—Bon dia, Catalunya! Sóc la Clara Ponsatí, exconsellera d’Ensenyament, i us torno a parlar des del meu exili escocès, aquest cop per confessar-vos, i em sap molt greu haver-ho de fer, que des de l’anterior govern de Catalunya vam jugar a pòquer amb el govern central, vam anar de farol tota l’estona i, al final, vam perdre.

Ric-ric, ric-ric, ric-ric…

—Holaaa! Que hi ha algú?

No calia que s’hi escarrassés, la senyora Ponsatí. Per primer cop des que havia abandonat la seva estimada Catalunya i havia enfilat el trist camí de l’exili amb el president Puigdemont i els altres tres exconsellers, la veu de l’exconsellera no arribava a les llars catalanes a través dels seus mitjans públics nacionals.

Una protagonista de primer ordre dels moviments de peces que va anar executant el govern Puigdemont abans i després del referèndum de l’1 d’octubre, de cop i volta assegurava per videoconferència en un acte de l’ANC a Londres –sense massa cares de sorpresa a la taula, tot s’ha de dir– que havien fet una timba de pòquer, apujat les apostes i, finalment, descobert –diguem-ho clar– una mà de merda. I TV3 i Catalunya Ràdio, mitjans a través dels quals gairebé que hem pogut conèixer marca i color de calces i calçotets dels líders del procés tant en jorns històrics com en dies més modestos, que fins aleshores s’havien fet ressò de les opinions dels exiliats polítics sempre que es produïen, de cop optaven per atorgar el protagonisme informatiu a l’estiuenc i relaxant ric-ric dels grills.

(A estones, avui hi notareu sarcasme, ho sé. Perdoneu-me la llicència que m’he pres, però, de debò, el pap el tinc molt ple i, si no ho faig, rebento).

Des del punt de vista periodístic, la rellevància objectiva de la confessió no admet esmena possible. En primer lloc, per la importància de la confessora i, en darrer terme, pels efectes tangibles d’aquella informació sobre el global de la ciutadania catalana, de manera especialment significativa sobre l’àmplia porció de catalans i catalanes que albiren un país independent.

L’únic “però” que admeto –de fet, no tan sols l’admeto, sinó que el subscric cent per cent– és que la notícia no es fonamentava en cap fet, en cap “veritat” resultat de la tasca escodrinyadora inherent a la professió periodística. És cert, la notícia sorgia d’una simple opinió d’un personatge públic, d’una declaració extreta d’una conferència i, a més a més, vés a saber quins interessos particulars podien amagar-se rere les paraules, en aparença innocents, de la protagonista.

Ho sabem. Sabem que això –la recollida i difusió de tweets, d’opinions i declaracions, de rèpliques i contrarèpliques, i de possibles interessos particulars de persones, organitzacions i institucions– no és periodisme. Ho sabem, oi? (aquí, afegeixo un polsim d’ironia al sarcasme general).

No, el periodisme de declaracions no és periodisme. Ho sembla, però no ho és. El que passa és que és la mena de periodisme que mamem dia sí, dia també; des de fa tant temps que, en la nostra embriaguesa, ja no som capaços de recordar el més bàsic dels bàsics de la professió: que el periodisme no ha d’explicar-nos allò que els protagonistes diuen que fan, sinó allò que els protagonistes fan de debò. I per això cal preguntar i repreguntar, cal treure el nassiró, especialment allà on no ens el deixen treure, i sobretot cal buscar contradiccions entre relat i realitat. I, és clar, cal situar-se en una posició d’honest observador, mai en la d’altaveu còmplice.

I les preguntes i repreguntes, la introducció del nassiró i la cerca de contradiccions entre relat i realitat no poden esperar; cal fer-les just en el moment que toca, per evitar el pitjor dels mals que des de la professió podem ocasionar a la nostra ciutadania: fer-los creure que s’han superat pantalles quan en realitat encara no hem analitzat ni demostrat la superació de la primera.

Però tornem al periodisme que tenim, si us plau, que trempo amb tanta lloa a les essències!

Dèiem que en aquesta ocasió, a ca la Corpo, ric-ric i més ric-ric. Arribats a aquest punt, la pregunta resulta òbvia: què pot portar uns professionals del periodisme –de declaracions, recordem-ho, que aquesta pantalla ja us dic jo que no ha estat superada!– d’uns mitjans públics nacionals a no promoure el debat al voltant d’una notícia objectivament rellevant i que afecta significativament tota la ciutadania d’aquell territori nacional?

Com que, seguint els criteris periodístics declaracionals habituals, ja veiem que no en podem justificar el silenci, haurem de convenir que el motiu l’hem de buscar en el propi contingut de les declaracions de la senyora Ponsatí. I si la resposta que trobem és del tipus “difondre-ho seria donar la raó a l’altre bàndol”, o “pot provocar una bona destrempada en les files independentistes”, o “això és una batalla, i els mèdia nacionals han de compensar la propaganda dels mitjans constitucionalistes”…, Houston, tenim un problema!

Perquè el tenim, el problema. Molt probablement no el veiem –perquè no el volem veure– però hi és. I les veritables víctimes d’aquest problema som, en el fons, els ciutadans, els consumidors del missatge mediàtic. Perquè, en essència, deixem de ser receptors d’una informació producte d’una observació allunyada, a partir de la qual podem construir el nostre propi parer, i esdevenim carn necessària (confiem que mai sigui de canó) en una relació comunicativa que promou la serialitat i l’encadenament i, sovint, els bits emocionals, trets més propis de la ficció televisiva i de la publicitat: que més aviat enganxen que no pas generen reflexió.

Pòquer, farol i derrota de l’exconsellera Ponsatí no deixen de ser una anècdota, transcendent, però anècdota al cap i a la fi. Una anècdota, tanmateix –i això és el veritablement preocupant–, que simbolitza la punteta d’un iceberg de dimensions colossals. I aquest iceberg colossal és el paper concret que estan jugant els nostres mitjans públics en el (presumpte) procés cap a la independència de Catalunya. En són mers observadors? O bé en són col·laboradors?

És en aquest precís moment quan alguns independentistes irredempts –si és que no han abandonat la lectura ja fa estona– m’etzibaran:  “A Catalunya, els unionistes [sic] ja tenen les seves emissores de ràdio i els seus canals de TV!”; o bé em preguntaran: “Els mitjans de l’altre bàndol no fan exactament el mateix?”. I jo els respondré: “Sí. I se me’n refot!”

I se me’n refot exactament pel que exposo en el tuit que tinc fixat al meu perfil de Twitter des de fa dies i que, de fet, és la gènesi d’aquest text que us esteu empassant –alguns, segur, amb visites al vàter entremig:

I és una pregunta que llançava tant als professionals de la informació dels mitjans públics del nostre país com a la ciutadania en general. En som conscients? I si en som conscients, hi estem d’acord? De debò?

TV3 i Catalunya Ràdio fa molt temps que són en el punt de mira –absolutament interessat, i no només per motius polítics– de diversos franctiradors. Si volem realment defensar el model públic de comunicació de Catalunya, doncs, no creiem que ha arribat l’hora de parlar-ne i de treure’ns de sobre l’“això no toca!” pujolià que arrosseguem des d’aproximadament el Pleistocè?

Jo no en tinc cap dubte: o abordem aquest debat sobre la separació periodisme-poder d’una santíssima vegada i ho fem des de dins, entre tots aquells que volem un model propi i fort de comunicació pública a Catalunya, de manera oberta i sense excuses ni autoenganys, sense recórrer al tòpic, infantil i inútil “som més plurals que els altres”, o estem morts. O, més ben dit, ens mataran.

I ho hem de fer reunint-hi tots els sectors professionals implicats, els periodistes en primer lloc; l’acadèmia, és obvi; i, per suposat, la ciutadania. I, ho sento molt, com a mínim en una primera fase del debat, els partits polítics crec que n’han de romandre radicalment al marge.

Acabo. Fa 12 anys, potser ho recordareu, una dosos dels Capgrossos de Mataró, la Mariona Galindo, va morir arran d’una caiguda d’un castell de la seva colla. Si aquella desgraciada mort no hagués enxampat el món casteller en ple debat intern per millorar la seguretat de la canalla, si no ens hagués trobat amb un casc en proves –en aquell moment, només per a enxanetes i acotxadors–, i si no hi hagués hagut –i ara escombro cap a casa– una colla valenta com els Castellers de Sants que un any abans, amb una agosarada acció unilateral, havia forçat la represa d’un debat aturat per les moltes reticències internes, potser després d’aquelles desgraciades Santes del 2006, la societat catalana simplement se’ns hagués cruspit.

Què us sembla? Fem anar el casc una mica, doncs?

2 Comentaris

  1. Ramon Montesinos

    Totalment subscric la teva tesi: fa falta P-E-R-I-O-D-I-S-M-E.

    Respon
  2. Jordi

    Bon intent company,
    potser caldria dir-ho tot i repassar una mica als Comuns i el seu processisme constitucional i autonomista, no?

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.