Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Els principals problemes i debats als quals la professió periodística i els periodistes s’estan enfrontant en els últims anys estan profundament relacionats amb l’entorn digital. La convergència entre periodisme, mitjans i TIC ha transformat tots tres espais, de forma que les fronteres que separaven les pràctiques periodístiques i mediàtiques del funcionament de les telecomunicacions son difuses, quan no inexistents. Els mitjans de comunicació tradicionals han fet una interpretació d’aquest fenomen amb una tendència clara: un nou funcionament de les redaccions, del treball periodístic, que s’apropi al de les xarxes socials i d’altres espais nadius de l’era de la convergència digital. Immediatesa, impacte i màxima difusió com a principals objectius, sense importar que, en moltes ocasions, aquests dificultin la redacció de peces periodístiques profundes, analítiques i contextualitzades.

En molts casos, l’enfrontament a aquestes pràctiques ha vingut en forma d’actualitzacions d’un periodisme millor, més tranquil, de mirada llarga i analítica. Per a aquest tipus de projectes no tinc més que lloances i admiració, però la realitat és que aquesta perspectiva s’ha d’aplicar també al periodisme d’actualitat, al dia a dia de la informació que tenen dret a rebre els ciutadans. Això vol dir que també necessitem uns mitjans de “consum ràpid” compromesos amb unes pràctiques periodístiques allunyades, irònicament, d’aquesta espècie de mediatització de la premsa.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Aquesta proposta està molt lligada a la voluntat dels mitjans, és clar, però també a la seva visió de futur quant a la professió. I això va de la mà dels nous formats en el periodisme. Moltes vegades, amb una mirada molt curta, fenòmens com la gamificació, els vlogs o els podcasts s’han entès només com una simple actualització mediàtica que té com a únic objectiu atraure clicks de les generacions de nadius digitals, alhora que en limita la capacitat. La realitat és que la creació d’entorns mediàtics ben integrats, multiformat i que apostin per explotar el potencial informatiu i comunicatiu de l’entorn digital pot ajudar a articular iniciatives periodístiques amb criteri, capes de contingut i d’anàlisi, contextualització i qualitat que puguin acompanyar, donar profunditat, generar mons narratius i informatius al voltant de les notícies, les cròniques i els reportatges, sempre necessaris, però també ampliables.

Propostes com la del mitjà nord-americà The Intercept, amb formats analítics i continguts audiovisuals, la xarxa de podcasts i video-anàlisi del mitjà esportiu i cultural The Ringer o, per no haver d’anar tan lluny, els vlogs de mitjans com El País han posat a prova uns horitzons clars per a la professió tot aprofundint en el món que envolta cada tema de què parlen. I tot això en entorns de vocació clarament digital, de consum ràpid i diari, però sense caure en els paranys de la immediatesa i la viralitat. Els nous paradigmes comunicatius, com és el cas del que ens ha deixat la digitalització de la professió periodística, requereixen més que adaptacions limitades i campanyes de màrqueting per a les noves generacions. Ens donen noves eines, noves formes, i no podem sinó explorar-les per al benefici del periodisme i d’una ciutadania que, desgraciadament, cada cop té menys temps per a parar, respirar i accedir als millors exemples de periodisme lent de llarg format. S’ha de lluitar amb les armes que es tenen, i aquest entorn digital, amb tots els seus perills, ens en dona unes quantes amb què ampliar, transformar i estirar el periodisme que volem fer.

Aquesta idea, però, no pot sobreviure sense professionals. Al contrari d’una producció quasi-mecànica de peces d’impacte, al contrari d’un model de periodisme multitasca que pot emmascarar pràctiques professionals abusives i redaccions empetitides; cal un paradigma d’integració digital, amb formats múltiples i continguts transversals i complementaris -que vagin de la notícia clàssica a l’interactiu, passant per l’audiovisual, la fotografia o fins i tot els videojocs. Aquest paradigma exigeix mitjans plens de periodistes i comunicadors amb espai i temps per a crear continguts rellevants, crítics i profunds que serveixin més que qualsevol altre per fer del periodisme el garant del funcionament democràtic que sempre ha d’aspirar a ser.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.