Les declaracions del president Quim Torra emplaçant els CDR a “empènyer i pressionar per fer possible la República” han revifat les darreres setmanes el debat al voltant de la il·legalització de la CUP, una qüestió que no és nova en l’ofensiva contra l’independentisme. Fa anys que la dreta reaccionària i els mitjans que li són afins alimenten l’imaginari que el moviment sobiranista català i, concretament, el partit anticapitalista contenen expressions violentes que demanen una acció contundent de l’Estat.

A principis d’octubre, els hashtags #CupNoEsToca i #CupIntocable es van escampar per les xarxes socials. Milers de persones, més enllà de les simpaties que puguin tenir amb l’organització independentista, van compartir el seu rebuig a la possibilitat que sigui il·legalitzada. Una proposta formulada pels màxims dirigents de la dreta espanyola i que, a tota llum, explica el context d’excepcionalitat en què es troba la política catalana des de l’inici del procés sobiranista.

La proposta d’apartar la CUP de l’activitat política la va anunciar el dia 3 el president del Partit Popular, Pablo Casado, quan va assegurar que ja es donen les condicions per il·legalitzar la formació anticapitalista atès que, en el seu discurs, “anima la violència” que suposadament practiquen els Comitès en Defensa de la República (CDR). Les declaracions no van trigar a ser secundades per Albert Rivera que, l’endemà mateix, dia 4, instava la resta de grups “a estudiar” mesures per limitar el marge de maniobra del sobiranisme català. El president de Ciutadans proposava recuperar l’article 155 i estendre’l als mitjans públics catalans i, en línia amb Casado, aplicar la llei de partits per tal d’il·legalitzar la CUP argüint que promou, atia o defensa la violència, en al·lusió a les accions que els CDR farien sota la seva tutela.

La llei de partits (Llei Orgànica 6/2002), aprovada a instàncies del govern de José María Aznar, ja va ser utilitzada al País Basc amb el propòsit d’il·legalitzar Batasuna i la resta de formacions de l’esquerra abertzale. A l’empara d’aquest instrument, les seves llistes van ser anul·lades fins a permetre que en desenes de consistoris governessin partits que no havien rebut el suport popular o que, entre els anys 2009 i 2012, el socialista Patxi López fos lehendakari a través d’un pacte d’investidura amb el PP. Doncs bé: la idea d’il·legalitzar la CUP respon a la mateixa plantilla de presentar l’independentisme com un moviment violent contra el qual són indispensables mesures d’aquest estil.

A aquesta eventualitat es referia el diari La Razón el dia 4. Seguint les tesis del PP i Ciutadans, obria en portada amb la notícia “Constitucionalistes avalen il·legalitzar partits com la CUP”, donant a entendre que es tracta d’una opció assenyada, a fi i efecte de blindar l’actual sistema democràtic emanat de la Carta Magna. Per apuntalar aquesta postura, el rotatiu dirigit per Francisco Marhuenda recollia l’anàlisi del professor de Dret Constitucional Javier Rodríguez, segons el qual la il·legalització seria útil en la perspectiva que “els drets de tothom siguin respectats, per exemple els qui no volen que es tallin les carreteres”, en clara referència als talls d’autovies que alguns CDR –a qui La Razón vincula a la CUP– van protagonitzar en la vaga general del 8 de novembre de l’any passat.

CDR, el boc expiatori

A través d’intoxicacions, mitges veritats o mentides deliberades, els Comitès de Defensa de la República s’han convertit en el principal boc expiatori d’aquest relat políticomediàtic amb què es pretén vincular el sobiranisme amb un perill per a la pau social.

El punt d’inflexió d’aquesta ofensiva va ser el 8 de novembre de 2017, en què els CDR van protagonitzar talls de carreteres, obertura de peatges i ocupacions simbòliques d’infraestructures. Aquelles accions, i altres durant aquells mesos, van provocar que els mitjans de l’entorn dels partits del 155 parlessin del suposat vandalisme amb què operaven aquests grups succedanis dels Comitès de Defensa del Referèndum.

Fent-se ressò d’unes declaracions de l’expresident espanyol, Mariano Rajoy, en què assegurava que l’Estat combatria els CDR amb “tots els mitjans al seu abast”, aquests altaveus van començar a utilitzar la mateixa semàntica del conflicte basc. Un vocabulari que a poc a poc s’ha instal·lat entre els màxims dirigents de la dreta, alguns dels quals insisteixen a parlar de “kale borroka” o “comandos”,  i que va aplanar el terreny per a la detenció l’abril passat de Tamara Carrasco, integrant dels CDR de Vialdecans, a qui OK Diario ja vinculava a la CUP en un article publicat després que la Guàrdia Civil irrompés a casa seva per endur-se-la a l’Audiència Nacional. Dies abans de la seva detenció, ABC havia definit els CDR com a “comitès violents” sota “la influència de la CUP”, mentre que El Mundo havia indicat que eren una “organització pantalla d’Arran”, de la qual la CUP és l’instrument electoral.

També, entorn la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre, nombrosos mitjans espanyolistes van ordir una intensa campanya per criminalitzar els CDR, sorgits feia poc amb l’ànim d’organitzar la defensa pacífica dels col·legis electorals. ABC, per exemple, els va titllar de “brigades d’autodefensa de la CUP”, al torn que El País va asseverar que eren “grups de voluntaris de la CUP” pensats per impedir la retirada de les urnes, alhora que El Mundo els va conferir un lligam orgànic amb el partit anticapitalista, tot titulant: “La CUP crea comitès de defensa del referèndum als barris de Barcelona”.

L’evolució d’aquest relat mediàtic queda recollit en l’extens informe que Mèdia.cat va publicar el passat 26 d’abril, on s’observa l’interès dels mitjans i dirigents espanyolistes per identificar els CDR amb la CUP a efectes que s’il·legalitzi la formació anticapitalista.

Vox, la llebre de la repressió

Els primers intents d’inhabilitar la CUP es remunten a l’octubre l’any 2015, quan Manos Limpias va adreçar un escrit al Ministeri de l’Interior perquè procedís a il·legalitzar-la. La denúncia del sindicat de funcionaris d’extrema dreta, que aleshores exercia d’acusació particular contra Artur Mas i la resta de membres del Govern que promovien la consulta del 9-N, va quedar en via morta després que aquest col·lectiu fos desmantellat el 16 d’abril de 2016 per uns presumptes delictes d’extorsió, frau contra la hisenda pública, frau en subvencions i falsedat documental.

La segona querella, però, no va trigar a presentar-se. Aquesta vegada de la mà d’un particular que acusava la CUP de cometre “accions violentes palpables” i celebrar “actes il·legals i inconstitucionals que atempten contra l’Estat de dret, evidenciant-se així un comportament que no obeeix la Carta Magna”. Tampoc en aquest cas va prosperar, ja que després d’incoar-se un expedient intern, el novembre d’aquell mateix any la Fiscalia General de l’Estat va rebutjar obrir diligències d’investigació.

Al temps que la Fiscalia rebia la denúncia, irrompia Vox per anunciar una querella similar. Aprofitant l’operació contra Manos Limpias, la formació d’extrema dreta s’ha convertit des d’aleshores en el flagell judicial contra l’independentisme. Prova d’això és que, només en el darrer any, ha presentat desenes de querelles contra els dirigents i partits sobiranistes, sobre els quals desplega una veritable creuada que l’ha ajudat a fer-se un lloc en l’escenari polític espanyol.

Però no només això: el partit de Santiago Abascal i Javier Ortega –l’advocat de l’acusació particular en el judici als líders sobiranistes que instrueix el jutge Llarena– està marcant el pas a la resta de partits conservadors amb un discurs cada cop més agressiu i bel·ligerant. Avançant-se per la dreta al mateix PP i a Ciutadans, Abascal va més enllà i, a part de la CUP, també exigeix que no puguin concórrer a les eleccions ERC ni PDeCAT, partits als quals sovint ha qualificat d’“organitzacions criminals”. Per al màxim dirigent de Vox, caldria assolir un “pacte nacional per la unitat d’Espanya i la seva Constitució” que inclogués la il·legalització dels partits catalans responsables del “cop d’Estat”.

D’aquesta manera, la il·legalització de la CUP ja no es percep com una idea excèntrica encunyada per la dreta més tronada i marginal. Es comença a normalitzar en l’agenda política i mediàtica com un objectiu plausible, fins a l’extrem que Casado i Rivera ja insinuen que la Llei de partits també podria afectar altres formacions sobiranistes. Amb Vox actuant d’ariet de l’espanyolisme més ranci, la dreta i els rotatius que li són afins han incorporat aquesta proposta dins d’un relat que busca acabar, per la via de la repressió, amb els anhels independentistes.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#EncomanemPeriodisme, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2018

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.