La mirada clara, la pregunta exacta i la seguretat que la llavor d’un canvi es troba en instants com el que vaig viure fa uns mesos amb el meu fill (aleshores 10 anys) i la meva filla (6). Passejàvem per Barcelona quan, tot d’una, el gran em deixà anar:

– Mama, per què la dona és un anunci?

– Com? La dona no és un anunci.

– Llavors, per què a tots els anuncis que hem vist fins ara, hi ha una dona? I no només avui ni aquí.

S’aturà tot. S’obrí una finestra. D’esperança, crec. I varen venir dies que perduren encara, parlant de tot el que comprenia la pregunta: la dona, l’home, la societat, la cultura, la publicitat, l’ús, l’abús, l’engany, la cosificació, les desigualtats, els mitjans, la política, la justícia, la injustícia, el valor, el menyspreu, la mofa, el dret a vot, la violència, la intolerància, la diversitat, la sensibilitat… Com qui acaba de trobar una deu d’interrogants, vam anar teixint plegats noves capes de coneixements i actituds.

L’educació ho és tot i s’esdevé a tot arreu, a tothora, amb tothom. Educa l’escola, la família, l’entorn, l’arbre, el llibre, el joc, els mitjans de comunicació… i no tot el que els arriba és bo. Em trobo sovint educant els meus fills contra els impactes que rebem cada dia en aquesta complexa, fràgil i empiocada societat nostra.

Al cap d’uns dies, passejava sola per les Rambles de Barcelona. Molta gent. Molta calor. Molta fressa. Molta pressa. Moltes botigues. Un dibuix vist de reüll en un aparador em va fer recular per mirar bé aquella samarreta. Era la mateixa que havia denunciat feia un any? Sí, l’era. S’aturà tot. S’obrí una finestra. De desolació, crec. Tenia, al meu davant, la violència contra la dona com a souvenir de Barcelona. El dibuix mostrava la dona com a problema i n’oferia una solució: llençar-la cap per avall. Per què hi ha qui creu que aquest missatge és vendible? Com és, aquest algú? Qui és? I qui ho compra? Com és que ho compra? Què li atrau, d’aquest missatge? Per què l’ajuntament ho permet? I si ho denunciessin, els mitjans?

Mentre cerco respostes, visc. I mentre visc, s’esdevenen nous instants. Fa poc, passejant amb el meu fill, em vaig adonar que caminava mirant enlaire. El cap totalment inclinat enrere.

– Què fas, caminant així?

– És que no ens hem d’oblidar del cel.

S’aturà tot. S’obrí una finestra. De prioritats, crec. La percepció dels infants és una llum.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.