El mateix dia que vaig decidir escriure a Mèdia.cat, em vaig dir: parlaràs de les coses bones. Són tan importants, les coses bones! Escassegen massa, en els mitjans. No parlo de futileses que t’anestesien, que t’allunyen dels reptes que tenim com a societat. Ni tampoc entenc les coses bones com un fet concret. És el “què” expliquem però també el “com” ho expliquem.

El meu cervell fa dies que està fent voltes en una sèrie d’interrogants. Els mitjans no només formen, informen i entretenen. El què expliquen i el com ho expliquen genera estats d’ànim individuals. També socials. Com varia l’estat d’ànim col·lectiu envers una realitat per tal com se li explica aquesta mateixa realitat? Quina magnitud pot arribar a tenir aquest impacte emocional, en el conjunt de la societat? Podria arribar a alterar dinàmiques socials? Podrien ser llavors de canvis? Fins a quin punt aquest impacte pot propiciar canvis significatius que ens afectin a tots? Fins a quin punt n’és conscient qui comunica? Fins a quin punt n’hauria de ser conscient a l’hora de comunicar? És una responsabilitat social del periodisme que sovint es passa per alt.

Aquests dies fa un any de l’1 d’octubre. En podríem parlar des de la memòria de la vergonya. Però també des de la memòria de la dignitat. I des de les dues coses, alhora. De fet, en podríem parlar des de totes les memòries que conformen aquell dia. Depèn de la perspectiva de qui ho comunica. El blanc, el negre, els grisos, els colors. Tots ells són importants. Independentment de la ideologia que un tingui, la infàmia de la violència policial (i la justificació mediàtica i política que en van fer alguns partits i mitjans) va ser una vergonya, una atrocitat. Quan la violència l’exerceix el poder contra la població pacífica, cal que els responsables passin comptes envers la societat i el periodisme així ho ha d’exigir els cops que faci falta. Però havia dit que parlaria de les coses bones. I al voltant de l’1 d’octubre en van passar moltes, de coses bones.

La societat organitzada, transversal, pacífica, teixint lligams, sumant forces perquè tothom pogués tenir veu. Malgrat la repressió, malgrat la intolerància, malgrat la desinformació, aquell dia es van viure moltes coses bones, entre elles, un esclat de dignitat col·lectiva. Les coses bones ens situen en un paisatge anímic que convida a avançar. Predisposen cap a una actitud constructiva, positiva. Poden ser llavors que ens beneficiïn socialment. Cultivem-les.

Miro enrere i la veritat és que no he pogut seguir sempre el que m’havia proposat: parlar de les coses bones. Constato que, de fet, el propòsit hauria de ser un altre. Parlar més de les coses bones i més des de les coses bones.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.