A escasses hores del primer aniversari de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, expresident de l’ANC i president d’Òmnium, respectivament, un tuit de Txell Bonet se m’encasta a la retina, destacant entre el soroll del timeline. La piulada de la periodista cultural –i parella de Cuixart, entre moltes altres coses– és una resposta indignada al titular d’una notícia de La Vanguardia. Bé, essent justes amb la realitat, més que no pas un titular, és una sentència judicial emesa per qui signa l’article, en aquest cas Carlota Guindal. I resa així: “Sànchez i Cuixart, un any a presó i sense perspectives de llibertat per incitar a la rebel·lió”. Per si existia algun dubte de la pertinença d’una mesura cautelar com la que manté els Jordis a presó, el subtítol que acompanya la notícia afegeix: “Els líders independentistes van ser empresonats per mobilitzar el poble català per sortir al carrer i proclamar la independència de Catalunya”.

L’article dibuixa un passat distòpic, en el qual Cuixart i Sànchez van comminar “el poble català” no a sortir al carrer a defensar les institucions –les seus de les quals eren, el 20 de setembre de 2017, dia dels fets, regirades per la Guàrdia Civil espanyola–, ni a votar l’1 d’octubre, sinó a “proclamar la independència de Catalunya”, decisió que, com ha quedat demostrat sobradament durant aquest darrer any, resta en mans de la població rasa, i no del president de la Generalitat.

Malgrat els equilibrismes amb què Guindal oculta valoracions de collita pròpia al llarg del text, maldestrament apuntalades per cites textuals, n’hi ha prou amb una anàlisi semiòtica de nivell bàsic per comprendre que el text dirigeix les lectores cap a la conclusió que els Jordis són a la presó de forma més que justificada. Un exemple clar: citant en tot moment la Fiscalia, Guindal destaca que, “donada la gravetat dels fets i el risc de fuga, de reiteració delictiva i de destrucció de proves, la instructora del sumari va entendre que havien de ser empresonats”. Les cometes, en aquest cas, són meves, però la construcció i l’ordre de la frase, no.

Un dels punts més barroers de tot plegat, que va força més enllà d’aquest article concret, és l’estratègia –visible, descarada i bruta– de fer passar la concentració de milers de persones a la porta d’un grapat de conselleries no només com un fet delictiu, sinó violent. Sense destrosses, més enllà de les pintades en un parell de cotxes de la Guàrdia Civil –oberts, per cert, i amb armes a dins–, i sense cap agent ferit, la unitat de mesura del caire violent o pacífic d’un fet és únicament el relat. Judicial, però també mediàtic. L’article serveix en safata una determinada conclusió al voltant d’aquest dilema, recalcant, cap al final i en paraules dels Jordis, que ambdós presos sempre han defensat el caràcter pacífic de les mobilitzacions convocades per les seves respectives entitats, assenyalant que van ser controlades en tot moment i que no es va impedir que els agents procedissin al registre judicial de les conselleries. Tanmateix, al destacat immediatament posterior a aquest aclariment, s’hi torna a sembrar el dubte amb un “mobilitzacions pacífiques o violentes”.

Tres quarts del mateix intentava El Mundo a l’article que va dedicar ahir al matí a la commemoració de l’empresonament preventiu de Sànchez i Cuixart, precisament mitjançant el mateix joc visual al destacat que, com tothom sap, bàsicament resumeix el què es diu en un grup de paràgrafs perquè et facis una idea del què hi posa si no te’ls penses llegir. La sensació, en aquest cas, és que és un destacat irònic. Te n’imagines l’autor fent les cometes amb els dits. “Pacíficament”. És evident que l’objectiu no és transmetre la idea que les concentracions van transcórrer sense violència, que les cometes no són innocents, ni la subtilesa el seu fort.

Però, és clar, d’El Mundo, amb excepcions honorables, alguna cosa en aquest sentit te’n podies esperar. Des de la innocència, potser, una confia que, com a mínim a l’espectre mediàtic català, existeix un consens –compartit també per organitzacions de Drets Humans com Amnistia Internacional– sobre la gravetat que suposa mantenir en presó preventiva unes persones que no creen cap alarma social i que viuen –probablement ja hi vivien abans d’entrar a presó– sota vigilància permanent per part de l’Estat. Res més, cap cosa fora de l’ordre i de la norma, simplement, un acord no escrit que considera abusiu i innecessari que aquestes persones no esperin el judici tranquil·lament a casa seva, com sí que permeten a altres encausats per delictes força més greus. Greus contra les persones, és clar, que valen menys que les institucions i que el propi Estat en termes de “seguretat”. I, qui dia passa, hores mortes entre quatre parets grises empeny. Un any de presó preventiva. I, sense voluntat política, el que queda.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#EncomanemPeriodisme, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2018

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.