Des del desembarcament de l’Aquarius al port de València, passant per la visita de Pablo Casado i Albert Rivera a la frontera sud espanyola fins a la devolució exprés de 116 persones al Marroc, la qüestió migratòria ha estat al centre del debat durant tot l’estiu. Quan el relat mediàtic sovint relaciona el fenomen amb arribades massives i col·lapse, i la profusió d’imatges colpidores fa que ens deixin d’impactar, com s’hauria de cobrir l’arribada de persones migrants? Diversos periodistes experts hi reflexionen.

Portada de l'ABC del 17 de juny de 2018.

El 85% de les persones que han marxat forçosament de casa seva viuen en països empobrits, segons l’ACNUR. Els tres països del món que més persones refugiades acullen són Turquia, Uganda i el Pakistan. Tot i això, a casa nostra la tendència general dels mitjans de comunicació reforça la idea d’un creixement desmesurat i sense precedents d’arribades de persones migrants al continent europeu. Per exemple, amb l’ús continuat de paraules com ‘allau’, ‘onada’, ‘caos’ o ‘crisi’.

Portada d''El País' del 27 de juliol de 2018.

Una de les principals polèmiques sobre aquesta qüestió va sorgir arran d’una portada del diari ABC que advertia d’una “allau d’immigrants per l’efecte crida”, en relació a l’arribada de l’Aquarius. Unes setmanes més tard, els mitjans s’omplien de notícies on empraven paraules com ‘massiu’ o ‘desbordament’ per referir-se a l’entrada de 602 persones que van aconseguir superar la tanca de Ceuta. Per exemple el diari El País a la portada del 27 de juliol, on també parlava de “desafiament migratori”.

Crisi de què?

Cristina Mas, periodista al diari Ara, recorda que “les migracions han passat sempre, s’han produït durant tota la història de la humanitat i cal desmentir aquesta suposada excepcionalitat”. Agus Morales, periodista i director de 5W, recalca que “no és només la sensació de creixement imparable, sinó que a més deshumanitza, no se’ls presenta com a persones, sinó com una massa, gairebé com un fenomen meteorològic”.

Si ens preguntem els motius pels quals es transmet aquest missatge per part dels mitjans, Mas apunta al fet que “les migracions són objecte d’una barroera instrumentalització política”, i afegeix que “actualment es qüestiona absolutament qualsevol tipus de servei públic, i s’utilitza la migració com un element més de desgast d’un sistema públic que no interessa que es mantingui.”

Un altre dels factors que hi intervenen forma part de la dinàmica de la pròpia professió: la poca especialització malgrat la complexitat del tema. Gabriela Sánchez, periodista i coordinadora de Desalambre, la secció de drets humans d’eldiario.es, considera que hi ha “desconeixement i poca especialització sobre assumptes migratoris des d’un enfoc social i de drets, en comptes del punt de vista merament policial i de seguretat”.

Quant a la situació de col·lapse i desbordament que relaten molts mitjans, Sánchez considera que cal canviar el punt de vista i deixar de banda conceptes com ‘crisi dels refugiats’ o ‘crisi migratòria’: “La paraula ‘crisi’ quan augmenta el flux migratori evidencia la identificació de l’arribada d’aquestes persones com un problema, però Europa té la capacitat suficient per rebre en condicions dignes aquestes persones. La crisi és de gestió d’aquestes arribades.”

Posar rostre i humanitzar

Sovint sembla que les persones migrants només existeixen en el moment que arriben a territori europeu, ja sigui després de superar una tanca fronterera o arribant amb pastera en una platja andalusa, per exemple. Se les presenta com persones que no tenen ni passat ni futur, no tenen nom, rostre, ni tampoc un país d’origen, tal i com apunta Lucía Mbomío, periodista a TVE i col·laboradora a mitjans digitals com Pikara Magazine i Afroféminas: “S’utilitza ‘subsaharià’, un concepte que engloba a més de quatre desenes de països i simplifica fins a uns límits que resulten ridículs l’enorme diversitat que hi ha al continent”. Una de les claus per explicar els moviments de població és, per tant, posar cara i nom i a la vegada donar context a aquestes històries personals. “No voler comptar amb les seves paraules no és només una mostra de menyspreu al què tinguin a dir, sinó que també és fer mal periodisme”, denuncia Mbomío.

Per la seva banda, Agus Morales considera que és fonamental que els periodistes puguin fer un seguiment d’aquestes històries: “No només és falta de context, per exemple de què està passant a Síria o a la República Centreafricana, a més el que manca és un relat, tenim històries personals puntuals i no en tenim la continuació.” El director de 5W també destaca que quan s’expliquen històries concretes cal fer un esforç per explorar “l’essència d’aquestes persones com a éssers humans“. En la mateixa línia, Mbomío recorda que “relegar a les persones migrants a la seva condició de migrant és una altra forma de discriminació”.

Les fotografies de grans grups de gent esperant al port amb una manta cobrint-los el cap o apilonats en una pastera tampoc ajuden a empatitzar amb aquestes persones. Anna Surinyach, fotoperiodista i editora gràfica de 5W, explica que en un desembarcament no et donen les mateixes facilitats per poder parlar amb les persones que arriben que per fer fotografies a distància: “Tots els periodistes són al mateix lloc fent les mateixes imatges i molt pocs s’acosten a parlar amb la gent, perquè són moments moltes vegades caòtics, i no sempre és fàcil trobar un espai on poder parlar amb ells. Les imatges al final són gent massificada i sense rostre, fetes amb teleobjectiu perquè no ens deixen acostar, i reforcen aquesta idea de massiu i de caos.” Lucía Mbomío senyala que “a vegades pot interessar insistir especialment en mostrar aquest tipus d’imatges per justificar mesures contràries a la immigració. Tot i això, el gruix de gent que arriba a Espanya ho fa amb avió, no saltant tanques ni per mar i, per descomptat, sense càmeres gravant”, afegeix.

La importància del context

Davant d’un fenomen tan polièdric com és el de les migracions, totes les periodistes consultades coincideixen en la importància cabdal de contextualitzar, és a dir, explicar en quina situació es troba el país d’origen, quins són els motius que forcen a aquestes persones a deixar casa seva, què passa als països en trànsit i també com és l’acollida en altres països del món.

Un bon exemple d’aquesta manca de context són les devolucions exprés de 116 persones que van entrar a Ceuta saltant la tanca fronterera a finals d’agost i que van ser expulsades en menys de 24 hores sota l’empara d’un acord bilateral amb Marroc firmat l’any 1992. Gabriela Sánchez considera que la situació en territori marroquí i el pacte amb la UE no s’està explicant prou: “Tot apunta que just després de l’acord amb la UE i les promeses d’augmentar els fons s’han disparat les batudes, això és un fet, i hi ha hagut morts”. La coordinadora de Desalambre considera que aquestes notícies no arriben amb la mateixa facilitat que si es produeix una devolució exprés o una mort just a la frontera, però que també s’han d’explicar, s’han de relacionar les diferents notícies entre elles i s’ha de fer amb veus que estiguin sobre el terreny. “S’estan produint vulneracions de drets humans a l’altre costat de la frontera pagades amb diners europeus gràcies a que el ministre de l’Interior [espanyol] està fent d’intermediari”, remarca.

Els mitjans i la síndrome del salvador blanc

Els mitjans tenen la responsabilitat de no victimitzar ni convertir en un subjecte passiu les persones que migren. És el que es coneix com la “síndrome del salvador blanc”, que sovint és present en fotografies de cooperants o turistes que van a països africans i reforcen la idea paternalista i racista de persones blanques salvadores davant de persones negres, passives i indefenses, que necessiten ser salvades. En relació a les notícies de les ONG que salven vides al mar, Gabriela Sánchez suggereix partir d’aquesta premissa: “Cal tenir molt clar que els subjectes de la notícia són els salvats, no els salvadors”. Per a Agus Morales, quan es parla del paper que tenen les ONG, creu que “a vegades hi ha un discurs hipercrític amb les ONG que fa que caiem en el cinisme, i hi ha organitzacions que estan fent una gran tasca. Se n’ha de parlar, sense descriure’ls com herois o mitificar-los, però estan fent una tasca important i s’ha d’informar d’això també”.

Aquest estiu hem pogut veure el líder de Ciudadanos, Albert Rivera, visitant la tanca de Ceuta amb la Guàrdia Civil, o Pablo Casado, líder del PP, saludant un grup de migrants, un per un, al port d’Algesires. Gabriela Sánchez creu que els periodistes no han de dir si donar la mà davant de totes les càmeres a un grup de migrants que acaben d’arribar està bé o malament, però sí que es poden incorporar a les notícies “anàlisis d’organitzacions antiracistes, activistes i experts racialitzats que poden posar llum sobre què hi ha al darrera d’aquest tipus d’accions”. “En aquests mesos de titulars enganyosos i discursos polítics amb xifres que no eren exactes i empenyien el discurs de l’odi, vam publicar informacions on únicament buscàvem, amb gràfics, la millor manera per arribar a la gent i desmuntar aquest discurs de crisi i allau”, afegeix la coordinadora de Desalambre.

Remoure consciències a través de la imatge

Davant del debat sobre com han de ser les fotografies de persones migrants en situacions límit, Anna Surinyach creu que és necessari trobar altres maneres d’explicar el mateix. Per exemple amb el retrat de la Sara, una nena que el trajecte pel Mediterrani va deixar òrfena, en comptes de mostrar una fotografia de cossos de gent morta a dins una pastera. “Segurament els millors fotògrafs del món han estat al Mediterrani cobrint rescats, però s’ha tendit a fer sempre la mateixa imatge. Això fa que la societat quedi anestesiada”, reflexiona la fotoperiodista.

Lucía Mbomío apunta en la mateixa direcció: “Ens hem de revisar perquè el relat no es converteixi en sempre el mateix i que finalment, lluny de resultar transformador, faci encara més grans les muntanyes de prejudicis”. La periodista també destaca l’asimetria que hi ha segons el lloc on s’hagi produït la tragèdia: “A les imatges que arriben del Nord (com a concepte polític, per suposat) es va amb compte de no mostrar segons quines coses per un respecte que brilla per la seva absència quan el que es veu és el Sud o els seus fills i filles”.

Incorporar la perspectiva de gènere

Segons dades d’ACNUR, un 15% de les persones que han arribat per mar al continent europeu durant el 2018 són dones, un 59,4% homes i un 25,6% són infants. “És cert que hi ha una majoria d’homes joves que viatgen sols, però també hi ha moltes dones. Arribar a les dones costa més, perquè moltes vegades els costa més exposar-se, i com a professional necessites passar-hi molt més temps per fotografiar una dona”, diu Anna Surinyach. L’editora gràfica de 5W considera que cal fer autocrítica en aquest sentit, i que un dels problemes és que la majoria de fotoperiodistes, un 85% segons el darrer informe de la fundació World Press Photo, són homes (segons una enquesta que van respondre quasi 2.000 concursants a l’edició 2016 dels premis). “S’està explicant el món només des d’una mirada feta per homes, i és un problema perquè és impossible que entenguem una societat si no l’expliquem des de totes les perspectives possibles”, afegeix Surinyach.

Per a Cristina Mas, “el problema és que la dona s’aborda única i exclusivament com a víctima del tràfic de persones i no es planteja la possibilitat que tingui les seves inquietuds i projectes de vida. Se la victimitza i converteix en un actor passiu, que és una cosa que es fa amb els migrants i refugiats i en el cas de la dona s’accentua”, sentencia.

 

Manuals de referència:

Un Comentari