La filòsofa, periodista i activista alemanya Carolin Emcke alerta de la necessitat de combatre els discursos d’odi, que s’escampen gràcies a la “tolerància silenciosa” de molts “còmplices”. La invisibilització i la deshumanització de les persones que els odiadors consideren fora de la norma –ja siguin dones, persones migrants, refugiades, racialitzades o LGTBI- condueixen a l’estigmatizació de l’altre i a una visió de la societat reduïda i mancada d’imaginació.

“No fa falta coratge per posicionar-se davant una injustícia flagrant, només una mica de decència”, etziba Carolin Emcke (periodista, filòsofa, activista contra la xenofòbia, la LGTBI-fòbia i el racisme). Les paraules, els gestos i les accions emparades per l’odi han de combatre’s. No fer-ho te’n converteix en còmplice. Emcke ho té clar i així ho va deixar palès al seu pas per Barcelona, a la conferència L’espiral de l’odi. De les xarxes a la realitat política, amb què va obrir dimarts passat el cicle de debats d’aquest curs al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

Per a Emcke, assagista i columnista de Süddeutsche Zeitung, l’odi es fabrica mitjançant mecanismes com la invisibilització i la deshumanització de les persones considerades diferents. I aquest “odi tolerat” durant molt de temps, alerta, ha possibilitat una devaluació dels drets de les persones, de manera que fets freqüents com el seguiment de persones gitanes o transgènere per part de la policia estan ja normalitzats. Aquesta és també la tesi del seu llibre Contra el odio (Taurus, 2017), on analitza l’auge i la reproducció de les expressions d’odi arreu del món.

No hi ha “però” que valgui

Fórmules d’odi i discriminació disfressades de falsa opinió com la ja clàssica “no és políticament correcte dir això, però…” formen part de tot un conjunt de pràctiques de “tolerància silenciosa” que augmenten la tensió, invisibilitzen persones i converteixen molta gent en “còmplices de l’odi”, tot facilitant “l’estigmatització de l’altre”. “Aquells que utilitzen el seu poder com un instrument que els protegeix i que els facilita l’estigmatització i l’exclusió dels altres són còmplices de l’odi”, assenyala Emcke, que ha rebut prestigiosos guardons com el Premi de la Pau dels llibreters alemanys (2016).

No es tracta, però, de fer una política d’identitat, sinó d’una política universal. “Això hauria de preocupar a totes les persones demòcrates” perquè “no només s’està amenaçant els drets d’aquelles persones que no compleixen la norma, sinó que es qüestiona i amenaça la res publica i els drets fonamentals”, alerta Emcke, que com a dona intel·lectual lesbiana i d’esquerres és a sovint blanc dels haters, dins i fora de les xarxes socials.

Seminari de Carolin Emcke a Barcelona. Foto: Laura L. David

Seminari de Carolin Emcke a Barcelona. Foto: Laura L. David

La confrontació a l’odi, apunta la pensadora alemanya, ha de començar als nostres cercles més propers; a casa, amb les amistats. “Hem de començar a auto definir-nos, dins de les nostre famílies hi ha molts silencis”, diu. “No hi ha cap possibilitat de tenir una societat oberta i inclusiva sense que es tinguin en compte la memòria i els crims del passat”, respon quan una dona apunta des del públic al racisme institucional instal·lat al moll de l’ós de l’Estat espanyol –de la judicatura a la fiscalia, passant pels agents policials als quadres polítics reciclats a la transició- com una de les causes de la producció i reproducció dels discursos d’odi a casa nostra.

El “desig pornogràfic de provocar” dels mitjans

En el cas d’Alemanya, Emcke és ja part d’una generació “reeducada” en l’antisemitisme, fet pel qual està “molt agraïda” perquè per “acceptar la teva realitat com a societat primer has de confrontar el dolor de cada poble i família”. No obstant això, actualment detecta un “desig pornogràfic de provocar per part dels mitjans”, tot reduint els fets i els matisos i reproduint de forma acrítica els discursos d’odi en les notícies que afecten persones refugiades o musulmanes.

“És molt i molt difícil que un diari seriós elabori una contranarrativa”, apuja el to Emcke per preguntar-se en veu alta si la reproducció acrítica funcionaria igual amb el moviment terraplanista. “El planeta Terra no és pla, és rodó!”, continua amb vehemència, convençuda que els mitjans no tractarien els negacionistes amb tant de tacte. Els mitjans “són uns covards!”, rebla una dona que també ha estat corresponsal de guerra per a Der Spiegel i Die Zeit .

Com que la informació és tan accessible, la gent se sent informada i sent que té una opinió informada, però aquesta informació està “plena de mentides i de falsedats”. Així i tot, Emcke es revolta contra el perill d’acollir-se al pretext de la ignorància o la necessitat de tenir una “opinió més formada”. En realitat, diu, “no necessites gaire informació per ser bona persona”.

L’agressió puntual, la construcció de l’odi i el discurs global

Amb la convicció que, com va escriure Herta Müller, “observar molt fixament implica descompondre”, Emcke va explicar amb detall durant la conferència (també ho fa a Contra el odio) les seves reflexions arran d’un incident racista de manual que va deixar en xoc la societat alemanya. L’auditori del CCCB va poder veure un vídeo de com un grup de gent envolta un autobús amb persones refugiades que va arribar a la petita població alemanya de Clausnitz. Part d’aquest grup escridassa la gent que hi ha dins del bus i brama “nosaltres som el poble”. Hi ha un altre grup que mira, calla i avala l’agressió. “Per què ningú fa un pas endavant i diu ‘prou ja, marxem a casa!’? Tots ells serveixen d’amplificador als qui odien”, assenyala Emcke. En tercer lloc, hi ha la policia, que a través de la seva ambivalència dóna pas als agressors per continuar fent la seva. Amb aquesta “mena de cacera on els participants se senten justificats” comença tot. S’ha fet una demostració de poder, nodrint-se de velles pràctiques tradicionals com l’escarni públic, amb un públic que creix i unes víctimes a les quals s’humilia fins que esdevenen objecte d’entreteniment. L’escenari, afirma Emcke, és comparable a un circ.

Les mateixes plantilles de ressentiment i difamació

A partir d’aquí, el mecanisme per construir el discurs de l’odi està engreixat. L’odi no s’alimenta de la por, com algunes persones intenten argumentar, rebutja Emcke. “L’odi necessita un objecte a l’abast per ser capaç d’aniquilar-lo. L’odi no sorgeix del no res; sempre té un context específic. Algú ha de construir les raons que produeixen l’odi i narrar-les i il·lustrar-les una vegada i una altra fins que deixin un residu”. El missatge passa per tots els canals: cançons, fòrums de debat, Internet, debats de televisió… amb les mateixes “plantilles del ressentiment i la difamació” que passen per fer els altres “invisibles com a éssers humans i visibles com a multitud”.

Així, segons l’experiència investigadora d’Emcke, a alguns mitjans alemanys és difícil trobar “històries individuals” de persones migrants o musulmanes, per exemple. No hi ha cap mena d’informació sobre “els hàbits o les desgràcies” que han passat les persones refugiades. Ni parlar-ne d’”històries felices”. Els refugiats sempre són “terroristes o bàrbars” i el perfil del migrant o el musulmà queda “automàticament connectat amb la violència sexual”; només hi ha estereotips. Cada musulmà o musulmana és tractat com “tots els musulmans”. Emcke va més enllà i explica que si fem una recerca a llocs web d’extrema dreta, trobarem que la societat sempre està en permanent emergència; no hi ha normalitat, només situacions exagerades que es converteixen en norma. Es tracta d’una “visió filtrada del món” i aquesta visió estreta “paralitza la imaginació”. I les persones que només consumeixen informació a través d’aquests mitjans són “matxucades amb les mateixes cadenes d’associació” de manera constant.

Les pautes de percepció, però, ni tan sols són originals. “Tenen patrons històrics que ja gastaven els nazis, com per exemple dir que els jueus venien a violar les ‘nostres’ dones”, recorda Emcke, que insisteix en la necessitat d’ampliar el focus i veure que aquest és un fenomen global i que succeeix també dins de societats que s’autodefineixen com a democràtiques.

Aquest odi i aquesta por, denuncia Emcke, són fomentats per actors que esperen aprofitar-se’n i fins i tot traure’n rèdit econòmic. Són els autors de llibres i els editors de mitjans, però també els partits polítics.

Per a Emcke, hi ha “tres pilars ben connectats a tota Europa, una veritable comunitat d’ultradreta ben organitzada que s’ha subestimat”. El primer pilar seria una extrema dreta preparada, il·lustrada, ben interconnectada. El segon, els hooligans neonazis violents al carrer. I el tercer, determinants partits polítics que normalitzen aquests discursos.

Dissensió i protesta, més necessàries que mai

Davant d’això, la pensadora alemanya considera que no n’hi ha prou amb l’activisme, que calen mesures que regulen a nivell europeu el que denomina com una “guerra digital, un sabotatge internacional que pot canviar eleccions i que va més enllà del nostre potencial a nivell individual”. Confessa que ella era “molt optimista” amb la primavera àrab, ja que pensava que la web, mitjançant les xarxes socials, ajudaria a crear un “subjecte polític per a les persones que no se senten identificades”. Ara està molt decebuda amb certs usos de les xarxes que hi contribueixen a escampar els discursos d’odi, però persisteix en què per posar fre a aquesta escalada d’incomprensió s’ha d’actuar a tots els nivells. “El reconeixement dels altres ens necessita a tots: escoles, família, la formació policial. No n’hi ha prou amb que l’equip nacional alemany de futbol sigui multinacional i multiracial”, diu.

“La demanda que la societat ha de ser inclusiva i diversa és més necessària que mai”, insisteix. En aquest sentit, la pensadora alemanya apel·la a fer ús de totes les pràctiques polítiques, les demandes judicials i els diferents formats artístics -des de la poesia, el teatre o la ironia- per fer front al totalitarisme del relat únic. “La dissensió i la protesta són necessàries contra aquells que determinen els drets de qui compten i qui no”, subratlla.