Avui fa 625 dies que 3 dels 8 acusats pel cas Altsasu, l’Adur, el Jokin i l’Ohian, estan empresonats a Madrid, a més de 450 km de casa seva. L’1 de juny, l’Audiència Nacional va condemnar els 8 joves a penes d’entre 2 i 13 anys de presó per desordre. Els mitjans de comunicació generalistes espanyols, en lloc d’assenyalar les incoherències del cas i de fiscalitzar els poders públics, l’han encaixat amb el relat predominant sobre el conflicte basc, creant, un cop més, un estat d’opinió pública que avala la repressió.

Notícia sobre el 'cas Altsasu' al web d''El Mundo', el 29 d'agost de 2015.

Tot començava la matinada del 15 d’octubre de 2016, quan es va produir un aldarull entre un grup de joves de la localitat navarresa d’Altsasu i dos agents de la Guàrdia Civil espanyola –vestits de paisà– amb les seves parelles. Com a conseqüència de la baralla, un dels dos policies va resultar ferit amb un trencament de turmell.

A partir d’aquí la història es complica. El que de forma asèptica i neutral semblava una baralla de bar va a començar a presentar-se a la societat com un delicte d’odi i terrorisme. Com un linxament organitzat contra el cos de policia. Calia, però, un context propici, com el conflicte basc, i una magistrada disposada a forçar el Codi Penal per fer encaixar les peces.

La concentració de suport als guàrdia civils d'Altsasu, a la portada de l'ABC del 18 d'octubre de 2016.

Pel que fa al context, el cert és que l’endemà dels fets, els mitjans generalistes espanyols ja havien desembarcat als carrers d’Altsasu, convertint-lo de facto en un plató de televisió. Els joves perdien la seva condició d’innocents en el relat, que girava al voltant d’un suposat “linxament” que mig centenar de persones havia coordinat contra la Guàrdia Civil. Finalment els acusats van ser 8.

El blanqueig de la repressió

Fent un repàs a l’hemeroteca, veiem com la cobertura mediàtica del cas Altsasu coincideix amb el relat predominant sobre el conflicte basc, on els mitjans estatals han tancat files al servei de l’Estat. L’endemà dels fets, diaris com El Mundo, La Razon, Libertad Digital i ABC omplien les pàgines amb les fotografies dels acusats, fent servir el mateix format que s’utilitzava per destapar els “comandos d’ETA”. A més a més, es parlava dels acusats com “proetarras” o, fins i tot, “cadells d’ETA”, vulnerant no només els codis deontològics professionals, sinó directament el dret a la presumpció d’innocència.

Notícia d'"OK Diario" sobre el "cas Altsasu", el 14 de juliol de 2017.

Però no només això. Si els periodistes, com a actors decisius dels fets dels quals parlem i/o silenciem, tenim una responsabilitat directa sobre l’agenda mediàtica, els mitjans de comunicació generalistes espanyols han contribuït sistemàticament al blanqueig de la repressió. I, malauradament, el cas Altsasu no ha estat una excepció: aquests altaveus han creat, un cop més, un estat d’opinió pública que ha avalat l’opressió exercida per les forces de seguretat espanyoles. Com a conseqüència, els ulls del món desconeixen, encara, les llums i ombres d’aquest muntatge policial.

Notícia sobre el 'cas Altsasu' al web de 'La Razón', el 24 d'octubre de 2016.

La resta de mitjans de comunicació, mentrestant, van optar per no dir-ne res, contribuint, de vegades, en la preservació del mur de silenci. Fins i tot a Catalunya, on l’auge de la repressió era compartida amb Euskal Herria, l’opinió pública desconeixia la realitat que s’amagava darrera del muntatge policial d’Altsasu. Potser per desconeixement, potser per por, el cas és que molts mitjans de comunicació no van abordar el cas fins que va començar el judici. Un judici que arribava després que 3 joves estiguessin privats de llibertat durant un any i cinc mesos.

L’excepció com a norma

Notícia al web "Libertad Digital" sobre el "cas Altsasu", el 15 d'octubre de 2016.El mur del silenci té el seu origen en la política antiterrorista de Baltasar Garzón. A finals dels 90, amb ETA en plena activitat, s’assumeix acríticament que “tot és ETA”. Sota aquest paraigües l’Estat espanyol ha comès vulneracions de drets humans a Euskal Herria, tal com recullen nombrosos informes internacionals d’entitats de drets humans. És el cas d’abusos a les comissaries, de tortures, de detencions arbitràries, i també, del tancament de fins a 5 mitjans de comunicació com ara Egin al 1998, Ardi Beltza l’any 2001 i Euskaldunon Egunkaria l’any 2003, i posteriorment Apurtu o Ateak Ireki el 2011 i 2013, respectivament, víctimes d’una caça de bruixes desesperada.

El cas d’Altsasu és hereu d’aquesta deriva democràtica i periodística. Com n’és l’allunyament penitenciari, injustificat a la llum de qualsevol tractat internacional. Una bona mostra n’és, també, la intermissió de les proves de la defensa. De res han servit les denúncies sobre la imparcialitat del tribunal de l’Audiència Nacional, presidit per la magistrada Concepción Espejel, dona d’un coronel de la Guàrdia Civil espanyola. És per això que la plataforma Altsasuko Gurasoak (Mares i pares d’Altsasu) sosté a una entrevista al diari Jornada, que la sentència és la conseqüència d’un cas “denunciat, investigat i sentenciat per la Guàrdia Civil”.

El judici va arrencar el passat abril i davant les contradiccions, la fiscalia, finalment, va haver d’admetre algunes de les proves que havia rebutjat inicialment. Una d’elles, la fotografia en la que es confirma que la nit de la baralla un dels joves, l’Adur, no duia la samarreta vermella que descrivia una de les parelles de la Guàrcia Civil.

Foto que confirma que la nit de la baralla el jove Adur no duia una samarreta vermella. Foto: Altsasuko Gurasoak.

Foto que confirma que la nit de la baralla el jove Adur no duia una samarreta vermella. Foto: Altsasuko Gurasoak.

Les metadades confirmen l'autenticitat de la foto que mostra que la nit de la baralla el jove Adur, condemnat en el "cas Altsasu", no duia una samarreta vermella.

Les metadades confirmen l’autenticitat de la foto.

La segona, un vídeo gravat per Iñaki Abad on, de nou, les imatges coincideixen amb la versió de la defensa i desmunten, per tant, les declaracions de la Fiscalia i les acusacions: les imatges no mostren ni violència cap a l’autoritat, ni tampoc tumults agressius. Pel fet de gravar aquestes imatges, el jove Abad haurà de passar els pròxims 13 anys tancat a la presó.

Malgrat aquestes i d’altres contradiccions, el tribunal de l’Audiència Nacional, amb 9 jornades de judici, no va reconèixer la majoria dels arguments de l’equip d’advocats de la defensa i tampoc va presentar proves que vinculessin els empresonats amb els fets del bar Koxka. La sentència, finalment, va acabar descartant el delicte de terrorisme dels acusats, imposant, això sí, les màximes penes per delictes de “lesions, desordre públic i amenaces”. Mentre les famílies dels acusats esperaven la resposta del recurs presentat, la Fiscalia va comunicar fa tot just una setmana que la presó preventiva s’allargarà, com a mínim, fins el 2022.

Molt probablement, la terrible violència d’ETA és allò que ha capitalitzat l’atenció dels mitjans de comunicació generalistes. I només fora dels circuits de major centralitat ha imperat una fiscalització crítica en contra de la repressió de l’Estat. El cas Altsasu és, de nou, un punt d’inflexió. Una oportunitat per obrir una reflexió sobre el passat i el futur de l’ofici periodístic. Una professió que, lluny de recolzar la versió oficial, ha de contribuir a aportar matisos i complexitat a situacions que es volen simplificar. És urgent acabar amb el monopoli que els grans mitjans de comunicació tenen de la informació. Quan més s’avanci cap a la llibertat d’expressió més a prop estarem de transformar la societat. Ara, més que mai, està en joc la garantia de la no repetició de la repressió.