A la meva ciutat, l’Hospitalet de Llobregat, hi ha hagut una certa fama a l’hora de vincular poder polític i control sobre tot ésser vivent, com passa a tots els pobles, encara que el meu tingui 254.000 habitants. Als antípodes d’aquesta fama i amb l’intent de superar un procés d’elecció del nou director dels mitjans de comunicació públics que havia quedat desert, l’any passat tres periodistes a títol personal, elegits per unanimitat pels grups municipals, vam encapçalar el concurs de selecció (amb majoria en el jurat i amb presència dels treballadors).

Prèviament ens vam assessorar al Col·legi de Periodistes sobre altres models d’elecció, i vam trobar bones experiències similars a BTV i a la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. S’hi van presentar vint aspirants, amb unes bases que atorgaven la majoria de la valoració al projecte (50%), no vam conèixer el nom dels responsables dels projectes fins a la terna definitiva i la puntuació final es va dirimir a la reunió final, en directe, i per 53 centèsimes de diferència.

Vam creure que seguíem un camí que ja no tenia retorn: crèiem que s’obria una nova etapa en l’elecció dels directius i càrrecs de confiança dels mitjans públics. Com es va guanyar la guerra dels blocs electorals, crèiem que aquesta altra batalla també l’estàvem guanyant. Però estàvem equivocats. Aquests dies assistim de nou al xou de la tria per presidir RTVE. Fins i tot en aquest últim cas de la Televisió Espanyola les escaldades samarretes negres, que podrien estar satisfetes del canvi, han advertit que calia fer les coses bé, o almenys amb una mica de decòrum.

La pregunta és molt simple: si tres periodistes de la tropa més tropa poden conduir l’elecció del director dels mitjans de comunicació públics de la segona ciutat del Principat, amb el suport unànime dels grups municipals i d’un ajuntament amb fama de controlador, per què ni TV3 ni ara TVE han pogut superar les antiquíssimes dinàmiques de canviar el seu màxim responsable en funció del color polític de qui governa? És veritat que pocs noms se salven de ser etiquetats d’una manera o d’una altra, però insisteixo que hi ha maneres i procediments per garantir una selecció no política.

Sí, quan canvien els governs, la part més lamentable de la reestructuració de càrrecs que se succeeix (al govern de la Generalitat o als ajuntaments, com Barcelona o Badalona) no correspon a la contractació de germans, cosins o marits o mullers. La vergonya que sentim com a ciutadans quan repassem els anuncis oficials davant de cert enxufisme de militants i simpatitzants no té ni punt de comparació quan s’arriba a l’espectacle de repartiment dels càrrecs que dirigiran els mitjans de comunicació. Després pot passar que tal o tal altre director sigui el millor del món, però el mal polític ja està fet.

A mi m’agrada particularment que BTV, la Corporació Valenciana i els mitjans públics de l’Hospitalet hagin obert camí, i m’omple d’orgull no saber què vota el director que va guanyar el procés que vam ajudar a concretar tres periodistes a la meva ciutat.