Un dels colors per excel·lència de 2018, i no tan sols del període estival (encara que a l’estiu afavoreix i ve més de gust), és el groc. La predicció de les principals publicacions de moda i tendències internacionals amb més d’un any vista no respon al caprici de cap editor o dissenyador. Abans que les firmes escullin la paleta de color per a les seves properes col·leccions, la indústria tèxtil les preveu sobre les tonalitats que seran tendència. Des de 1999, els assessors de Pantone també diuen la seva i, en una cerimònia tan secreta com sectària a Nova York amb altres gurus de la moda, dicten quin color vestirà la nostra vida durant els pròxims temps.

Aquesta contextualització estètica prèvia no se sol recollir en cap anàlisi sobre la utilització del color groc (global) als mitjans de comunicació nacionals (catalans i espanyols), ja que hi pinta més la interpretació política (local). Així, que la directora general d’À Punt, Empar Marco, triés un blazer groc per a la seva primera aparició es va associar abans a la vinculació que des de l’octubre té el groc amb la reivindicació per la llibertat dels Jordis, els presos i exiliats polítics que a les regles de la moda. “La nova televisió pública valenciana atia la catalanofòbia en tenyir-se de groc per la seva estrena”, titulava el Directe.cat. “Un dels detalls de les primeres emissions va ser l’americana d’Empar Marco. L’experiodista de TV3 i actual directora d’À Punt vestia de color groc, un gest que molts van veure com una mostra de suport als presos polítics, i que molts van aprofitar per demanar-ne la dimissió o titllar, directament, la televisió de sectària”, explicava Nació Digital. Per la seva part, El Nacional afegia: “Es queixen, com dèiem, del vestuari que va dur durant l’emissió d’’À Punt Directe’, quan participava en una tertúlia de dones en la qual no era l’única en anar d’aquest color, per això… L’escriptora juvenil Gemma Pasqual també optava per una americana del mateix to. Però això no és tot, ja que fins i tot la presentadora del primer informatiu vespre complet de la cadena, Victòria Maso, va lluir una samarreta així.”

Tan sols eldiario.es, sota l’intertítol “La màquina del fang”, introduïa el factor estètic: “El color de moda d’aquesta temporada -només cal fer un tomb per un carrer comercial o obrir una revista per saber que no es tracta d’una conspiració- va ser utilitzat com atac contra la directora, en una interpretació digna d’un Oscar d’un gest catalanista -ja ni tan sols es considera la solidaritat amb els polítics presos que fa mesos que són en presó preventiva-. La idea que À Punt és ‘la sucursal de TV3’ parteix precisament del PP (…)”.

“Altres apuntaven al desafiament de la mala sort que va fer Marco en vestir de groc, sempre associat a la mala sort dins el món de les arts”, afegia molt breument Levante com una lectura alternativa a l’elecció indumentària de la periodista. I és que en l’àmbit de l’espectacle es considera aquest color malastruc perquè existeix la creença que Molière va morir interpretant l’obra El malalt imaginari vestit de groc. La mateixa superstició i per la mateixa causa la tenen els italians i francesos, encara que els primers insisteixen que el vestit era violeta i els gals asseguren que era verd. Menys conegut, com recorda la premi Pulitzer Alison Lurie a The language of clothes, és que el groc també “s’associa a la llum, l’alegria, la joventut i l’esperança. Encertadament, les omnipresents insígnies i adhesius que als 80 ens exigien que somriguéssim o gaudíssim d’un bon dia eren en general d’aquest color”.

“La vestimenta de Marco hauria passat segurament inadvertida si no se sabés que ha desenvolupat tota la seva carrera en mitjans catalans de caire nacionalista i que ella mateixa, en ser preguntada pel procés, va assegurar que sent ‘admiració’ en veure com s’organitzava ‘la societat civil catalana'”, va escriure El Español. Més enllà del llaç, que funciona com un símbol explícit i inequívoc, el diari de Pedro J. Ramírez suggereix que per jutjar si la tria del groc té un tint reivindicatiu s’ha de valorar prèviament l’ideari polític de l’individu o de l’entitat que el llueix.

Al desembre, l’encara ministra de sanitat Dolors Montserrat va sorprendre en presentar-se al Congrés espanyol vestida de llima. En la crònica política de la cambra baixa, Libertad Digital destacava ja al titular el motiu pel qual la popular ho havia fet: “perquè no ens robin la paleta de colors”. En les mateixes dates, el president de Foment de Treball va rebre la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría amb una corbata groga. El llaç va passar inadvertit per la premsa, potser perquè els accessoris masculins (tot i ser en una tonalitat tan estrident i poc comuna) no criden tant l’atenció com els femenins o perquè ningú dubta de quin peu calça Joaquim Gay de Montellà i la patronal. En canvi, quan divendres passat la nova ministra de política territorial i funció pública, Meritxell Batet, es va reunir amb el president del Bundesrat, Michael Müller, vestida de groc, La Gaceta es feia ressò del fet que “alguns internautes han manifestat que es tracta ‘d’un gest’ que se suma a les propostes de recuperació dels articles de l’Estatut declarats inconstitucionals o l’apropament a Catalunya dels colpistes empresonats.”

“Vestiré de groc quan em surti de la figa”

Ara bé, sovint aquest mètode per distingir entre el groc d’influència estètica i el de contingut ideològic només es basa en el lloc de procedència geogràfica de qui el porti. Un català, valencià o balear seran més sospitosos del segon que un extremeny o un andalús. La catalana Aitana Ocaña, finalista d'”Operación Triunfo 2017″, va ser durament criticada a les xarxes socials per assistir amb un vestit groc a un acte celebrat al febrer a l’ajuntament de Sant Climent del Llobregat, on resideix. En una imatge publicada al seu perfil d’Instagram, la cantant apareixia signant al llibre d’honor al costat de l’alcalde la localitat, Isidre Sierra (PDeCat), que lluïa a la solapa un llaç groc. Encara que tots els mitjans de comunicació van informar i comentar la polèmica, el diari 20 Minutos explicava als seus lectors que la cantant també havia rebut mostres de suport on es ressaltava “la desafortunada” elecció indumentària.

Però Periodista Digital no donava opció a cap dubte. “El groc cridaner de la finalista d’OT com a homenatge ‘al procés’ treu els colors“, recollia al titular. Per si l’avantítol no deixava prou clara la postura -“No sembla casualitat el color del jersei escollit per Aitana Ocaña per rebre un homenatge al seu poble català”-, al subtítol mataven el tema amb un “Apareix de tal manera vestida signant el llibre d’honor amb l’alcalde de Sant Climent del Llobregat, i les xarxes li fan un vestit i la posen verda”.  La revista femenina Woman, tot i que  com a magazín de tendències ha informat del domini del groc aquesta temporada, recordava que Aitana, juntament amb Alfred i Nerea (els altres concursants catalans de la darrera edició del talent show), havia interpretat “Els segadors”.

Durant la participació d’Aitana War al programa “Tot es mou” per promocionar el seu èxit “Lo malo”, tant la catalana com la seva companya canària Ana Guerra van vestir novament de groc. El col·laborador Ernest Cahué els va recomanar: “No vingueu a TV3 de groc, que es malinterpreta”. Entre rialles, Guerra va respondre: “Ho faré quan em surti de la figa”. El Español va recollir el guant de Cahué sobre l’estilisme independent de dues convidades a la televisió pública catalana, que des de l’octubre procura que cap dels seus presentadors aparegui davant de les càmeres amb un detall d’aquest color: “Les joves cantants van acudir al programa vestides de groc, cosa que ha fet saltar totes les alarmes de la vinculació de la televisió amb l’independentisme.”

Valoració cromàtica i tonalitat editorial

Encara que qualsevol persona mínimament informada o observadora de les tendències entengui que costa escapar del groc, d’uns texans de tall alt o unes sabatilles Converse; en general, els mitjans de comunicació prefereixen prescindir de la realitat de les tendències estètiques i valorar la selecció cromàtica segons el color de la seva línia editorial.

“Clatellada a l’unionisme: el groc de la dona de Clooney triomfa a la boda de l’any.” Al cos de la peça es deixava clar que el total look mostassa de l’advocada havia estat un dels més aplaudits al casament del príncep Harry i Meghan Markle, però el titular d’El Nacional jugava amb la possibilitat que Amal Alamuddin l’hagués triat com un gest a favor de l’independentisme català i no pas perquè aquesta tonalitat és una de les debilitats de la dissenyadora del conjunt, la britànica Stella McCartney. El mateix diari digital, dirigit per Josep Antich, va recollir la notícia de com els presentadors de la televisió alemanya que explicaven les notícies sobre Puigdemont al “Tagesschau” i al “Nachtmagazin” van aparèixer de color groc. “Si era involuntari, la casualitat és molta, ja que als dos programes els presentadors van aparèixer amb roba groga: la corbata en el cas del presentador del programa de dia, i un vestit groc, la presentadora del programa de nit”, advertien. Més mesurats es van mostrar sobre el mateix episodi Ok Diario, per al que acostuma el diari d’Eduardo Inda. Es limitava a relatar com els presentadors dels informatius de la tele pública alemanya van comunicar la posada en llibertat de Carles Puigdemont amb vestit i corbata groga; no sense abans preguntar-se si era “casual o premeditat.”

Coneixedora del prejudici que el color groc sembla implicar, Ana Rosa Quintana, amb brusa i caçadora a conjunt, va voler deixar clar durant la tertúlia política al seu programa AR a T5 que “li agradava el color, però que no era independentista ni anava vestida de Puigdemont.”