Tots els periodistes amb xarxes socials actives hem hagut de reflexionar, sobretot en l’últim any, sobre fins a quin nivell volíem mullar-nos en la nostra implicació política, social i ideològica. El problema no té una solució fàcil: s’ha de mesurar allò que es diu però també allò que no es diu. Perquè, per omissió, també impliques idees. I quan tens un cert nombre de seguidors, la gent es fixa en què expresses i en què no. Els silencis també són manifestacions del pensament, en una certa manera.

“Ja no em trobo el conseller Comín als matins”. Amb aquesta frase començava un article d’opinió a la revista ONGC fa gairebé un any, arran dels empresonaments i viatges a l’exili. Explicava que ja no el veia als matins mentre tots dos portàvem les nenes a escola fent servir la mateixa drecera. Em posava en primera persona expressament en un esforç d’apropar-me a la realitat que tantes vegades expliquem als mitjans. Allà on ens posem una cuirassa molt gruixuda molt gruixuda però invisible per fer-nos insensibles durant l’estona que estem en un directe o en què redactem la nostra crònica.

El meu 1 d’octubre començava ben d’hora, a les 4.30h del matí, per anar a la tele, preparar el programa especial, maquillar-me i a les 8 en punt ser amb els companys a plató explicant tot el que donava de si la jornada de referèndum; des de l’anunci que es podria votar a qualsevol col·legi fins al migdia. No feia gaire estona que havien començat les votacions quan començàvem a connectar amb diferents seus electorals fins a la més esperada, de Sant Julià de Ramis. Allà, el reporter de Televisió de Girona va estar narrant durant més de 10 minuts el que vivia, amb una barreja d’incredulitat, tensió i tristesa. I la parella que érem a plató –sort de la temprança del company Oriol Pujadó– recollíem les explicacions del reporter com podíem, amb la mateixa incredulitat però des de la distància.

No és fins al moment en què et desmaquilles, et treus el micro de corbata i l’americana, que caus en la bestiesa de tot el que has estat explicant. I és lluny de les càmeres i els focus que et permets un renec, que surti una llàgrima i corres a fer una trucada ràpida per veure si els teus estan bé.

Publicar a xarxes que defenses un col·legi electoral, el dret a decidir o la llibertat dels presos polítics et defineix com a persona i mostra els teus ideals en un sentit ampli però no crec que sigui incompatible amb la tasca de periodista. Diferent seria demanar el vot per a un partit determinat o insultar un polític –la meva màxima és no dir res a Twitter que no li diria a la cara si l’estigués entrevistant–. Com igual de diferent és dur un llaç groc que arrencar-lo. Duent-lo, manifestes el que vols. Arrencant-lo, no expliques què vols; simplement, li prens a l’altre el dret d’expressar-se.

De l’1-O del 2017 fins aquí ha passat un any de memòries gairebé fotogràfiques, de saber què fèiem i on érem en cada fita històrica, de comptar les manifestacions on hem estat: com a ciutadans i com a periodistes. D’anar ampliant els records i de necessitar reflexionar. De què volem ensenyar de nosaltres mateixos i de fins a quin punt.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.