La relació entre empreses periodístiques i tecnològiques és cada vegada més interdependent arran de la transformació digital. La capacitat de difondre idees i arribar a una audiència global ja no està limitada per l’accés a una infraestructura de difusió central i costosa. Ans al contrari, els dispositius per crear missatges i les plataformes per difondre’ls són accessibles per a qualsevol persona i els límits es troben només en la capacitat per atraure i distribuir l’atenció. Ara mateix, el flux de l’atenció del món està estructurat, amb un grau enorme i aclaparador, per només unes poques plataformes digitals: Facebook, Google (propietària de YouTube) i, en menor mesura, Twitter.

Els mitjans i les plataformes digitals es necessiten, però la relació d’interdependència és asimètrica a favor de les tecnològiques. Les empreses periodístiques necessiten els buscadors i les xarxes socials per arribar a l’audiència. Les plataformes digitals, en menor mesura, necessiten els mitjans pels continguts que generen (tot i que no ens fem trampes al solitari: recordem que les empreses, les institucions i els usuaris també en creen, de continguts; alguns, de qualitat). No és cap secret que la relació entre ambdós actors determinants de l’esfera pública del segle XXI és realment complicada.

Temps enrere, Facebook era un aliat per als mitjans que portava tràfic gratuït a les pàgines web i Google era un competidor que no respectava les lleis de copyright i propietat intel·lectual i “robava” als diaris a través del seu agregador de notícies. El 2009, Rupert Murdoch es referia al principal buscador del món com una empresa “cleptòmana de continguts”. Avui és al contrari: Facebook és un paràsit dels mitjans que s’aprofita d’uns continguts que no ha creat ni finançat i Google és un aliat de la transformació digital de les empreses periodístiques.

La mala relació entre Facebook i els mitjans prové de l’opinió publicada als Estats Units després de l’elecció de Donald Trump com a president el novembre de 2016. Fins aleshores es lloava Facebook per la seva capacitat de microsegmentar els usuaris per fer-los arribar missatges en sintonia amb les seves preferències i gustos. Recorden allò que Obama va guanyar les eleccions en part perquè va fer una excel·lent campanya a les xarxes socials?

El març d’aquest any esclatava l’escàndol de Cambridge Analytica. A grans trets, s’acusa Facebook de fer servir dades personals dels seus usuaris per afavorir la campanya electoral que va portar Donald Trump a la presidència dels Estats Units. Sense treure importància a l’assumpte, la guerra contra l’empresa de Zuckerberg sorprèn perquè la seva actuació no dista tant de la d’altres companyies tecnològiques. De fet, mentre paràvem atenció a l’escàndol de Facebook passàvem per alt que Grindr, l’app de cites més utilitzada per la comunitat gai, ven dades a tercers sobre si els seus usuaris tenen o no el VIH. Tampoc prestàvem massa atenció al fet que centenars de desenvolupadors de programari extern analitzen les safates d’entrada de correu de milions d’usuaris de Gmail (servei de correu electrònic de Google) per rebre anuncis personalitzats.

Fa temps que penso en aquest tractament desigual en la cobertura mediàtica d’escàndols relacionats amb pràctiques il·legals contra la privacitat dels usuaris fetes per Facebook i els d’altres companyies tecnològiques. I no puc deixar de pensar que tot plegat va coincidir amb l’anunci de Facebook de retallar el tràfic orgànic als mitjans de comunicació. Recordem el canvi d’algoritme que la companyia de Zuckerberg va introduir a principis d’aquest any per prioritzar els continguts produïts per amics i familiars en detriment d’aquells fets per les empreses, incloses les periodístiques. En farien el mateix tractament, els mitjans, si Facebook fos un aliat?

Des d’aleshores Facebook ha conreat uns quants enemics en la indústria mediàtica, al mateix temps que Google ha fet amics amb la posada en marxa dels fons per a la Innovació de Notícies Digitals (DNI Fund) l’any 2015. La bona relació entre els mitjans i el buscador es comença a forjar a partir de 2012 quan Google, que havia estat demandada pels editors francesos per violar els drets d’autor al mostrar fragments de les notícies, va acordar invertir 60 milions d’euros en els mitjans europeus per finançar-ne la conversió digital. En total, el fons DNI de Google està dotat amb 150 milions d’euros. Tot i que el total de diners suposa un percentatge ridícul per a la reconversió del sector, ha afavorit que els mitjans percebin Google com un aliat.

Facebook no ha estat curosa en el tractament de les dades dels seus usuaris i tampoc no ha sabut gestionar la crisi de confiança que ha afectat la companyia. Però Google, així com la majoria de tecnològiques, no està lliure de pecat. Els seus treballadors han posat el crit en el cel per la participació de la companyia en un programa del Pentàgon que utilitza la intel·ligència artificial per interpretar millor les imatges captades per drons que es poden fer servir en guerres; i YouTube (pertanyent a Google) arrossega polèmiques per la monetització que els creadors poden fer dins de la plataforma amb els seus vídeos, algunes amb conseqüències nefastes. Són només alguns aspectes obscurs de Google que, gràcies a una bona gestió de relacions públiques, estan passant desapercebuts. Objectivament, les glòries i les misèries d’ambdues companyies no han canviat, però sí que ho ha fet el tractament informatiu dels mitjans. És una mala opció fer enemics entre els que controlen bona part de la configuració de la opinió pública.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.