Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

“Un periodista no és un client rendible”, li van dir al reporter mexicà Jacob Morales en intentar contractar una assegurança de vida. Al seu país maten una mitjana de 8 periodistes cada any -només un 10% dels casos es resolen- i la majoria treballen entre salaris miserables, amenaces, pressions i empresonaments. Informadors mexicans acollits a Barcelona denuncien la disminució de fons per a protegir el col·lectiu, una situació que no es preveu que millori amb el nou govern de López Obrador.

El 23 de març de 2017, una mica més tard de les 7 del matí, van assassinar a trets la periodista Miroslava Breach, corresponsal a Chihuahua del diari mexicà La Jornada, a la porta de casa seva. L’assassí va deixar una nota al lloc dels fets: “esto te pasa por lenguona”. Breach havia sabut narrar la complexes relacions entre crim organitzat, empresa i polítics de l’estat de Chihuahua, “el laboratori neoliberal d’allò que acabaria sent Mèxic”, segons la recorda Luís Hernández Navarro, cap d’opinió al mateix diari.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Un parell de dies després de l’assassinat, el periodista de La Jornada i del setmanari Riodoce Javier Valdez tuitejava una consigna malauradament oportuna: “Que ens matin a tots, si és la condemna per informar sobre aquest infern”. El 15 de maig assassinaven Valdez a trets a la sortida de la redacció de Riodoce a Culiacán.

Breach i Valdez són només dos dels 139 periodistes assassinats a Mèxic en els darrers 18 anys segons les dades oficials de la Comisión Nacional de Derechos Humanos, i només un 10% dels casos recollits han estat resolts a hores d’ara. Més enllà dels assassinats, Luisa Martínez, professora mexicana a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, recorda que la situació que viuen els periodistes a Mèxic va més enllà de la violència visible, d’aquella que mata. Aquest clima d’inseguretat comprèn amenaces, pressions i empresonaments, i té conseqüències psicològiques molt difícils de calcular.

Informar entre la por i la precarietat

El periodistes Jacob Morales i Luis Daniel Nava treballen pel mitjà El Sur de Acapulco, una ciutat de 670.000 habitants on va haver-hi més de 900 homicidis l’any 2017 -2.529 a tot l’estat de Guerrero-, segons dades del mateix diari. Tant Nava com Morales denuncien els salaris miserables que reben per informar. Treballen sense contracte ni assegurança de salut i cobren de mitjana uns 100 pesos per crònica, que equivalen a poc més de 4 euros. Són a Barcelona acollits per un programa d’estades temporals per a persones amenaçades per exercir la seva professió, organitzat per la Taula per Mèxic i finançat per l’Ajuntament de Barcelona.

Fins fa uns mesos, Morales cobria les mobilitzacions contra la presa hidroelèctrica de La Parota. Al mes de gener, es va trobar enmig d’un enfrontament en què la policia mexicana va obrir foc contra un grup de policies comunitaris (civils armats i triats en assemblea per les comunitats). Poques setmanes després, Morales va rebre amenaces de mort. Després de traslladar-se a la capital de Guerrero, Chilpancingo, l’estat li va oferir una protecció que ell va rebutjar, degut a la implicació de diverses instàncies governamentals en els assassinats i amenaces a periodistes. Finalment va acabar acceptant-la per evitar possibles represàlies: “Quan maten un periodista, les autoritats intenten exhibir públicament que no ha estat assassinat pel seu exercici professional i justificar que tenia vincles amb el crim organitzat”. Ni tan sols la iniciativa privada se’n fa càrrec: Morales explica que, en voler contractar una assegurança de vida, l’asseguradora s’havia negat a fer-li perquè “un periodista no és un client rendible”.

Graciela Machuca, directora del mitjà Maya sin Fronteras de l’estat de Quintana Roo, coincideix a assenyalar la criminalització dels periodistes assassinats per part de l’Estat. Denuncia que, si bé existeixen compromisos estatals per a la protecció dels periodistes, la manca de fons per a mantenir-los posa en risc la seguretat dels informadors i dels defensors de drets humans que s’hi han acollit. “Entre els anys 2014 i 2018, el pressupost per al fons de protecció ha anat descendint considerablement”, explica. “Des de l’1 d’octubre d’enguany, el fons públic que finança el Mecanisme de Protecció de Persones Defensores de Drets Humans i Periodistes es troba a zero” i, per tant, “no hi ha diners per pagar a l’empresa concessionària”. Ella mateixa va rebre amenaces per cobrir els vincles de les organitzacions de tràfic de persones amb les autoritats.

Quant a les possibilitats de canvi que ofereix el nou govern d’Andrés Manuel López Obrador, Machuca és del parer que l’escalada de violència no acabarà aviat. En tot cas, una resolució arribaria a mitjà o llarg termini “només en tant que existeixi una voluntat política d’exercir canvis en les instàncies de drets humans” i que s’hi inclogui també el Mecanisme de Protecció a Persones Defensores de Drets Humans i Periodistes. La periodista emfasitza la necessitat d’exercir un canvi profund, ja que “sobre el paper hi ha moltes propostes escrites que no s’arriben a reflectir a la realitat”, denuncia. Cal recordar, a més, que el president electe ha estat denunciat recentment per organitzacions com el CIMAC, la Red Nacional de Periodistas i l’organització Periodistas a Pie pel tracte masclista a una periodista.

Els propis mitjans apliquen alguns mecanismes de protecció. A La Jornada canvien de zona alguns reporters després que publiquin informacions sensibles o eviten que els articles comprometedors apareguin signats. Hernández lamenta que la situació els obligui a exercir l’autocensura i preguntar-se constantment si el valor de la informació que publiquen compensa el perill que representa per als periodistes fer-la pública.

Davant de la manca de protecció per part d’autoritats i empreses periodístiques, grups de periodistes han creat xarxes de recolzament, com l’Asociación de Periodistas del Estado de Guerrero. Nava destaca la importància de teixir xarxes de suport entre periodistes, tant a nivell estatal com nacional i internacional, per establir protocols propis de seguretat entre professionals.

Deures pendents dels mitjans de casa nostra

Estats com Guerrero arrosseguen de fa anys les conseqüències de la dura repressió a les lluites cíviques i populars del període dels anys 70, conegut com la guerra bruta, que ha continuïtat fins avui, apunta Hernández. Podem situar, però, l’inici del cicle de la violència moderna l’any 2006 amb la declaració de “guerra contra el narcotràfic” del president panista Felipe Calderón (2006-2012). El desplegament de l’exèrcit, suposadament per combatre el crim organitzat, ha generat un foc creuat entre càrtels i forces armades però també entre diferents càrtels, que ha escalat fins al punt actual amb la connivència d’instàncies polítiques a diversos nivells. “Més que de corrupció, jo parlaria de captura de l’estat. Hi ha parts de Mèxic que ja estan completament gangrenades”, afirma Hernández. En aquest context, els assassinats i amenaces contra els professionals dels mitjans són un símptoma més d’un fenomen ampli. Segons Hernández, matar un periodista és la manera de sentenciar que “el relat que existirà serà aquell que ells permeten que existeixi”.

Quan preguntem què podem fer-hi des dels mitjans dels Països Catalans, tant Hernández com Machuca ho tenen clar: informar de la situació a Mèxic i posar èmfasi en la gravetat de la repressió. Machuca destaca que ha estat gràcies a pressió internacional que el govern ha admès públicament la violència contra els periodistes i que s’ha compromès a protegir-los, encara que resulti insuficient. Segons Hernández, els mitjans estrangers hem de fiscalitzar les xarxes clientelars que van més enllà de les fronteres mexicanes. Explica com la premsa d’aquí ha parlat molt poc dels agents del teixit empresarial o judicial espanyol que han tingut a veure amb el fet que la justícia estatal posés en llibertat Humberto Moreira, exgovernador de Coahuila detingut a Madrid per vincles amb el crim organitzat. Per exemple, Roberto Borge, exgovernador de Quintana Roo que articula els interessos de les empreses turístiques espanyoles a la Rivera Maia, i el jutge Baltasar Garzón, que va treballar com a assessor del PRI (partit de Moreira) i té vincles amb el jutge Santiago Pedraz, que va posar Moreira en llibertat. Aquest tipus de connexions i xarxes transnacionals han de ser fiscalitzades des dels mitjans, ja que, tal com recorda la periodista Majo Siscar, membre de la Taula per Mèxic, “l’Estat espanyol és el segon soci de Mèxic i cal exigir-li responsabilitats”.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019