L’agressió al company Jordi Borràs, abans d’ahir quan caminava pel centre de Barcelona, és un fet molt greu. No estic segur que la professió s’hagi adonat de què suposa que un periodista pugui ser agredit per un agent del CNP fora de servei i que aquest no sigui immediatament detingut i apartat del cos policial. Hem llegit condemnes de les màximes autoritats polítiques catalanes, també s’hi han expressat de forma contundent tant el Col·legi de Periodistes com el Grup Barnils -del qual en Jordi Borràs és soci- i moltíssims periodistes a nivell personal. Però a hores d’ara, si no vaig errat, l’autor de l’agressió continua de servei i tan sols se li ha obert un expedient informatiu a l’interior del Cos Nacional de Policia.

Pensem-hi uns segons: la impunitat amb què, ara i aquí, es pot agredir un ciutadà que va pel carrer és esfereïdora. Hi ha hagut moltes altres agressions feixistes a l’espai públic català, els darrers mesos, ja ho sé. I també en més d’un cas qui ha rebut ha estat un o una periodista. No estic dient que les altres no fossin tant o més greus que aquesta. Però en aquest cas no era durant una manifestació o un acte públic, on sempre hi ha els ànims més exaltats. En un carrer qualsevol, un agent de la policia reconeix una persona pública, un professional que escriu llibres i publica fotografies -del que sigui-, i perquè no està d’acord amb les seves idees, s’hi abraona, li trenca el nas, davant d’altres persones que presencien l’escena i intenten aturar-lo, s’escapa… i no passa res!

Faig un prec públic, des d’aquesta humil columna de Mèdia.cat, a no quedar-nos satisfets amb els tuits de condemna, ni tampoc publicant escrits sorgits des la impotència interna, com aquest mateix. Els periodistes hauríem de respondre a aquest fet d’una forma massiva i enèrgica, hauríem d’aconseguir provocar una onada ciutadana de rebuig a un comportament intolerable per part d’un agent policial. La sensació d’impunitat absoluta que tenen des de fa mesos els grupúscles d’extrema dreta a Catalunya -perquè no són res més que això, quatre gats envalentonats per la deriva autoritària de l’Estat, protegits i sovint fornits pels cossos policials, emparats per una justícia que majoritàriament comparteix les seves idees retrògades i que té com a lema l’Espanya única- ens hauria de fer reaccionar i articular una protesta més sorollosa. Els periodistes, i com molts altres col·lectius professionals, avui a Catalunya estem en perill.

Un Comentari

  1. JaumeDSantBoi

    Sí, Joan. Malgrat els corporativismes mai no són bons, hauríem de recordar com els mossos fan servir la màxima “si ens toquen a un, ens toquen a tots” (el cas Benítez/Raval/Mossos/2013 n’és un dels millors exemples).
    És molt possible, però, que en aquest país la llibertat hagi mort.

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.