Els principals problemes i debats als quals la professió periodística i els periodistes s’estan enfrontant en els últims anys estan profundament relacionats amb l’entorn digital. La convergència entre periodisme, mitjans i TIC ha transformat tots tres espais, de forma que les fronteres que separaven les pràctiques periodístiques i mediàtiques del funcionament de les telecomunicacions son difuses, quan no inexistents. Els mitjans de comunicació tradicionals han fet una interpretació d’aquest fenomen amb una tendència clara: un nou funcionament de les redaccions, del treball periodístic, que s’apropi al de les xarxes socials i d’altres espais nadius de l’era de la convergència digital. Immediatesa, impacte i màxima difusió com a principals objectius, sense importar que, en moltes ocasions, aquests dificultin la redacció de peces periodístiques profundes, analítiques i contextualitzades.

En molts casos, l’enfrontament a aquestes pràctiques ha vingut en forma d’actualitzacions d’un periodisme millor, més tranquil, de mirada llarga i analítica. Per a aquest tipus de projectes no tinc més que lloances i admiració, però la realitat és que aquesta perspectiva s’ha d’aplicar també al periodisme d’actualitat, al dia a dia de la informació que tenen dret a rebre els ciutadans. Això vol dir que també necessitem uns mitjans de “consum ràpid” compromesos amb unes pràctiques periodístiques allunyades, irònicament, d’aquesta espècie de mediatització de la premsa.

Aquesta proposta està molt lligada a la voluntat dels mitjans, és clar, però també a la seva visió de futur quant a la professió. I això va de la mà dels nous formats en el periodisme. Moltes vegades, amb una mirada molt curta, fenòmens com la gamificació, els vlogs o els podcasts s’han entès només com una simple actualització mediàtica que té com a únic objectiu atraure clicks de les generacions de nadius digitals, alhora que en limita la capacitat. La realitat és que la creació d’entorns mediàtics ben integrats, multiformat i que apostin per explotar el potencial informatiu i comunicatiu de l’entorn digital pot ajudar a articular iniciatives periodístiques amb criteri, capes de contingut i d’anàlisi, contextualització i qualitat que puguin acompanyar, donar profunditat, generar mons narratius i informatius al voltant de les notícies, les cròniques i els reportatges, sempre necessaris, però també ampliables.

Propostes com la del mitjà nord-americà The Intercept, amb formats analítics i continguts audiovisuals, la xarxa de podcasts i video-anàlisi del mitjà esportiu i cultural The Ringer o, per no haver d’anar tan lluny, els vlogs de mitjans com El País han posat a prova uns horitzons clars per a la professió tot aprofundint en el món que envolta cada tema de què parlen. I tot això en entorns de vocació clarament digital, de consum ràpid i diari, però sense caure en els paranys de la immediatesa i la viralitat. Els nous paradigmes comunicatius, com és el cas del que ens ha deixat la digitalització de la professió periodística, requereixen més que adaptacions limitades i campanyes de màrqueting per a les noves generacions. Ens donen noves eines, noves formes, i no podem sinó explorar-les per al benefici del periodisme i d’una ciutadania que, desgraciadament, cada cop té menys temps per a parar, respirar i accedir als millors exemples de periodisme lent de llarg format. S’ha de lluitar amb les armes que es tenen, i aquest entorn digital, amb tots els seus perills, ens en dona unes quantes amb què ampliar, transformar i estirar el periodisme que volem fer.

Aquesta idea, però, no pot sobreviure sense professionals. Al contrari d’una producció quasi-mecànica de peces d’impacte, al contrari d’un model de periodisme multitasca que pot emmascarar pràctiques professionals abusives i redaccions empetitides; cal un paradigma d’integració digital, amb formats múltiples i continguts transversals i complementaris -que vagin de la notícia clàssica a l’interactiu, passant per l’audiovisual, la fotografia o fins i tot els videojocs. Aquest paradigma exigeix mitjans plens de periodistes i comunicadors amb espai i temps per a crear continguts rellevants, crítics i profunds que serveixin més que qualsevol altre per fer del periodisme el garant del funcionament democràtic que sempre ha d’aspirar a ser.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.