Els mitjans i la informació sobre la violència contra el col·lectiu LGBTI

Les agressions que pateixen lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals (LGBTI) solen ser abordades pels mitjans de comunicació com un succés més sense tenir en compte que la violència LGBTI-fòbica és estructural i que forma part del sistema cisheteropatriarcal. Aquesta és la principal conclusió del capítol sobre el tractament informatiu de la violència LGBTI-fòbica que inclou l’informe “Home, gai i jove: la imatge del col·lectiu LGBTI als mitjans publicat a Mèdia.cat, l’Observatori crític dels mitjans de comunicació. Presentar aquesta violència com un fet aïllat té conseqüències perquè que no permet dimensionar-la adequadament: en distorsiona la percepció social, pot generar la sensació que el col·lectiu LGBTI ho té tot aconseguit, i no genera consciència sobre la necessitat d’una resposta social i institucional contra aquesta violència.

Un dels exemples que il·lustra aquesta situació és que poques vegades s’usen conceptes com ara LGBTI-fòbia, homofòbia, lesbofòbia, bifòbia o transfòbia per referir-se a les agressions. L’ús d’aquests conceptes emmarcaria l’agressió dins del context més ampli de la violència del sistema cisheteropatriarcal. Malauradament els mitjans opten més per la fórmula “agressió a” un “homosexual” o “lesbiana” o “transsexual”. Com a exemple, tenim una notícia del 29 de maig de 2017 que quatre mitjans publiquen amb un enfocament gairebé idèntic: usen només fonts policials o judicials, presenten les agressions com a fets aïllats que no se situen en el marc de la violència LGBTI-fòbica i no utilitzen el concepte LGTBI-fòbia al titular. Per a Nació Digital, “Demanen dos anys de presó a tres nois per increpar i agredir una noia lesbiana”; per a Vilaweb “Demanen presó per a tres joves per vexar i agredir dues lesbianes per fer-se un petó”; per a l’Ara “Demanen dos anys de presó per humiliar i agredir dues lesbianes” i per a La Vanguardia “Petició de presó per agredir dues noies que es feien un petó”.

La majoria de les informacions no solen citar la llei 11/2014 pels drets de les persones LGBTI, que fa conscient que les agressions a persones LGBTI no són només un fet condemnable moralment, sinó que són sancionables amb la llei a la mà. Tampoc no es dóna informació d’on o com es poden denunciar agressions, ni dels drets legals de les persones LGBTI en cas d’agressió. A això s’afegeix que no s’ofereixen dades globals sobre agressions LGBTI-fòbiques o casos concrets de discriminació sense agressió física que ajuden a comprendre la dimensió del fenomen i la situació que viu el col·lectiu.

Les fonts també diuen de quin tipus de relat es construeix al voltant de la violència LGBTI-fòbica: en el 77% de les notícies, de l’informe abans esmentat, les fonts són institucionals (d’administracions, policials o judicials) i en molt pocs són testimonials. De forma clara, les fonts policials o judicials són prioritzades davant de qualsevol altra. El moviment LGBTI no és citat en la meitat de les informacions: ni com a font reivindicativa -qualsevol entitat LGBTI que en fa denúncia pública – ni experta, com ara l’Observatori contra l’Homofòbia, que pot aportar informació de context clau per entendre les agressions.

El paper dels observatoris contra la LGBTI-fòbia

Tot i les mancances explicades, la violència LGBTI-fòbica és visible als mitjans en gran part gràcies a la feina activista d’observatoris contra l’LGBTI-fòbia -com el del País Valencià i Catalunya, però també el madrileny i l’espanyol-. La seua funció és fer denúncia pública de l’LGBTI-fòbia -que permet incloure-la en l’agenda mediàtica-, dimensionar-la amb informes periòdics i assessorar i acompanyar les víctimes.

Els observatoris són clau a l’hora de visibilitzar el problema de la violència LGBTI-fòbica i les discriminacions que pateix el col·lectiu i es constitueixen en font que ofereix una veu experta i activista, testimonis i dades que permeten contextualitzar i explicar la violència LGBTI-fòbica. Els observatoris són el contrapunt que desmunta el discurs oficial segons el qual el col·lectiu ja ho té tot aconseguit, perquè fan visible la discriminació i les agressions físiques que encara pateixen lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals. Trenca clarament amb la visió, deformada i parcial, que són només un nou segment de mercat o un col·lectiu cool que centra la seua vida en l’oci o en la festa i que ja té tots els drets aconseguits. Una imatge idíl·lica que promouen tant el capitalisme rosa com en moltes ocasions també les institucions que corre el perill de ser autocomplaent en excés. En canvi, els informes sobre LGBTI-fòbia són un cop de puny de realitat que, sense negar els avanços, presenta les persones LGBTI com el que són: un col·lectiu que pateix discriminació i que té problemes per tenir garantits els drets i la igualtat que té aconseguida per llei després d’anys de lluita social.

Un exemple clar del que dic el trobem al citat informe quan en ple context del World Pride a Madrid (juny de 2017) Vilaweb publica la notícia: “L’Observatori contra l’LGTB-fòbia va detectar 41 incidents d’odi durant el WorldPride”  entre “insults, amenaces, pintades, pedrades, adhesius, cartells, escopinades, agressions físiques i fins i tot una doble agressió sexual”. Es tracta d’un contrapunt necessari en un context informatiu en què el 28 de juny s’ha convertit per als mitjans en un dia per parlar de l’impacte econòmic dels orgulls LGBTI des d’un enfocament turístic i economicista més que de les reivindicacions pendents del col·lectiu. En la mateixa línia, la notícia “EUA va registrar el 2016 una xifra rècord d’assassinats contra la comunitat LGTB” trenca el discurs oficial sobre el col·lectiu LGBTI. I s’afegeix: “L’any 2016 ha estat el més mortífer per a la comunitat LGTB als Estats Units des que van començar els registres fa 20 anys, segons ha denunciat la Coalició Nacional Antiviolència aquest dilluns en el seu nou informe, que coincideix amb l’aniversari de la massacre d’Orlando on 49 persones van ser assassinades”. Senzillament demolidor i poc visible quan es parla de la realitat del col·lectiu.

El paper de la comunicació és fonamental a l’hora de promoure el canvi social i, ben probablement, en el cas del tractament informatiu de la violència LGBTI-fòbica s’hauria de seguir el camí del feminisme i de les dones periodistes, un àmbit en el qual han proliferat publicacions, estudis i experiències sobre com abordar la violència masclista en els mitjans. Manca, clarament, recerca respecte a com s’aborda la representació del col·lectiu LGBTI als mitjans o de la violència que pateixen. I, si bé ja hi ha indicacions al respecte des del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, cal desenvolupar-les i treballar-les. Especialment pel que fa al tractament de la violència LGBTI-fòbica. El moviment LGBTI, les organitzacions de periodistes i els observatoris tenen una tasca important a desenvolupar en aquest sentit: tant pel que fa a generar bones pràctiques com per difondre-les entre la professió periodística.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#EncomanemPeriodisme, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2018