He estat un dels organitzadors, en nom del Grup de Periodistes Ramon Barnils, de l’acte públic celebrat dilluns 4 de juny al vespre a Barcelona, sota el nom de ‘Periodisme digne, ciutadania lliure’. Era una trobada entre lúdica i reivindicativa que hauríem d’haver fet el 3 de maig, Dia Internacional de la Llibertat de Premsa i dos dies després del Dia del Treball, però que una pluja inesperada ens va obligar a ajornar llavors, quan ja ho teníem gairebé tot a punt. Finalment, amb menys assistència de públic del que hauriem volgut -cal dir-ho tot-, vam poder dur a terme l’acte aquest dilluns, conduït per la periodista Cristina Puig.

Pels comentaris que he sentit d’algunes persones assistents, l’acte va ser modest, però molt didàctic i representatiu dels problemes que tenim a la professió. No només hi van parlar representants de diferents mitjans i sectors -fotoperiodistes, ninotaires, mitjans en lluita pels llocs de treball amenaçats…-, sinó que també s’hi va sentir la veu diversa d’una societat civil preocupada perquè el dret a la informació sigui efectiu i no només un “brindis al sol”. En aquest sentit, la segona part del lema de l’acte (“Ciutadania lliure”) prenia un valor cabdal: si no hi ha un periodisme digne, la ciutadania té menys possibilitats de ser lliure. Així ho van posar de manifest els tres oradors que van parlar en nom de la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i la Comunicació.

Totes les intervencions van ser curtes i contundents. Cadascú dels qui va tenir dos o tres minuts per expressar-se va posar èmfasi en un àmbit concret de la professió i en els obstacles, perills i amenaces que té ara mateix, però si n’he de destacar una, a mi em va agradar especialment la denúncia que va fer la periodista Jèssica Pérez (a la foto superior) de la discriminació de les dones en les redaccions dels mitjans, i encara més si et dediques a la informació esportiva.

És si més no reconfortant que diverses entitats del periodisme haguem trobat un denominador comú de reivindicació: el pentadecàleg ‘Per un periodisme digne’ (que podeu signar online en aquest enllaç). I que haguem pogut organitzar un acte modest però al meu entendre ben plantejat, que hauríem d’intentar repetir cada any al voltant de la data simbòlica del 3 de maig. Tant de bo l’any que ve la crida a ajuntar-nos una estona en un espai ciutadà obert per fer sentir les nostres demandes com a col·lectiu professional obtingui més ressò i omplim de gent aquests jardins de Jaume Perich, tan desconeguts com adients a l’esperit de l’acte, per la personalitat de l’humorista gràfic i 
’filòsof de la quotidianitat’ a qui s’han dedicat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.