Guardo a casa tots els números de les revistes Transversal i Gràcia 6, aquells projectes de principi del nou segle on es van foguejar localment noves generacions del periodisme intentant remoure i sacsejar el tap generacional que en part esdevindria insalvable amb el replegament de forces que va provocar la crisi. Com en aquelles històriques manxetes del número zero d’El Temps -dos exemplars també per casa-, on hi havia uns jovenets Vicent Partal, Ferran Torrent o Vicent Sanchis -fent de corrector-, a Transversal i Gràcia 6 la batalla local aportava noms com Roger Palà, Gerard Maristany o Miquel Pellicer. Sergi Picazo entraria a Transversal a partir del número 2. Tots eren soldats d’un exèrcit sense generals i fills del malaurat Albert Musons, capità del periodisme sense bandera, mort justament en aquestes dates ara fa ja 11 anys. Poca gent el recorda. Sembla increïble… Tinc la immensa sort de conèixer tota aquesta gent des de fa mes de vint anys. Amb ells compartim una idea, un llenguatge, una ètica sobre el periodisme que fuig dels 400 noms del poder que remena les cireres a Catalunya i de la primera corona d’aspirants a qui ja els agradaria remenar-les. A nosaltres no.

El Palà sobresurt en aquesta generació perquè va ser el primer de tots que va entendre que els diaris en paper estaven en clar retrocés, que ja no fitxaven ningú o que més aviat fotien fora gent, i que calia espavilar-se en la línia DIY si volíem seguir en la professió, aquesta del periodisme que idealitzem amb el desesperat dolor d’intuir que hi vivim majoritàriament dies de merda i, en el millor dels casos, dies de decadència. Però no tot està perdut, i el Palà sobresurt perquè no es doblega: li agrada el periodisme no només com a exercici d’idealisme sinó també com a esport de risc, de crear artefactes nous, de marxar d’allà on ja ho has fet tot o d’on ja t’has barallat prou amb el jefe, de parir projectes que no depenguin de l’extorsió o de la informació a canvi de publicitat. Molt sovint sense xarxa o almenys sense la xarxa de les capelletes, al Palà no li ha fet por entrar en el fang de l’opinió i això li ha comportat automàticament que li encolomin més d’una etiqueta, cosa de simplistes i de genteta forta amb els febles i feble amb els forts; genteta, en definitiva, que no coneix el Palà.

Compartim moltes coses amb el Palà, i no només el pecat original gracienc en el qual encara militem i ens retroalimentem, sinó l’orgull i l’alegria que sovint ens xiulin les orelles per coses publicades. A mi m’agrada el model Palà o, com dirien els seus enemics, el model (del filldeputa) del Palà. Crític, el projecte que comparteix amb altres amics visionaris com el Picazo i el també amic Joan Vila, i que ha servit de plataforma de joves insultantment preparats com Ferran Moreno o Mar Romero, és ara el més semblant que hi ha a Catalunya al que a Espanya encarna amb honestedat, dignitat i capacitat de canviar les coses eldiario.es. En aquest sentit, és un honor que, de tant en tant, aquest model Palà el faci meu en el meu petit refugi local i algú pugui parlar del filldeputa del Balanzà.

No són dies fàcils a Can Palà. La vida ens posa a prova de càrrega en aquesta quotidianitat on Loach va dir que plouen pedres de manera constant, sobretot per a les classes populars, i on voldríem cridar molt sovint “dispareu d’una vegada, que em rendeixo”. Tenim una edat en què la llista de malparits que ens volen mal i a qui voldríem mal comença a ser llarga, i on voldríem trobar-nos només en alegres circumstàncies amb la gent amb qui hem compartit tants viatges i tants somnis. Però sí, hi ha dies de merda i de dir adéus. I, en aquells dies, on només hi hauria d’haver llàgrimes i ràbia i por, molta por per aquesta fragilitat que ens fa humans i que qualsevol malaltia ens pot destruir, va i arriba el Palà amb el seu indestructible somriure i es posa al davant de la tropa i ens diu: seguirem. T’estimo, xaval.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#EncomanemPeriodisme, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2018

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.