El dia a dia polític ha passat de ser un taulell d’escacs a una partida multijugador on cada participant té un objectiu diferent. Parlar de fronts o trinxeres és cada vegada més complicat en un escenari en què, en lloc de trets al peu o foc amic, ara el què hi ha és un foc creuat. La mentida i l’engany, o la ja tan suada postveritat, són la munició principal de cadascun dels jugadors, i és aquí on els missatgers tenim la potestat de marcar les regles del joc.

Se’m posen els pèls de punta quan veig que Televisió Espanyola ha de demanar perdó perquè un personatge d’un programa d’entreteniment decideix cagar-se en un partit feixista. Em frego els ulls quan veig Santiago Abascal, líder d’un partit obertament franquista, comentant partits de la selecció espanyola convidat per una ràdio d’ampli abast estatal com és Radio Marca. Al·lucino quan el periodisme de declaracions accepta sentències tan allunyades de la realitat com parlar de la implantació diària de la República o que la mal anomenada “conquesta del nou món” és la millor fita de la humanitat.

És evident que no descobriré res parlant de la necessitat de comptar amb un periodisme i uns mitjans analítics, crítics, valents i compromesos amb la veritat, més que mai en un escenari com el descrit; però, per desgràcia, crec que aquesta és la millor medicina al desgavell de segle XXI que ens està quedant. Sense anar més lluny, la setmana passada Mèdia.cat publicava aquesta anàlisi més que encertada on se subratllava la necessitat d’abandonar l’equidistància a l’hora de tractar els temes vinculats amb l’extrema dreta.

Com bé diu l’article, els mitjans no només han de ser impermeables a la mentida i als missatges d’odi, sinó que els han de castigar. Per més que el fangar de Twitter s’entesti a demostrar el contrari, la nostra societat està cada vegada més il·lustrada i millor informada, i estic convençut que el públic està desitjós de rebre continguts basats en certeses i fraternitat. Qui abans entengui que el camí ha de ser dir les coses tal i com són, sense eufemismes, acceptant les errades, assumint culpes i, en definitiva, despullant-se davant de la opinió pública ensenyant les seves vergonyes, abans dominarà el taulell.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#EncomanemPeriodisme, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2018

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.