No sé com n’hauríem de dir, del terme, però podríem invertir una estona en trobar una manera de referir-nos-hi. Em refereixo a tots aquells espais d’informació esportiva ‒tan sobradament representada a les graelles dels mitjans‒ que aprofiten aquesta plataforma per posar-nos al dia d’activitats lúdiques de futbolistes (sobretot futbolistes), sessions de fotografia per algun compromís comercial (on, normalment, poden aconseguir un tall irrellevant) o esdeveniments extra esportius on es poden veure aquests ídols de masses en companyia de les seves parelles, els seus fills, els seus amics, o el vast amalgama de seguici que els acompanya.

Als espais d’informació esportiva de les televisions sobretot es parla de futbol. Menys quan Rafael Nadal guanya el Roland Garros per onzena vegada, clar. O quan Mireia Belmonte supera una plusmarca mundial. O si els germans Gasol aconsegueixen una fita, també, històrica. Si no, l’habitual és que el gruix dels informatius, els telenotícies sense anar més lluny, ens expliquin sobretot què fan els jugadors del Barça, com han entrenat, si han tingut molèsties o no, si s’han fet bromes o si feien mala cara perquè no havien dormit bé. Després del Barça, sabem del Madrid, de l’Espanyol i dels altres equips.

Però el Barça ocupa un espai significatiu. Hi hagi Lliga o hi hagi Mundial. Estiguem en pretemporada o estiguem en vacances futbolístiques. Sempre hi ha un pretext. Suposo que és part de la litúrgia dels telenotícies i prescindir d’aquesta informació faria caure l’audiència. Estaria disposada a escoltar les raons per aquesta deferència tan constant i tan generosa en mitjans públics. Ja ho voldrien molts esports amb fort arrelament a Catalunya que se’ls dediqués, amb certa constància, temps informatiu; més enllà de caps de setmana de play off o de partits a cara o creu per no baixar de categoria.

Tot això es pot discutir i justificar. Segur que hi ha una raó tècnica perquè cada dia hàgim de saber què fan i què no fan els jugadors de futbol, insisteixo, especialment del Barça i del Madrid, que tenen un corresponsal fix, com si fos el d’una gran ciutat. Però el que és del tot insofrible és el to i la crònica que els acostuma acompanyar. Si en la resta de les seccions del telenotícies, per posar d’exemple, la narració és rigorosa, ponderada i equànime, les narracions de les notícies esportives acostumen a ser d’un groguisme que espanta, un pamflet on, sovint, el periodista explica amb cadència descriptiva una opinió, un punt de vista o una impressió personal i esbiaixada que encara la fa més irrellevant.

Segurament això també es deu poder explicar i justificar. Però als noticiaris hauria de ser tot més contingut. Entenc que del Barça se n’ha de parlar i molt, només pel seu pes social, econòmic i emocional és determinant, donant per descomptada la vessant esportiva. Però parlar dels pentinats dels jugadors? De les fotos que han penjat a l’Instagram perquè fa anys que són parella de no sé qui? Per què han tingut un fill o el què sigui? Tot això, ras i curt, és prescindible i només ajuda a construir una imatge de l’esport (el futbol) que entronitza els esportistes com si es tractés de semidéus. És llàstima perquè s’accentua més el seu caràcter de divos que no el que són pròpiament: esportistes. Perdem una oportunitat per explicar l’esport i les seves bondats, per fomentar i difondre altres esports i deixem de banda els valors innegables que té. Un excel·lent aparador per fer-ne proselitisme que regalem a la premsa del cor.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#EncomanemPeriodisme, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2018