L’experiència aporta saviesa, sentit crític i una mirada serena i endreçada de la realitat. La joventut projecta impaciència i dosis i dosis d’energia, vitalitat i força. L’experiència i la joventut no són dues etapes renyides de la vida. Es complementen i s’han de conjugar amb naturalitat. Els més grans exigeixen espais per poder projectar la seva força i mestratge. Però els més joves necessiten oportunitats per equivocar-se, per aprendre, per construir noves metodologies de treball. El periodisme té sentit quan l’experiència dels més joves es conjuga amb les idees madurades i ponderades dels referents. Quan s’intenta frenar o impedir aquesta normal evolució, emmalalteix la professió. Les curses de relleus són una garantia de progrés, de canvi, d’adaptació i s’han de garantir.

La setmana passada, el mestre Puyal va anunciar que tanca una etapa i al cap d’unes hores el jove Ricard Ustrell també explicava que abandonarà els micròfons de la ràdio pública. Alguns canvis ens fan basarda perquè tots, en major o menor mesura, som una mica nostàlgics. Agafem unes rutines periodístiques i, quan ens les canvien, ens sentim orfes. Ens fem nostres unes veus radiofòniques, unes plomes o uns gestos televisius. Aquelles persones que entren a casa nostra a través de la televisió, la ràdio o el diari acaben convertint-se en un més de la família. Esdevenen referents i els acabes estimant i criticant al mateix temps. Però com a professionals, i com a ciutadans, necessitem i hem de lluitar perquè els canvis siguin fluids. Sense relleus no farem avançar la professió. Han de poder emergir nous professionals i els referents han d’emprendre nous projectes per poder seguir aprenent al seu costat.

Els mitjans públics, i també privats, han d’apostar per les generacions joves i han de garantir la continuïtat dels professionals més experimentats. Alhora, com criticava Eulàlia Iglesias fa uns dies en un article al diari Ara, no pot ser que els homes envelleixin davant les càmeres i, en canvi, les dones només les veiem quan són guapes, esveltes i amb el cabell tenyit. Que joventut i maduresa convisquin no pot ser una qüestió de gènere. Hem de veure presentadores amb cabells blancs a la televisió i joves sense cap arruga.

Per tant, hem d’aconseguir equips de treball intergeneracionals perquè són els que es complementen més bé, són els que aconsegueixen extreure el millor de cada etapa vital i professional.

Ha de ser una voluntat real de transformació. Com diu la cançó, siguem joves per sempre més. Els mitjans han de sumar anys, arrugues i experiència amb energia i inseguretats. Si no ho aconseguim, els mitjans no seran mai un bon reflex de la societat a la qual es dirigeixen. Els periodistes han d’esdevenir exemple perquè, com bé sabem, després els ciutadans acaben adoptant o copiant la mediatització.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.