Una de les petites xacres d’aquesta època de l’any són els treballs de fi de curs dels estudiants. Tot d’una, pam, t’entra un mail on un xicot, o xicota, es presenta i et demana si pots col·laborar en el seu estudi sobre “El periodisme musical en el nou paradigma digital” o “La censura en el hip-hop dins del ‘frame’ del neoliberalisme”, del qual depèn, pobrissó, la nota final de l’assignatura. Vas llegint el correu i quan t’imagines que et plantejarà a quina hora et va bé que truqui per fer-te unes consultes, resulta que no, que la petició acaba directament amb un llistat de deu preguntes perquè tinguis la bondat de respondre-les per escrit.

Primer de tot, un estudiant de periodisme hauria de saber que una entrevista per mail no és, d’entrada, la millor entrevista possible, i que està llançant d’entrada una missatge equivocat, que podríem associar a ganduleria. El correu electrònic es pot justificar si l’entrevistat té dificultats d’agenda, si pateix alguna mena de fòbia social, si ho vol així o si no hi ha altre remei. Però tenint l’individu a l’abast, fóra bo que mirar de parlar-hi fos la primera opció. I després, el que no pots fer és carregar-li feina a qui estàs demanant un favor. Perquè, esclar, respondre per escrit un qüestionari no és el mateix que atendre informalment unes preguntes per telèfon. Dedicar-te a pensar cada resposta i a escriure-la amb cura és una feina en sí mateixa. Però, d’aquesta manera, a l’estudiant, amb quatre o cinc entrevistes respostes per mail ja només li quedarà copiar, enganxar i signar el treball primorosament amb el nom i cognom.

El més alarmant és que, si cap professor no li ha cridat mai l’atenció, aquest simpàtic xicot, quan hagi deixat la facultat, si té (molta) sort trobarà feina en el món del periodisme i es dedicarà a fer el mateix que va aprendre a les aules: a demanar als entrevistats que facin el favor de respondre els seus qüestionaris per mail i d’aquesta manera ja tindrà el reportatge o el simulacre d’entrevista mig fet.

A la ràdio ens trobem amb una altra modalitat. Fins ara, quan volien una opinió aliena, potser especialitzada, et feien un truc per extreure’n un tall. Ara, amb la invenció del ‘whatsapp’, s’estila força demanar que tu mateix enregistris una nota de veu i els l’enviïs. Parlem d’una intervenció no tipificada com a col·laboració, és a dir, de franc. Un sistema molt pràctic! Particularment per a ells, esclar: a tu et correspon deixar de banda el que estiguis fent i procedir a redactar uns quants paràgrafs, un article de fet, llegir-lo amb correcció i sense entrebancar-te, si no t’ha quedat bé tornar-hi les vegades que vulguis, tranquil·lament a casa… I quan creus que t’ha quedat una píndola ben formosa, fas ‘intro’ al mòbil i avall. I així, pensada, escrita, llegida i empaquetada, s’emet i punt. Amics, el periodisme cada dia és més fàcil!