En un racó del Macba s’hi troba exposada una obra discreta i senzilla que passa desapercebuda a la majoria de visitants. És un collage format per columnes i articles de diaris groguencs, formant un mural que resulta estèticament poc atractiu. Si algú s’hi apropa, hi llegirà notícies de les seccions de successos d’alguns diaris argentins de l’any 1976.

L’any 1976 un grup de militars argentins es van fer amb el poder per la força i van iniciar un regne de terror que va provocar milers de morts, desapareguts i exiliats. Poc després del cop militar, van començar a aparèixer cadàvers en diverses zones de Buenos Aires i al llarg del Riu de la Plata. Alguns diaris es feien ressò d’aquestes aparicions. Com podien no fer-ho? Els cadàvers de dos joves apareguts al matí en una platja, davant dels ulls de tot el veïnat, bé que mereixien un breu en la columnes de successos. D’altres informaven de famílies que buscaven algun desaparegut. Una plaga, de sobte, tants desapareguts. Les notícies no tenien cap mena de lectura política, només faltaria, en un règim de censura i control ferotge sobre la premsa. Però alguns periodistes feien mans i mànigues per fer-les aparèixer, ni que fos en unes asèptiques notes de successos.

León Ferrari, un jove artista argentí, va començar a guardar amb cura aquells retalls de diari. En va recopilar una bona pila, aquells primers mesos de repressió ferotge sobre estudiants, polítics de l’oposició, militants, activistes, sindicalistes, artistes… Al final, va adonar-se que ell també podria convertir-se en un d’aquells cadàvers anònims que apareixien de sobte a les planes de successos i, com tants d’altres compatriotes seus, va emprendre el camí de l’exili. Amb ell es va endur aquella carpeta plena de retalls de premsa.

L’any 1983 la junta militar va caure. I la societat argentina es va veure abocada a mirar-se al mirall pel què havia passat, i com havia estat capaç de conviure amb aquell horror, acceptar-ho i normalitzar-ho. I la resposta generalitzada de molts argentins va ser la mateixa que donaven els alemanys just després de la caiguda del nazisme: “Nosotros no sabíamos”. No sabien que la policia detenia i segrestava estudiants, professors, polítics, i que molts d’ells i d’elles no tornaven a aparèixer mai més. No sabien que a les comissaries es torturava, es vexava i es matava compatriotes seus. No sabien, o almenys això deien, que el bo i millor de la intel·lectualitat del país havia marxat només per salvar la pell. Qui pot reconèixer que ho sabia, i que no va fer-hi res?

Ferrari, indignat per la resposta dels seus conciutadans, va recórrer a la seva vella carpeta de retalls de diaris i va crear la seva obra més singular: “Nosotros no sabíamos”. I és clar que ho sabien. Tots ho sabien. Per a Ferrari, tots aquells titulars de morts i desapareguts, tota aquella hemeroteca de l’horror, eren crits de la realitat que els argentins havien viscut i que s’havien vist forçats a acceptar, i de la qual no es pot defugir només posant el cap sota l’ala.

L’obra de Ferrari converteix un modest mural penjat en un museu en tot un tractat sobre periodisme. Sobre la seva funció bàsica, essencial: que cap societat pugui refugiar-se mai en el “nosaltres no ho sabíem”. Si les nostres institucions han viscut durant dècades infectades per pràctiques corruptes i clientelars, que no puguem dir mai que nosaltres no ho sabíem. Ja decidirem si ho acceptem o no, com a societat, però el periodisme té l’obligació de posar-ho sobre la taula. Si els nostres governs vulneren els drets humans amb els immigrants, si el nostre sistema econòmic expulsa la gent dels seus pisos, si les diferents violències contra les dones estan emergint dia sí dia també com una pràctica habitual, si l’Estat està perseguint judicialment cantants de rap, usuaris de Twitter, activistes, si l’aparell judicial engarjola uns joves bascos per una baralla de bar i tergiversa la realitat per convertir una desobediència política pacífica en una rebel·lió violenta amb penes de trenta anys de presó, que ningú no pugui dir mai que els ciutadans no ho sabíem. Per això serveix el periodisme.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#EncomanemPeriodisme, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2018

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.