El text m’arriba exacte per dos grups de difusió del Telegram del barri. És una crida-convocatòria a trobar-nos per fer front col·lectivament a la situació de les persones que estan arribant a Barcelona des de la “frontera sud”.

Sembla ser que a la ciutat on arriben l’organització que se n’ocupa no se’n pot fer càrrec. Diuen que els pregunten si tenen algun amic o familiar i que els envien cap allà on se suposa que hi tenen algú conegut. Es veu que els pugen a un autobús i els reparteixen per l’estat espanyol.

Assisteixo a la cita. És a un espai de les veïnes des de fa una pila d’anys. Bona gent, bona voluntat i molta impotència. Els tenen a casa. Dos dies, tres dies, depèn. Una persona, dues persones, tres persones, quatre persones, cinc persones, sis persones(!). No sé per què, jo havia suposat que el “casa nostra és casa vostra” implicava les institucions…

Miro l’agenda del mòbil a veure qui hi tinc d’influent en el sector que ens pugui donar un cop de mà. Aleshores em comenten que “portem tot l’agost així”.

Connecto amb allò del “volem acollir” quan es va fer famós als carrers i al Palau Sant Jordi, jo ho vaig veure per la tele; i l’”obriu fronteres” ritmós dels Txarango. Amb poc temps hem vist que ni una cosa ni l’altra, quin fàstic. Però això ho sabíem, no? Ho sabíem aleshores i ho sabem ara. No sé si és més hipòcrita el sistema, o jo mateixa quan m’ho volia creure.

“Els mitjans no en parlen” –diu una veïna, una mica enfadada mentre paeix el que ens han explicat. Mola culpar els mitjans, sembla que així és més fàcil portar el malestar; a vegades però, millor que no en parlin.

Se m’obren els ulls en un acte reflex i és aleshores quan me n’adono i invoco les energies, els karmes, les postes de sol i tot el que se m’acut i els demano siusplau dels siusplaus que “els mitjans” segueixin sense parlar-ne*. Els mitjans guais, sabeu? Els grans, els de les masses, els que ho peten fort en número de difusió i d’audiència, els que fan cobertures gegantines i creen hashtags eterns. Espero profundament que no en parlin.

I les veïnes continuarem acollint a casa, als barris, als espais guanyats, sense titulars ni testimonis, ni focus, ni fotos.

I les veïnes continuarem acollint amb cura, amb temps, amb respecte i amb estima.

Si us plau, que no en parlin.

Nota 1.

Mentre reviso el text em truca una amiga per telèfon, que hi ha dues persones acabades d’arribar que no tenen on quedar-se, i que sembla que demà n’arribaran 15, i que què fem. “Que vagin a l’Àgora, a l’Àgora Juan Andrés”, li dic, mentre empasso saliva.

Nota 2.

Mentre reviso el text, veig al twitter -amb foto-, que han arribat els primers estudiants refugiats. Han estat “seleccionats per ser acollits” i poder refer el seu projecte de vida “perquè som un #paísdacollida”. Em quedo sense saliva.

*Això no vol dir que no haguem de parlar de les fronteres, de qui i com i perquè les controla i de perquè hem normalitzat el fet de tenir una llei d’estrangeria –profundament racista, masclista i classista, per cert. Dels tempos de les ciutats refugi i dels programes d’acollida. De què i qui decideix qui migra, qui pot ser acollit i qui té dret a sol·licitar refugi. I de quins espais tenim per a les persones que volen viure amb nosaltres però no tenen documentació espanyola. I quin tracte reben segons d’on sigui el seu passaport, i què passa amb les que no tenen passaport. I a quins serveis tenen accés, i com hi poden accedir, i quins processos han de seguir, i qui els acompanya, i com afecta el racisme burocràtic i altres fòbies del sistema segons el color del passaport, i…, i…