Fa uns dies, una companya de feina que està realitzant una tesina sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya em va mostrar la còpia d’un article d’opinió de Jordi Cuixart publicat al diari islandès Fréttablaðið. “Ég er politískur fangi á Spáni” (sóc un pres polític a Espanya). “Per fi en surt alguna cosa!”, em comentava. I és que, després del referèndum, a Islàndia, la informació hi ha arribat, sí, però amb comptagotes. I el més important és que l’elit política islandesa s’ha autoimposat un silenci absolut sobre la qüestió, la qual cosa fa que més enllà dels fets, l’estat d’opinió sobre el que està succeint a Catalunya sigui pobre.

Hom podria advertir que als islandesos Catalunya i Espanya els queden molt lluny. Però s’ha de tenir en compte que durant la primera meitat del segle XX Espanya va ser el seu principal comprador de bacallà salat -d’aquí que Islàndia fos el primer estat en reconèixer el govern de Franco durant la Guerra Civil- i, actualment, una numerosa comunitat d’islandesos jubilats viuen a Alacant i les Illes Canàries. A més, tenim en Halldor Már, no ens n’oblidem! No els és un país desconegut. I, com a república jove, fundada el 17 de juny de 1944, el moviment sobiranista català no els és un tema aliè. Però el govern islandès i l’elit política local, com a la majoria d’estats d’aquest planeta, saben quan han de callar.

En el darrer sopar de l’empresa on treballo, celebrat a la moderna i cèntrica òpera, a l’edifici anomenat Harpa, vaig tenir un encontre sorprenent, d’aquells que només s’entenen en el context islandès. Mentre feia un riu als banys de la primera planta, vaig adonar-me’n que l’home del meu costat era un polític de primeríssima línia, sobre el qual havia escrit extensament i de qui no diré el nom. Certament, a Islàndia, trobar-te la primera ministra a la taula del costat, la Björk a la piscina o el capità de la selecció de festa pels locals nocturns de Reykjavík no és pas estrany.

Era l’abril d’aquest any, amb líders catalans engarjolats i membres del govern a l’exili, i vaig aprofitar, mentre ens rentàvem les mans, per preguntar-li directament què en pensava de tot el que estava passant a Catalunya. “Estem amb els independentistes, però això no ho puc dir públicament”. “Mai ho diria públicament?”, vaig insistir. “No”, va somriure abans de marxar amb un dels seus col·laboradors. La qüestió no els és desconeguda, fins i tot molts tenen simpatia cap a les aspiracions independentistes, però l’autoimposat silenci es fa feixuc a l’hora d’abordar la qüestió davant d’un micròfon.

La seva reacció no és aïllada. El mes d’octubre de 2017 vaig contactar amb totes les forces polítiques que tenien aleshores representació al Parlament i no vaig rebre’n mai cap resposta, més enllà del correu de l’Esquerra Verda que em comentava que no era un tema del qual en tinguessin opinió. La resta de partits, des de la dreta conservadora fins als pirates, silenci. Dies després de les càrregues policials de l’1 d’octubre vaig escriure, en aquest cas com a ciutadà i no com a periodista, una carta al president d’Islàndia demanant mediació en el conflicte, carta que es va publicar en islandès a la premsa local. Mai no hi hagué resposta. De nou, silenci.

Potser, al cap i a la fi, aquests estats joves, suposats paradigmes de la democràcia moderna i de la llibertat d’expressió, els teníem un xic idealitzats.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019