Des que vaig decidir que volia ser periodista, sento una veu interior que em demana estar informada de tot el que passa. A la Universitat, els professors ens renyàvem si no entràvem a classe amb almenys un diari sota el braç. Recordo amb un somriure com ens afanyàvem a anar-ne a comprar algun al mític i enyorat quiosc de la facultat. Mica en mica, vaig anar agafant l’hàbit d’informar-me sobre el què passa al món a través diversos mitjans i, fins i tot, de vegades, trec el cap en algun diari digital o canal de televisió que fa de tot menys informar. És un exercici enriquidor, encara que sigui per recordar el que no s’ha de fer. Amb tot, he de confessar que mai me n’he sortit. No he aconseguit mantenir aquella dieta mediàtica equilibrada de què sovint parla l’Elisenda Rovira. Però tampoc m’estranya, perquè, sincerament, mai he aconseguit seguir una dieta de cap tipus.

Confesso que de vegades estic llegint la portada d’un digital i acabo clicant aquell titular groc i estúpid que hi ha a sota de tot, però acompanyat d’una fotografia ben impactant. D’altres, abans d’anar a dormir faig un repàs a les notícies que els mitjans destaquen als seus comptes de Twitter i acabo llegint un fil irònic que un trol ociós ha escrit sobre el procés. No em fa cap vergonya explicar que fa mesos que no compro cap diari en paper, ni que Netflix guanya la partida al “Telenotícies” moltes nits a l’hora de sopar. Acceptar-ho és madurar, suposo.

No fa pas tant, al tornar d’un viatge a Nova York, i encara vivint a Barcelona, em vaig subscriure a la revista The New Yorker. Arribava a la bústia cada setmana farcida d’il·lustracions punyents i reportatges interessantíssims. Hi podia llegir històries personals d’alguna escriptora nord-americana o cròniques de països llunyans, totes ben teixides amb una escriptura un xic esnob que m’atreia i em generava rebuig a parts iguals. Després de 6 mesos de subscripció, podia comptar amb els dits d’una mà els articles que havia llegit fins al final. I diria que va ser perquè em vaig endur un exemplar en un viatge en avió en què anava sola.

Hi ha molts motius pels quals no sentim que estiguem al cas de tot el que passa al món: la censura (els mitjans no ho expliquen, expressament), el desinterès dels mitjans (no ho expliquen, inconscientment), la precarietat (no poden explicar-ho perquè no tenen recursos), la ignorància (no poden explicar-ho perquè no en saben prou), i molts d’altres. Però n’hi ha un que per a mi és especialment angoixant: no tenir temps. No voler o poder dedicar el màxim de temps possible a estar ben informats. Àmpliament informats. Profundament informats. Dol, precisament, perquè sense informació, no podem ser crítics. I això no ho podem permetre.

Amb tot, cal prendre consciència de les pròpies limitacions per no fer-nos mal. Escrivint-les, puc entendre quines puc superar i quines són materialment impossibles de canviar. Acceptant-ne unes i declarant la guerra a les altres, sóc més lliure.

Avui el meu dia té més hores de les que mai hauria pogut imaginar, però encara em costa arribar a tot arreu. Fa uns mesos que veig el món des dels Estats Units i, encara més interessant, veig els Estats Units des dels Estats Units i Catalunya a 10.000 quilòmetres de distància. La perspectiva canvia i tot es sacseja. Amèrica no és com me l’havien explicat i Catalunya tampoc. Ara que sóc aquí i torno a tenir temps, he enriquit la meva dieta mediàtica amb mitjans americans, però no he deixat de consumir la televisió, la ràdio, ni els diaris autòctons. I, vaja, ara que he recuperat la gana i tinc espai per seure a alimentar-me amb certa tranquil·litat, sento que encara és més difícil destriar, prioritzar i comprendre la informació. I sabeu per què? Perquè, de vegades, és impossible entendre’ns. Sovint, els periodistes parlem i escrivim per als altres periodistes. I així ens oblidem del que realment hauríem de fer: explicar una part minúscula del món on vivim als qui no tenen temps.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.