Ara que l’extrema dreta conquereix importants espais de poder arreu del món, s’ha revifat el debat sobre com els mitjans han de tractar la informació que hi fa referència. On és el límit entre informar i fer propaganda? És just alarmar-se pels 10.000 participants al míting de VOX a Vistalegre o obrir informatius amb l’acte profranquista és magnificar-lo? Fer una ullada a Itàlia, on l’extrema dreta ha arribat al govern i té un ampli consens social, pot servir d’exemple de tot allò que el periodisme podria fer, i no ha fet, per tal de no ser còmplice de l’auge del feixisme.

El primer error ha estat no dir les coses pel seu nom. Els grans mitjans italians han enquadrat des de l’inici la Lliga de Matteo Salvini dins del que anomenen “el centredreta”. Quan fa sis anys vaig començar a fer de corresponsal des d’Itàlia i vaig descriure l’aleshores Lliga Nord com una formació d’extrema dreta xenòfoba amb vincles feixistes, col·legues italians es van mostrar sorpresos. Vaig rebre, i continuo rebent, missatges agressius a les xarxes d’italians escandalitzats amb aquesta definició que, per sort, fora del país és la que ha acabat imposant-se. A Itàlia, no.

Tant les televisions com els principals diaris –Il Corriere della Sera, La Repubblica, La Stampa– continuen descrivint la Lliga com un partit que forma part del centredreta. Aquesta coalició la integren la conservadora Forza Italia, de Silvio Berlusconi –que opina que Benito Mussolini va fer coses bones–, la postfeixista Fratelli d’Italia, de Georgia Meloni –formació hereva del Movimento Sociale Italiano, el partit feixista fundat pels intel·lectuals i militars que havien servit a Mussolini–, i la Lliga. Allò que s’anomena centre, a Itàlia s’inclina, en realitat, cap a més enllà de la dreta.

L’endemà de les eleccions del passat 4 de març, en què Salvini va superar Berlusconi en vots, els mitjans d’arreu del món –que en bona part havien infravalorat fins aleshores la situació italiana– van parlar del triomf de l’extrema dreta xenòfoba. A Itàlia, no. Els titulars de la majoria dels grans mitjans, dels més conservadors als més progressistes, deien el mateix: “La Lliga, guanyadora del centredreta” o “La Lliga pren el relleu al capdavant del centredreta”. I naturalment Salvini va comparèixer davant dels mitjans a dir que sí, que ell és “el nou líder del centredreta italià”.

Salvini festeja públicament amb la francesa Marine Le Pen, l’hongarès Viktor Orbán i el brasiler Jair Bolsonaro, entre d’altres. S’intercanvien lloances i l’italià diu clarament que comparteix ideologia i valors amb aquests personatges. Curiosament, però, mentre a Bolsonaro, Orban i Le Pen els mitjans italians els descriuen com a ultradretans, a Salvini, tret de comptades excepcions, no.

L’altre error del periodisme italià ha estat blanquejar el feixisme. Fins i tot aquell que no dissimula i s’autoanomena, sense embuts, feixisme. És el cas de Forza Nuova i Casa Pound. El primer és un partit neofeixista hereu de Terza Posizione, organització terrorista que va aplegar els criminals feixistes més violents dels anys de plom italians. El fundador de Forza Nuova, Roberto Fiore, que a final dels 70 va ser també un dels fundadors de Terza Posizione, apareix a la premsa i a les ràdios i televisions italianes, fins i tot com a convidat o tertulià a la pública RAI.

Des d’aquestes tribunes, l’exterrorista d’ultradreta Fiore defensa impunement les seves idees feixistes. Mentrestant, militants de Forza Nuova apallissen immigrants, persones LGTBI i persones de col·lectius racialitzats. Segons el Ministeri de l’Interior, entre el 2011 i el 2016 hi va haver 240 denúncies per agressions contra la formació, 10 militants detinguts i una mitjana de 4 rondes nocturnes al mes per sortir de “cacera”.

Per posar un exemple: una d’aquestes denúncies és perquè un cop van apallissar de nit més de 80 persones provinents de Bangladesh. Ara, al capdavant del ministeri de l’Interior hi ha Salvini, que simpatitza amb Forza Nuova, i no hi ha dades oficials actualitzades de les agressions. Aquests dies es parla de Forza Nuova, però, perquè militants del partit es dediquen a patrullar a bord dels trens buscant immigrants sense papers per filmar-los, vexar-los i portar-los davant la policia per exigir que els expulsin. I, amb tot, el seu líder continua tenint altaveus als mitjans, on es presenta com l’amatent pare d’onze fills –concebuts amb la seva dona, l’espanyola Esmeralda Burgos–, defensor i propulsor a Itàlia del moviment ultracatòlic Pro Vida, que sosté que “els gais tenen tendències pedòfiles” i que “l’homosexualitat es pot curar”.

L’altra formació que s’autoanomena “dels feixistes del tercer mil·lenni” i que també té espai als mitjans és Casa Pound. Aquests, a diferència de Forza Nuova, que representen la ultradreta clàssica, estèticament i de fons, han sabut renovar-se i es presenten amb una imatge moderna. Fins i tot han arribat a dir que eren favorables al reconeixement de les unions homosexuals. Son els feixistes cool, els reis del màrqueting. Apareixen sovint als debats televisius i són joves, ben clenxinats, educats, somrients. Parlen d’ecologisme i de les accions solidàries que fan als barris empobrits de les ciutats italianes: netegen els parcs i recullen menjar i diners per pagar lloguers de persones sense recursos… sempre que siguin italianes, és clar.

Però Casa Pound, malgrat que d’una banda es presenta davant (i amb l’ajuda) dels mitjans amb un rostre amable, de l’altra també apallissa minories, periodistes i persones d’esquerres pels carrers. Fa menys d’un mes, per exemple, un grup de militants de Casa Pound, a Bari, al sud d’Itàlia, van acorralar els participants d’una pacífica i familiar manifestació contra Salvini i els van agredir amb bats de bèisbol i cinturons. Entre les persones que van ferir hi ha l’europarlamentària comunista Eleonora Forenza, que va relatar com els agressors de Casa Pound no van tenir miraments de pegar dones que portaven cotxets amb criatures. Com passa amb la majoria d’agressions feixistes, es va donar poc pes a la notícia.

I és que, amb tot, Casa Pound ha aconseguit blanquejar-se fins al punt de poder organitzar debats a les seves seus, on hi conviden “rivals ideològics” que es presten al joc. Hi han arribat a participar dos dels periodistes més prestigiosos del país: Enrico Mentana i Corrado Formigli. Els suposats debats van ser, en realitat, comicis feixistes amb molta més presència mediàtica de l’habitual. El fet que el líder de Casa Pound, Simone di Stefano, es pogués passar dues hores parlant de “substitució ètnica” amb bustos de Mussolini de fons, al costat de tòtems del progressisme italià, és una immensa victòria del feixisme. És legitimar-lo.

El tercer i últim gran error que han comès els mitjans italians ha estat fer difusió de l’agenda feixista. Centrar-se a repetir contínuament els temes preferits del feixisme és alimentar-lo. Omplir la meitat de l’horari televisiu explotant morbosament successos criminals fa augmentar la sensació d’inseguretat, i tres quarts del mateix amb la mal anomenada “crisi migratòria”. Itàlia és el país europeu on la diferència entre els immigrants que la gent creu que hi ha i els que realment són al país és més elevada.

És igual que les arribades d’immigrants haguessin començat a disminuir dràsticament abans que la Lliga i els 5 Estrelles arribessin al poder, gràcies a un vergonyós pacte del govern demòcrata de Matteo Renzi amb el govern libi, que paga mercenaris per aturar els refugiats a Líbia i tancar-los en presons on pateixen tortures. Tant els grillini com els leghisti van fer campanya atiant la por d’una suposada invasió i s’atribueixen els mèrits de la baixada en el nombre d’arribades a les costes italianes. Sense el bombardeig mediàtic constant d’informacions acrítiques sobre el tema migratori, no hauria estat possible que el relat dels 5 Estrelles i la Lliga acabés triomfant.

Naturalment, dins dels grans mitjans italians hi ha honroses excepcions i molts periodistes brillants i coratjosos que no han aplanat el camí al feixisme. El grup editorial Gedi, que publica entre d’altres La Repubblica i el setmanari L’Espresso, n’és un exemple. En particular el setmanari, que ha desmuntat una per una totes les fake news difoses pel govern grillino-leghista, desmuntant-ne el relat. I, per això, al més pur estil Donald Trump, el govern acusa L’Espresso de difondre fake news i li augura que acabarà tancant.

Si alguna lliçó es pot aprendre de l’experiència italiana és que els mitjans han d’assumir de forma activa la seva responsabilitat. Perquè davant del feixisme, pretendre neutralitat és esdevenir-ne còmplice.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019