Si l’agost és feixuc i mandrós -que deien Els Pets-, el setembre és una llosa que ens cau a sobre, previsible però sempre inesperada, mentre escurem el darrer glop de cervesa en una terrassa i marxem de pressa perquè comencen a caure gotes i encara tenim els tuppers per fer.

Aquest any hem fet vacances perquè som humans i som finits, i perquè la importància de les cures passa també per reconèixer que necessitem parar, descansar, carregar piles, passar més temps amb la gent que estimem i riure’ns a la cara del valor suprem de la productivitat. Recuperar els carrers i els pobles i reivindicar, ara que està en qüestió, l’espai comú i compartit, de la lluita i de la gresca. L’esperit col·lectiu, si m’ho permeteu, de qualsevol Festa Major, quan fins i tot The Guardian diu que el turisme està matant Barcelona i que, segons diverses portades d’aquesta Catalunya terriblement centralista, només existeixen les “festes” de Gràcia i, a tot estirar, les de Sants.

Hem fet vacances merescudes, però amb recança. Mentre esperàvem els calamars al xiringuito, ens espolsàvem la sorra de la platja o fèiem cues impossibles al monument que s’ha de veure -corrandes dels afortunats amb un mes de vacances pagades-, a batzegades ens envaïa una mica de vergonya, de pensar que, mentrestant, ells -i elles!- seguien injustament tancats a la presó. O lluny de casa i dels seus, injustament també. Vés a saber si trobaven a faltar la seva gent tant com sempre o més que mai, vés a saber si, en aquests casos, el record de la pau d’aquella cala o els sopars d’estiu amb amics reconforta o destrossa encara més, vés a saber si això els feia estar determinats com mai o preguntar-se, en nits de silenci i cels estrellats espiats entre els barrots, si tot plegat ha valgut -valdrà- la pena.

I mentre ells i elles són a la presó sense haver estat jutjats, mentre la doctrina Llarena es desfà Pirineus enllà com un terròs de sucre, resulta que ara el problema són els llaços grocs, que provoquen urticàries en aquells que creuen que l’espai públic ha de ser tan neutral com la seva pretesa política de centre. L’anomenada “guerra dels llaços grocs” són una trentena de “conflictes” que hi ha hagut des del juliol “provocats per la simbologia independentista”, segons titulava divendres El Confidencial. Si ens quedés veu per esgargamellar-nos i ganes de combatre amb fets les ganes de fer bullir l’olla, diríem, primer, que el símbol no és independentista sinó a favor de l’alliberament dels presos i, segon, que si baranes, fanals i biondes n’han lluït des de fa mesos i la pretesa “guerra” no ha començat fins a l’estiu, potser és perquè algun partit incendiari ha vist que havia d’escalfar l’ambient després que les enquestes li fossin desfavorables. Però no ho diem, perquè el #RiveraQuítameEste ens fa tornar a confiar que la gent hi veu més enllà d’aquest xumba-xumba mediàtic que ens criminalitza per voler marxar però alhora ens fa sentir tan lluny, i sobretot callem perquè sabem que és més útil dir altres coses, posar el focus en allò que realment importa.

Abans de marxar de vacances vam aprendre que un agent de la policia nacional pot agredir un dels fotoperiodistes més coneguts del país al mig del carrer, a cara descoberta i a crits de “Viva Franco”, i no el detenen ni el suspenen de la feina. Tornem de vacances aprenent que en una manifestació “per la convivència i la no-violència” poden agredir un càmera de televisió que resulta ser de Telemadrid, però el fet que el confonguessin amb un de TV3 és, per alguns mitjans, pràcticament un atenuant. Les agressions a periodistes van seguir al ritme de 2017 durant la primera meitat de l’any i la violència de caire espanyolista que denunciava el mateix Borràs a l’Anuari Mèdia.cat tampoc s’ha aturat.

Així, ens plantem un any després de la tardor de la nostra vida -de la nostra vida col·lectiva, almenys-, que va començar el 17 d’agost i va acabar el 21 de desembre de 2017. Aquest curs, cada setmana serà l’aniversari d’un dia que va durar anys i que ens posarà davant del mirall amb allò que ens falta per entendre, per explicar i per eixamplar d’aquells dies convulsos i dels que vindran.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019