Encara que sembli la cançó de l’enfadós, o un ritornello més propi d’un dia de la marmota insofrible, no em cansaré de sorprendre’m per com ha canviat el periodisme —això que en català europeu n’hauríem de dir “jornalisme”—, aquest “periodisme” que ara afirmen que és tan nou i nou…, que ja comença a fer pudor, aquella catipén (mot caló que cal recuperar) ofensiva del vell màrqueting que tot ho masega, en què es confon i es vol confondre —per allò de les suposades lleis del mercat— l’art d’anar als llocs, veure què hi passa i contar-ho (que deia l’enyorat Ramon Barnils), amb un batibull de “collonades” tecnològiques que no solament no hi tenen res a veure, sinó que n’allunyen la intenció.

Certament, cal cercar noves fórmules d’acostar-se als nous lectors que neixen, com les flors del poeta, a cada instant. Però haver d’estar tots els dies empassant-nos rucades que ara en diuen “virals” o llegint notícies i reports passats pels mil sedassos dels gabinets de premsa de tota classe i condició i pretendre fer-nos passar el bou (periodisme) per bèstia grossa (màrqueting) cansa molt i, en qualsevol cas, mostra la deriva que, amb l’excusa del món digital dels darrers vint anys, ha convertit aquest vell ofici en un desori on el que menys compta és la recerca de les veritats i de les mentides que el sistema amaga a base de subvencions i publicitat encoberta.

Al nucli d’aquest embull hi ha, certament, el legítim dret de les empreses de comunicació a no enfonsar-se i a treure el màxim rendiment dels reptes que emprenen, fins i tot encara que vagin errades amb segons quines aventures mediàtiques; però, igualment, hi ha una qüestió tant o més fonamental: el públic lector s’ha avesat —millor dit, s’ha aviciat— al “tot gratis”, com si aixecar la persiana dels mitjans cada dia, quasi les 24 h al dia, tots els dies l’any, no tingués uns costos si fa no fa elevats i tothom treballés per amor al proïsme.

També, cal comptar en el desori que he observat pel fet que ja hi ha pel cap baix dues generacions de nous periodistes que tot plegat ho troben la cosa més normal del món. És cert que les tecnologies aplicades als mèdia han aportat bons instruments de suport –especialment en l’anomenat “periodisme de dades”–, però basar gran part dels objectius d’un mitjà de comunicació en això pot portar a molts a creure que el periodisme és això, amb què el primer pas per confondre l’eina amb la feina ja s’hauria produït sense marxa enrere.

Ja veurem, temps a venir, qui pot aguantar aquesta situació i com es pot debatre un canvi, necessari, en el biaix que han emprès la majoria de mitjans dits digitals. Perquè els altres, els de “paper”, de tota la vida—i això, també, cal tenir-ho clar— són en la indigència, tot i els cabassos de milions que han rebut d’arreu en els darrers vint-i-cinc anys.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.