Sobreviscuts els dies que duraran anys, hem travessat la primavera catalana per plantar-nos a les portes d’una tardor calenta. I a la Diada com a primera estació d’un trajecte de tardor que clourà amb la causa general contra l’independentisme. Però enguany es commemorarà alguna cosa més que la desfeta de la ciutat de Barcelona el 1714. Aquesta Diada afegim una altra derrota a les vàries i diverses que acumula la nostra història. Una desfeta íntima, sospitada i de la qual només en parlem amb la boca petita, però una derrota, en definitiva: la de l’endemà de l’U d’Octubre.

És una història poc explicada i en comencen a aflorar prou elements objectius com per agafar-se fort a una reflexió serena i profunda de perquè som on som. L’endemà de l’U d’Octubre es van acabar les jugades mestres, els escaquistes i la partida definitiva. Després de veure com 2.262.424 persones (el 42,5% del cens) van votar contra tot l’aparell de l’Estat, ens vam complaure a imaginar l’allau de decisions anunciades que ens havien de menar a una victòria clara i rotunda. Però després de 18 mesos no van implementar-se les lleis de desconnexió, no arribà la superació de la monarquia espanyola ni es va establir l’autoritat republicana.

Ens van prendre el pèl. O en paraules del mateix Josep Rull quan va assabentar-se al seu despatx que Carles Puigdemont era a Brussel·les el dilluns següent de la proclamació de la República: “He fet el gilipolles“. No passa res. Però potser ja n’hi ha prou, de fer el gilipolles. Però és clar, per deixar de fer el gilipolles primer hem de saber que estem fent el gilipolles. I si d’alguna cosa poden ser reis els autonomistes és de l’autoengany. La conya de tot plegat és que ens van prendre el pèl precisament els qui avui sense cap vergonya parlen de “l’independentisme màgic”. Els qui no havien de tornar a anar per a res a Madrid.

A hores d’ara no ens atrevim a fer un exercici tan senzill com repassar l’àmplia hemeroteca d’aquells dies o acostar-nos a les publicacions i conferències que descrivien com aniria això de la hisenda catalana o com els funcionaris es posarien al servei de la nova legalitat l’endemà de l’U d’Octubre. No gosem obrir aquesta capsa de records, senzillament, perquè fa feredat.

Qui era secretari d’Hisenda de Junqueras, Lluís Salvadó, trucà el 30 d’agost a un assessor del president d’ERC, Raúl Murcia, perquè li passés l’encàrrec que “qualsevol amb dos dits de front sap que no pot proclamar-se la independència” i que “ni tenim el control de les duanes ni tenim un banc on posar els diners… en resum, la cosa pinta, no: està, està molt verda”. En definitiva, Salvadó avisava que “ens podem trobar que el 2 d’octubre algú es pensi que som on no som”. Sorprèn perquè just era el contrari del què anava explicant ell mateix a les entrevistes on se’l convidava. No cal dir que aquesta conversa va ser filtrada per l’ínclit jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, provinent de les escoltes que la Guàrdia Civil feia al número 2 de Junqueras.

“Estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol“, detallà la consellera Clara Ponsatí. Però entre tots els qui havien de ser protagonistes de l’endemà de l’U d’Octubre es troben a faltar moltes altres explicacions. I, sobretot, mitjans disposats a explicar-les i a trinxar-los a entrevistes. No sabem encara perquè el director dels Mossos d’Esquadra, Pere Soler, ja tenia feta la carta de comiat als policies tan bon punt es va aprovar l’article 155. Tampoc perquè els treballadors del Diplocat van fer maletes amb els suposats suports internacionals i se’n van anar cap a casa una vegada cessats.

Tot plegat va caure a la mateixa velocitat que s’anaven signant decrets a Madrid com si la República només depengués de les nòmines que cada 28 cauen als comptes corrents del personal al servei de la Generalitat. En un dels moments més greus de la nostra història recent, dol com de manera acrítica hem acceptat que l’endemà de l’U d’Octubre no hi havia res. Ni estructures d’estat, ni legalitat republicana, ni el pas de “de la llei a la llei”. Només una sobredosi de pensament desideratiu, una intoxicació de wishful thinking que ha acabat amb un despertar amarg en una atmosfera grisa de retrocés de drets i llibertats públiques i de l’exhibició sense vergonya de la impunitat d’Estat com a venjança infantil. I humiliació.

Dies abans de l’U d’Octubre, veient la persecució contra la celebració del referèndum, hom avisava que ens esclafarien si tot plegat no sortia bé. Doncs aquesta és l’evidència més notable del que està passant, a no ser que ens entestem de nou a seguir tirant de combinats de wishful thinking. Llavors, ja ho diu la saviesa popular: “si t’enganyen una vegada, la culpa és de l’altre, però si et tornen a enganyar, llavors ja és cosa teva”. I no hi haurà llet crua de vaca que ens pugui salvar d’aquesta ressaca.

3 Comentaris

  1. Quim

    2.262.424 persones (el 42,5%)?

    Quant van tancar col·legis electorals, i van confiscar urnes i vots ja efectuats, fins comprometre el vot efectiu, almenys fins a 700.000 més?
    Amb 2.900.000 quin plà hi havia? Disparar als votants?

    Una anàlisi tullida.
    Un retret que sembla purista i que no és innocent davant el mirall.
    Al davant qui hi ha?: “El 51% o el 55%, o el 85%, entonces quizás, …veríamos.”

    Potser espero més valor de tots.

    ps. És dur ser periodista a Espanya entre els inversors que paguen per unes feines.

    Ser redactor sènior, 60-62 anys, en premsa gran de paper de BCN, escriure i callar el que penses. Conec la sensació de misèria. Sempre et poden substituir per un periodista jove, i aquest per un becari.

    Respon
  2. Roser

    Buenu doncs, per ser tot un bluf… déu n’hi do!!! hauríem de ser una mica més analítics i partir d’un context realista: ningú s’esperava/imaginava que l’estta treuria l’artilleria lleugera i pesada per tal d’aturar-nos. Sempre s’havia treballat amb la hipòtesis que un cop vist fins on s’estava disposat a arribar, l’estat faria alguna oferta raonable. Mai es va imaginar ningú que despertaríem (pewrquè encara hi és) el feixisme. Considerar això normal és poc rigorós. Molt estrany per a media.cat

    Respon
  3. Roc

    Personalment, comparteixo tot allò escrit. Però, matiso. Abans d’això voldria dir que segueixo sent partidari de la independència perquè l’Estat hispànic és simplement impossible. No respecten ni volen respectar la nostra llengua. Ens menteixen tant o més que els polítics independentistes: Pablo Iglesias era partidari de la independència, ara ja no; PSEO va votar a favor d’un referèndum no vinculant al Parlament a l’inici del procés i ara diu que de referèndums res i que tot és il·legal; no cal parlar de C’s i companyia; això sense parlar de la nova proposta d’Estatut que tornarà als tribunals manipulats per la dreta espanyola que llegeix la Constitució com li rota.

    Dit això, per poder ser un Estat independent cal:
    -tenir el control de les fronteres
    -tenir policia i exèrcit a les teves ordres
    -reconeixement de la resta del món

    Primer punt, no el tenim. Però Eslovènia, Letònia, Lituània, etc tampoc el tenien quan varen declarar la independència i va funcionar, per què? Senzill, a parè meu, si no tens control de fronteres i exèrcit per controlar-les, llavors tens amics que ho faran per tu. La independència d’Eslovènia,… fou possible perquè França, els Estats Units, el Regne Unit i tots els vassalls europeus seus estaven disposats a enviar tropes per fer respectar la declaració d’independència.

    Segon punt, constato que no tenim amics. No cal ser setciències per saber-ho. Jo ja ho sabia abans que es declarés la independència. És més, soc conscient que les independències l’obtenen si els quatre monarques del Consell de Seguretat de l’ONU ho volen, sinó ja pots fer el que vulguis que mai seràs independent. Total, que les independències de l’ex-Iugoslàvia, l’URSS, Irlanda, Islàndia i les excolònies foren possibles perquè, bàsicament, interessava als Estats Units i satèl·lits. La cosa era anar en contra de, i en el cas soviètic, de Rússia.

    Per tant, si hagués de demanar responsabilitats, les demanaria per això, per res més. Europa no sap què és Catalunya i ara de sobte l’ha descoberta. Els únics que saben què és Catalunya són Portugal, Andorra, el Regne Unit i França, prou. França és una monarquia més que fa el que li rota pel món. Mai acceptarà una Catalunya independent perquè la construcció de les seves fronteres s’ha fet com s’ha fet i han imposat la seva voluntat amb la força i una mica més, de manera que qualsevol que els les qüestioni s’abocarà a una actitud de venjança infantil (només cal parlar-ne amb els algerians). Portugal no mourà un dit perquè és un Estat perifèria, sense pes. Posar-se França en contra per un territori amb qui no té frontera directa no paga la pena. Andorra juga al que sempre ha jugat. Si Portugal no té pes, Andorra a més d’això no es pot defensar, de manera que opta a fer l’hipòcrita: a França, oh la la els catalans, a Madrid qué cojones con los catalanes, a Barcelona sí si això és intolerable cal la independència…. El Regne Unit no mourà cap fil perquè sempre ha tingut un fregall amb Escòcia i Irlanda. El seu aliat directe, els Estats Units, va trobar manera de fer negocis amb Franco i, després de la dictadura, amb Aznar i la guerra d’Iraq.

    En resum, la resta d’Estats europeus no entenen res del que passa. Es pensen que Catalunya no és una nació, que Espanya sempre ha estat castellana, que això del català deu ser alguna tradició folklòrica,… i França, que mana, va dient per allà que som uns egoistes, que això és patuès i no una llengua, que som una regió radicalitzada… Òbviament, no cal imaginar-se com n’ajuda aquestes bajanades a la “diplomàcia” espanyola a l’hora d’explicar allò que passa a Catalunya. A més, la Unió Europea és una comèdia. No és democràtica i mai l’ha volgut ser. Per bé que elegim els membres, no controlem el consell executiu i les branques amb les quals mouen l’economia. Quan hi ha un problema es reuneixen França i Alemanya i decideixen que es farà. L’opinió dels altres compta una **** i tothom fa el que aquests dos diuen. En la resolució de problemes, Alemanya i França es dediquen a convidar a sopars a una de les parts en conflicte i prou. Els altres, els importen poc. Això aplicat a la nostra causa, entenem el per què de les coses.

    Total, que els nostres governs, independentistes, deixin de llegir teoria i passin a la pràctica. Que la teoria diu que l’ONU és qui mana, doncs no, que passin a la pràctica i parlin amb els Estats Units. Que la teoria diu que es vol la pau al món, que passin a la pràctica i comencin a plantejar-se un futur programa nuclear per defensar-se de les guerres petrolieres dels Estats Units i companyia…. Per tant, passem a la pràctica d’una vegada per totes. Sabem què tenim, moguem-nos!

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.