El Sant Tornem-hi s’imposa i a finals de mes, com des de fa cinc anys, hauré de convèncer durant deu setmanes una trentena d’alumnes de la Universitat Pompeu Fabra que el millor que poden fer a la seva vida professional és deixar de banda la carrera que estudien als matins i triar el periodisme (amb les seves obligacions i limitacions) a partir del grau que estudien als vespres. Però contraposant l’idealisme amb què cal exercir sempre la professió, cal tenir en compte alguns elements de correcció que només les noves generacions seran capaços de resoldre. N’hi ha molts, però en destacaré tres que em tenen obsessionat. Som-hi, doncs.

Un: aquest estiu ha estat el primer que sense cap tipus de miraments els pocs quioscos que encara es mantenen oberts en el nostre entorn ja no es combinen les vacances perquè la població lectora habitual pugui comprar diàriament la premsa en paper que fins ara havia liderat el periodisme de qualitat. Les principals capçaleres ja no venen ni la meitat d’exemplars de fa quinze anys i poquíssima gent menor de 45 anys s’acosta al quiosc. Segur que estem oferint productes pels quals val la pena pagar l’euro o l’euro i mig que valen?

Dos: les xarxes socials s’han convertit en la barra de bar on també els periodistes més independents s’insulten entre ells i opinen obertament sobre els temes més partidistament barroers. La llista d’amics que en un moment donat van acceptar participar en tertúlies d’opinió ja és curta en comparació amb la creació de marca a partir de noms i cognoms amb què molts professionals han preferit prioritzar la seva adhesió indestructible a uns postulats ideològics. Segur que ha valgut la pena compensar la vanitat de la creació de marca amb la pèrdua de decòrum davant d’uns lectors que només esperem de nosaltres informació i no opinió?

Tres: la manifestació de la Diada 2018 ha servit per fer un petit pas més sobre un dels elements en què s’hauria de basar el periodisme de dades. Comptar. Ja el Grup Barnils en els seus inicis va publicar un informe sobre els treballs a favor que van defensar des de Contrastant fins a El País. Enguany tant organitzadors com Delegació del Govern han deixat de donar dades, i s’ha donat per bona la de la Guàrdia Urbana (que també es pot equivocar). Només La Directa ha fet un treball mínimament científic. Segur que ens conformem a no comptar?

Deia Iñaki Gabilondo que el prestigi periodístic es guanya amb la suma de temps i honestedat. Tremolo només de pensar que el meu lector pugui deduir mínimament què voto o què deixo de votar, i per això els adversaris ideològics (que tots en tenim) sempre tindran el millor tracte en les pàgines on publico. Incomplir aquests elements és tan senzill que més val aleshores no dedicar-se al periodisme.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#EncomanemPeriodisme, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2018