Ja no vivim en un món etern. Sovint, allò que abans ens semblava per sempre ha quedat sotmès, en l’era del capitalisme salvatge, a la llei impúdica d’un consum obscè. El capitalisme ja fa temps que ha deixat de ser tan sols un model econòmic (sufocant i irrespirable, tot sigui dit) per convertir-se en un sistema de valors al qual emmirallar-hi la nostra realitat. La generalització d’una idea consumista del món ha penetrat impunement en totes les capes de la pell i ha doblegat els nostres marcs mentals a la llei de l’usa i expulsa.

Com qui consumeix cervesa i tria la que li ve de gust, el capitalisme ens ha ensenyat a consumir-ho tot, fins i tot allò que, a priori, no sembla pas poder-se comprar ni usar ni encara menys, tirar. Ho consumim tot: pantalons, sexe, persones, recursos naturals i temps. És la modernitat líquida de Bauman o, el que és el mateix, una societat en la qual tot esdevé precari, provisional i d’oxidació ràpida. Poques coses queden ja a les quals poder-nos agafar amb la certesa que sí, que potser seran per sempre. Hem après que sovint tot canvia, que tot es marceix i que tot renaix. També que tothom camina, amb l’ansietat d’aquell que mai en té prou, en la cerca i captura d’un a més a més.

I com explicar un món en el qual ja res és per sempre? Com entendre’l si la realitat s’ha convertit també en un producte a consumir? Si ens hi fixem bé, gairebé sembla que la podríem trobar al mercat: “Posi’m aquesta, que fa més goig”. Segons explica el filòsof Joan Garcia del Muro, aquesta és, tal vegada, una de les últimes víctimes de la teranyina capitalista: “La veritat sembla que s’ha convertit en una més de les mercaderies que tenim al nostre abast. Actuem com si estiguéssim convençuts que podem adquirir la veritat que més ens convingui, la més còmoda, la que menys desestabilitzi els nostres prejudicis”. La validesa d’un discurs, doncs, ja res té a veure amb la seva correspondència amb la realitat, sinó amb la necessitat de confirmar la nostra pròpia forma de mirar el món. Tria, remena i, sobretot, no deixis d’escollir la versió que més t’agradi.

El més preocupant és que el nostre món n’és ple, de veritats a mitges. Una setmana després del referèndum vaig anar a Madrid a treballar. Allí vaig trobar-hi un company a qui feia temps que no havia vist. Ell, una persona sociològicament ancorada a l’esquerra, va negar, amb una tranquil·litat que feia esfereir, la repressió policial del primer d’octubre. També ho van fer uns amics de la família fa tot just un parell de mesos, en un d’aquells dinars que sovint s’allarguen fins al sopar. En aquest cas, més que negar-la van suggerir-nos que potser l’havíem exagerat. El seu argumentari era fruit d’allò que havien llegit i sentit prèviament i que es corresponia, evidentment, amb la seva particular visió del món. La resta d’explicacions no els interessaven, tal qual ens passa el dia que decidim comprar-nos el vestit perquè, ves, els pantalons no ens queden gaire bé.

La postveritat és aquella mentida que es converteix en realitat quan l’emissor té la capacitat de fer-la volar. Maquiavel assegurava que “el príncep no ho ha de ser, sinó que tan sols ho ha de semblar”. I això és precisament el s’ha proposat Ciutadans: el seu mantra del castellà com a llengua perseguida, l’atac constant a TV3 i aquell “a Companys no el va afusellar l’Estat”. També les imatges de la policia apallissant manifestants, que no van poder fer res contra l’argumentari de Miquel Buch: “No hi ha hagut càrregues policials”. I aquí pau i després glòria.

I així, amb la mirada curta, anem caminant, fabricant i consumint veritats a la carta. En aquest sentit, Xavier Antich assegura que “sense respecte per la paraula i per la realitat dels fets, ni hi ha, ni pot haver-hi, ni tan sols política “. És així de senzill. Aquesta puntada de peu a la realitat és, segons Garcia del Muro, una de les amenaces més perilloses a les democràcies actuals. Té molt a veure el poder i, no ens enganyem, també amb el capital. I és que en la confrontació de realitats subjectives que coexisteixen en el sí d’una mateixa comunitat, la que s’imposa és la que té més mitjans per poder superar la resta. Per tant, aquell qui ostenta el poder, ostenta també la facultat de construir veritats. Veritats cada cop més amargues.