Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La fan estirar al llit. El cul, a la vora del matalàs; els peus, a terra. El cap, a la panxa de l’esposa, que seu darrere d’ella. Llavors, el marit entra a l’habitació. Es descorda la bragueta, s’acosta a la criada i li aixeca el vestit vermell. Se li fica a dins. L’envesteix. Hi torna. I de nou. Una vegada i una altra. La criada cridaria, però no li serviria de res; fugiria, però no pot. Obre molt els ulls i mira de marxar ben lluny del seu cos. L’esposa li prem els canells contra el matalàs i observa el seu marit. Ell -mirada perduda- gruny, esbufega, panteixa. Fins que fa la ganyota final, s’aparta i se’n va.

A “The Handmaid’s Tale” (en castellà, “El cuento de la criada”), la violència sexual és així: crua, explícita, plàstica, freda. Política. Promoguda pel sistema. Que us n’hagi revelat aquesta escena no li treu ni gota d’interès: a l’Estat espanyol es pot mirar a Antena 3, que la va estrenar aquest dimarts, i la primera i la segona temporada són a HBO. La recomanació no és original: la sèrie ha arrasat a tres dels guardons més importants dels Estats Units, els Globus d’Or, els Emmy i els premis de la crítica, juntament amb Big little lies -molt recomanable, també, per cert-, però les anades i vingudes entre ficció i realitat no deixen de donar-nos sorpreses. El guió es basa en una novel·la distòpica escrita per la canadenca Margaret Atwood als anys vuitanta, que tres dècades després manté la vigència a l’hora de portar a l’extrem esquemes plausibles de masclisme i control social (per no parlar de gestar i parir per donar el nadó a algú altre). Els icònics vestits de les criades fins i tot han servit de disfressa a dones que van protagonitzar protestes contra les polítiques antiavortistes de Trump.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

En ple entusiasme a mitja segona temporada, encara més trepidant que la primera, entrevisto Nerea Barjola, que ha fet una tesi doctoral i un llibre sobre el relat mediàtic de les violències sexuals. Quan paro de gravar -hem parlat d’Alcàsser, però també de La Manada– no puc evitar comentar-li com n’estic, de corpresa i alhora captivada, per la sèrie. I em fa adonar d’un problema d’aquesta ficció: situar les violències sexuals en un pla irreal i autoritari fa considerar-les com quelcom encara aliè. Fa pensar que estem anant cap a un escenari de legitimació de la violència sexual per part del sistema, quan realment ja hi som.

Rellegeixo el començament d’aquest article a mig escriure i m’adono que no diu res que no insinuï aquella cançó d'”el senyor Ramon empaita les criades”. Què són les jornaleres de Huelva violades pels patrons, sinó dones de la classe més baixa indefenses a mercè dels seus amos? Què són, tantes agressions sexuals callades -algunes, revelades a les xarxes socials amb l’etiqueta #Cuéntalo- sinó històries que mai ha interessat escoltar? La violència sexual és també política i promoguda pel sistema. Mentre hi hagi mitjans de comunicació que culpabilitzin la víctima i legitimin l’agressor, que escampin relats de perill sexual -“si fas allò que han fet elles, et passarà el mateix”-; mentre tinguem jutges que no distingeixin entre consentiment i no consentiment; mentre denunciar sigui per la víctima més un problema que una solució; mentre tinguem homes que assetgen aquelles que denuncien que els agressors són arreu… viurem en un sistema que promou i legitima la violència sexual.

Dilluns al Palau Robert vam llegir textos passats i presents contra les violències sexuals a l’acte #PrenemLaParaula. Bel Olid i Isabel Muntané van voler acabar les lectures tot contagiant-nos la RÀBIA, així en majúscules. Deixeu-m’hi afegir, també, el lema de la criada: “Nolite te bastardes carborundorum!” (No deixis que els cabrons et fotin!).

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019