Els mecanismes de l’esfera pública digital tenen les seves pròpies normes. La primera i més destacada per entendre’n el funcionament sembla extreta del llibre El Príncep, del filòsof polític florentí Nicolau Maquiavel: “I els homes, en general, jutgen més pels ulls que per les mans, doncs tothom pot veure, però pocs poden tocar”. El més conspirador entre els conspiradors ja entreveu al segle XVI que l’aparença és més important que l’essència. Dit d’una altra manera: el model mediàtic de les societats és un model de visibilitat, on importa més col·locar el missatge que la veracitat d’aquest: “El príncep ha de procurar guanyar i conservar l’estat: els mitjans sempre seran jutjats com a honorables i seran lloats per tothom, ja que la gent del poble es deixa captivar per l’aparença i l’èxit, i en el món no hi ha més que gent del poble, i les minories no tenen lloc quan les majories tenen on recolzar-se”.

Molt han canviat les coses des que Maquiavel va escriure El Príncep, i si bé és cert que ara els mitjans no són lloats per tothom, també ho és que les majories condicionen els estats d’opinió, i que per aconseguir sumar majories a les xarxes socials, l’esfera pública digital, no és recomanable entrar a fons en les qüestions sinó llançar consignes que mobilitzin les masses. L’aparença triomfa sobre l’essència. La visibilitat s’imposa com a valor suprem de l’esfera pública digital.

Aquest mecanisme corromp per si mateix la tan desitjada i grapejada veritat. A Twitter no escoltem qui busca la veritat, sinó qui la diu més grossa. Qui polemitza més. Aquest, entre altres factors, fa que la desinformació i les notícies manipulades campin lliurement per les xarxes socials. Aquest problema ha marcat l’agenda de tots els governs durant els darrers mesos, i fins i tot la Unió Europea ha reunit una quarantena d’experts per elaborar un informe sobre com cal actuar al respecte.

Les tecnològiques també han pres partit i s’han mostrat disposades a assumir responsabilitats. De fet, aquest estiu, Facebook, YouTube, LinkedIn, Pinterest, Spotify, Apple i Stitcher van prohibir els continguts audiovisuals d’Alex Jones i de la seva pàgina web Infowars, referents de capçalera de Donald Trump i de la dreta alternativa americana, l’alt right. Jones és un propagandista a favor de Trump i un generador i difusor de tota mena de teories de la conspiració, com ara que l’aleshores candidata a la Casa Blanca Hillary Clinton tenia una xarxa de pedofília o que la matança a l’escola de primària Sandy Hook a Newton, que va causar 27 morts, va ser un muntatge. Jones, alumne avantatjat de Maquiavel, diu barbaritats per aconseguir l’atenció (visibilitat) dels usuaris de les xarxes i dels mitjans. I se n’ha sortit prou bé.

La seva popularitat es deu, en part, als mecanismes d’incentius de les tecnològiques, que volen captar i retenir usuaris encara que sigui a costa de faltar de manera descarada a la veritat. De fet, durant molt de temps, els algoritmes han posicionat entre els primers resultats de cerca (visibilitat, una altra vegada) els vídeos de Jones quan un usuari feia la cerca “Alt Right”. Els continguts d’Alex Jones encara són accessibles a Twitter que, a diferència de la resta de tecnològiques, ha decidit no emprendre cap acció contra el polemista. Les males llengües diuen que el model de negoci de Twitter se sustenta en tenir idiotes dins la plataforma que generen continguts que enganxen la gent del poble. Menys idiotes significa menys diners, i ja se sap que als EUA “business is business”.

Els mitjans tradicionals també estan prenent mesures per fer una millor cobertura de les postures extremistes de dretes i d’altres actors que atrauen l’atenció dels mitjans per segrestar les plataformes i posar-les a disposició dels seus propis interessos. No és una qüestió gens fàcil decidir a qui atorgar visibilitat i a qui negar-la-hi, doncs està en joc la llibertat d’expressió. La decisió de la revista The New Yorker de desconvocar l’ultra nacionalista Steve Bannon com a conferenciant del seu festival anual és només un exemple d’aquesta dificultat, en què el context és determinant en cada cas, com bé explicava en aquest article el periodista Eduardo Suárez.

Ara que governs, tecnològiques i mitjans qüestionen el sistema mediàtic de visibilitat que ens hem donat, faríem bé també nosaltres, els ciutadans, de tenir més cura amb el nostre dit abans de fer retuit a la frase enginyosa del polític de torn o a la captura de pantalla o el vídeo que circulen de manera viral sense mencionar la font primària. En cas contrari, ens convertim en engranatge imprescindible del sistema que descriu Maquiavel i que ha resultat tan efectiu en l’esfera pública digital.