L’altre dia vaig rebre a casa el carnet que m’acredita com a membre (amb perdó, que deien els de la Mercantil Radiofònica) del Grup de Periodistes Ramon Barnils. És el primer cop que ens el fan i em va fer il·lusió, què voleu que us digui. Em va fer il·lusió i em vaig posar una mica nostàlgic també, deu ser cosa de l’edat. Em vaig posar nostàlgic i vaig decidir explicar-ho en un article, prescindible com gairebé tots: aquest.

Aquest carnet arriba quan ja hi ha 17 anys d’història i moltes històries acumulades. Avui en dia, el Grup Barnils és relativament conegut, almenys en l’àmbit de la comunicació, pels actes que organitza, pels informes que publica, i per la defensa decidida de la llibertat d’expressió i d’un model de periodisme rigorós, crític i independent aplicat al nostre país, el sencer. Amb prop de 200 socis, el Grup Barnils és l’únic grup de periodistes no sectorial realment actiu i amb presència pública i continuada a la societat.

Durant un temps, el GPRB va conviure amb el Grup de Periodistes Josep Maria Lledó i amb el Grup Gaziel. El primer més proper al PSC i el segon a Convergència, com sempre passava abans, cal dir que ambdós s’activaven sobretot quan hi havia eleccions al Col·legi de Periodistes de Catalunya per mirar d’ocupar-ne el deganat. En tot cas, mai van anar gaire més enllà d’emetre comunicats i organitzar trobades puntuals. Tampoc l’unionista Grup de Periodistes Pi i Margall, més recent, destaca pel seu activisme.

Els inicis del Grup Barnils cal anar-los a buscar abans de la fundació oficial, l’any 2001, quan durant la dècada dels 90 una vintena de periodistes ens trobàvem esporàdicament per xerrar sobre el país i la professió. No sempre anàvem al mateix lloc, però un cop obert el Via Fora de Gràcia, fundat per Oriol Creixells, ens va fer de campament base, i les mítiques amanides del rotllo i les taules d’embotits i formatges acompanyaven les nostres disquisicions. Érem independentistes quan això encara no s’estilava i ens autoanomenàvem sargantanes, tot i que mai he sabut ben bé per què.

Va ser Ramon Barnils, a qui tots coneixíem i admiràvem, qui ens va animar a organitzar-nos d’una manera un xic més formal i sobretot a mirar d’anar més enllà de les nostres tertúlies de taverna. El 2001, poc després de la seva mort, naixia el grup que porta el seu nom i que, els darrers anys, ha posat en marxa iniciatives tan importants i exitoses com l’observatori crític dels mitjans Mèdia.cat, inspirat en la bona feina que van deixar de fer la gent del Col·lectiu Contrastant, i l’Anuari de Silencis Mediàtics.

Tot això, i moltes altres coses, hi ha darrere el carnet que gairebé 200 periodistes d’aquest país portem orgullosament a la butxaca o a la bossa de mà.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019