Una de les meves aficions, trobar llibres de vell prou atractius, va tenir sortida a la Ciutat de Mèxic. Una bona amiga guardava la col·lecció de llibres catalans del seu avi exiliat, Joan Carreras, del qual va publicar la biografia novel·lada en castellà Joan-Juan, una vida en el exilio. El seu millor regal va ser deixar-me triar els volums que volgués de la Col·lecció Popular Barcino. I entre ells avui en destaco Els catalans jutjats pels altres de Bernat de Montsià, publicat a Barcelona el 1927.

És un recull d’opinions d’autors no catalans sobre el caràcter català. No té cap ànim exhaustiu ni científic, sinó purament divulgatiu i molt distret, propi de l’època. Ara mateix, en un moment excepcional, en un segle de canvis i acollida de gent d’arreu, sorprèn trobar referències que se segueixen publicant per tots els que estan discutint sobre el nostre present i futur.

Per això crec que, sense ànim de plagiar, puc copiar literalment algunes afirmacions que, probablement, algú està emprant en mitjans d’arreu de l’Estat per assenyalar-nos com els dolents de la pel·lícula. Tampoc vull frivolitzar, seria cruel fer-ho amb presos i exiliats que tan presents tenim, però em sembla que ja n’hi ha prou de prejudicis i enganys, insults i mentides per part d’uns presumptes periodistes que es mereixen la més gran ignomínia. Anem, però, a llegir els seus avantpassats.

Francisco de Quevedo Villegas (1580-1645) a La rebelión de Barcelona ni es por el huevo ni es por el fuero, escrivia: “Ells són la verola de llurs reis: tots la pateixen i els que se’n salven no s’escapen almenys de quedar-ne gravats… Els catalans són un avortament monstruós de la política. Lliures amb senyor… Aquesta gent, de mena encomanadissa; aquesta província empestada amb aquesta gent; aquest laberint de privilegis, aquest embolic de fur, que anomenen comtat…” .

A La Historia de la guerra en Cataluña, Francisco Manuel de Melo (1611-1667) afirma: “Són els catalans (en llur majoria) homes de natural duríssim; de poques paraules… són molt sensibles als greuges i per això són inclinats a la venjança; estimen molt llur honor i llur paraula; no menys llur exempció, perquè, entre totes les nacions d’Espanya, són amants de la llibertat”.  En un mapa editat a París el 1705 per M. De Fer, hi trobem la llegenda següent, per continuar: “Els catalans són treballadors, coratjosos i enginyosos, amen la independència i sofreixen a desgrat la dominació de llurs veïns”.

El pacifisme tan preuat ara mateix ja tenia embadalit Miguel de Cervantes (1547-1616) quan a Las dos doncellas escriu: “… els cortesos catalans, terribles en l’enuig, amorosos en la pau; gent que amb facilitat dona la vida per l’honor i que per defensar l’un i l’altra passen al davant d’ells mateixos, que és com avançar-se a totes les nacions del món…”. Ara, per ser rigorosos, hauríem de buscar què significava nació per aquests escriptors, però això ho deixarem per un altre dia. Bona tardor!

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#EncomanemPeriodisme, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2018