Comissaries de policia, centres sanitaris, tribunals o psicòlegs reprodueixen actituds endèmiques de violència masclista institucional en atendre les dones víctimes, perpetuades per professionals mancats de formació específica. Aquest reportatge és un avançament de l’Anuari dels Silencis Mediàtics de 2018.

Quan les víctimes de violència masclista decideixen recórrer a l’empara de les institucions -sanitat, serveis socials, policia, justícia, administració- comença un nou camí que pot ser una llum al final del túnel o bé una nova font de patiment. En el procés d’atenció es dóna sovint el que es coneix com a violència institucional, una altra forma de violència masclista invisible, sistèmica i inherent. És l’actitud que explica com la víctima de la Manada va arribar a assegurar que, si pogués tornar enrere, no hagués iniciat el procés judicial per les dificultats i el patiment reviscut. O bé aquella que, en el cas particular de l’Anna –l’anomenem amb un nom fictici-, explica com es va sentir qüestionada, ja des d’abans d’interposar la denúncia.

“Quan em mirava [la jutgessa], no sentia que m’interrogués, sentia que em qüestionava”, explica. “La seva mirada no destil·lava comprensió, sinó que semblava que m’estigués jutjant. Jutjant-me per qui era, per com vestia, per com m’expressava”, detalla. L’Anna és una de les víctimes que ha aportat la seva experiència a l’estudi sobre violència institucional que el Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia presentarà en els propers mesos, en què han entrevistat 38 dones de Barcelona d’entre 16 i 56 anys, de professions i situacions personals molt diverses. Carla Vall, advocada especialitzada en feminismes i membre d’Irídia, explica que el document permetrà conèixer “per què hi ha una distància tan gran entre com ho viuen les víctimes i els operadors jurídics”.

Mentre que l’administració fa una lectura positiva del nombre de denúncies de violència masclista que arriben als jutjats – 22.952 a Catalunya, 22.727 al País Valencià i 5.412 a les Illes Balears l’any 2017, segons dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ)-, encara hi ha  moltes víctimes que decideixen no presentar-ne. I quan estan convençudes per iniciar un procés penal, lamenta Vall, el resultat és majoritàriament nociu: “Com pot ser que la dona no sigui creguda o tinguda en compte? Com pot ser que si demana protecció, com va passar amb l’assassí de Sant Joan les Fonts, ella acabi morta?”. En aquell cas, la jutgessa va deixar l’agressor en llibertat, malgrat que la seva parella havia denunciat amenaces. L’home tenia una ordre d’allunyament, però això no va impedir que anés a casa d’ella i li acabés disparant mortalment.

Una altra testimoni de l’estudi recorda, precisament, aquest moment de l’interrogatori: “No podia ni parlar, em queien les llàgrimes i em costava respirar pensant que el meu agressor era a l’altra banda de la mampara”. Li van assegurar que ell no la veuria, però resulta que sí que ho va fer. Quan la seva advocada va demanar un recés pel seu estat d’angoixa, la jutgessa li va etzibar: “Calmi’s, que no tenim tot el dia”. En un cas diferent, una altra víctima relata com la magistrada li va preguntar per què no plorava o per què no va cridar, i també pel sentit del seu ofici. “Si jo netejava cases o no, què tenia a veure amb què el meu marit em violés?”, lamenta. La violència institucional fa que es qüestioni la víctima, especialment si aquesta no es mostra dèbil, i no es vegi l’agressor com a tal, aferrant-se en algun element positiu.

La violència institucional comprèn el que es coneix com victimització secundària o revictimització, molt comuna en el tràmits de l’administració de justícia, i que es materialitza en actituds i procediments pràctics, com per exemple el mar de burocràcia que suposa interposar una denúncia. Malgrat que la frontera entre tots dos conceptes és difusa, la violència institucional és més àmplia.  S’entén com una actitud subtil i integrada de professionals i organismes públics en la manera d’operar davant d’una víctima. Parla d’actituds, de processos, de psicologia, i en general de capacitacions que danyen la dona afectada, dins d’un sistema que és patriarcal igual que ho és la societat a la qual pertany. “Si fas la prova fora de Barcelona i te’n vas a la zona de Lleida o als Pirineus, hi ha pràcticament un abandonament de l’administració”, assegura Vall, que destaca la manca de professionals especialitzats que assegurin el suport o l’atenció.

La llei catalana del 24 d’abril del 2008 sobre el dret de les dones a eradicar la violència masclista destaca, a l’article 85, la necessària coordinació i cooperació de les institucions públiques, amb protocols per a una intervenció coordinada. No obstant això, la legislació no menciona la violència institucional ni la necessitat d’una correcta atenció a les víctimes per part de les administracions públiques.

La perspectiva legal ha estat, en aquest sentit, una de les preocupacions del moviment feminista, que ha invertit esforços per aconseguir el reconeixement de la violència institucional. Simbòlicament, això es va aconseguir el 1993 quan l’Assemblea General de les Nacions Unides va reconèixer, en la seva declaració sobre l’eliminació de la violència contra les dones, una violència “perpetrada o tolerada per l’Estat”, i més tard també ho va fer el Conveni d’Istanbul. Ara per ara, però, només aquests preceptes del dret internacional integren la violència institucional dins l’ordenament jurídic espanyol.

Capacitació professional, no sensibilització

La violència institucional no té lloc  només a l’administració de justícia, tot i que sí que és un dels escenaris on més es visibilitza. L’àmbit policial i el sanitari són dos dels primers graons on es denuncia. En molts casos, explica Dolors Rodríguez, professora de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona, els professionals sanitaris no tenen una formació assistencial i l’atenció a les víctimes de violència masclista es deixa al lliure albir de la sensibilitat personal i arbitrarietat de cadascú. En casos d’agressió física evident, relata, els Centres d’Atenció Primària i hospitals tenen protocols específics, però moltes de les persones que els han d’aplicar els desconeixen. No cal dir, doncs, que la discriminació s’accentua quan la violència és invisible.

L'Anuari Mèdia.cat es planteja aconseguir 2.000 euros més per investigar la situació de les dones preses i fer més infografies i més anàlisi.

La campanya per finançar l’Anuari Mèdia.cat es planteja aconseguir 2.000 euros més per investigar la situació de les dones preses i fer més infografies i més anàlisi.

“Es té la percepció que els professionals de la sanitat entren massa en l’àmbit personal quan, en realitat, la salut ja és una cosa molt personal”, assegura Rodríguez, que prioritza la necessitat que hi hagi un veritable compromís institucional. “El professional ha d’entendre i veure que estem parlant d’un problema de salut pública que no li és aliè i que és d’àmbit social”.

“No estem parlant de sensibilització professional, hem de parlar de capacitació”, sentencia Rodríguez. D’aquesta manera, explica, els professionals de la salut “deixarien de dubtar de si una treballadora del sexe pot ser agredida sexualment perquè està venent el seu cos”. A aquests comentaris, lamenta, sovint s’hi sumen preguntes indiscretes o comentaris sobre el vestuari: “Tot això cosifica la víctima, genera un prejudici sobre allò que explica i la seva decisió de demanar ajuda; aquestes actituds, el que fan, és que el servei que l’ha d’ajudar li tanqui les portes”.

Per això, Rodríguez insisteix en la necessitat d’una formació constant i evolutiva dels professionals, que el Govern hi destini partides i que es formin equips multidisciplinars als centres sanitaris amb circuits específics davant d’agressions sexistes: “En molts centres, el protocol el centralitza infermeria, però treball social té una funció fonamental perquè coordina els aspectes de recursos socials, socioeconòmics i la connexió amb la xarxa més extensa d’intervenció”. Cap dels hospitals de Catalunya -excepte el Clínic de Barcelona- té encara treballadors socials 24 hores durant tots els dies l’any, però la violència no fa vacances.

La policia, una immersió en la victimització

L’àmbit policial, malgrat ser la porta d’entrada de les denúncies, està especialment poc sensibilitzat. El fet que una víctima hagi de desplaçar-se a una comissaria per presentar una denúncia pot ser, en casos, un procés de victimització secundària, però dependrà de les persones que l’atenguin, la tractin i l’assessorin com ella viurà la violència institucional. Durant els últims anys, el Departament d’Interior ha fet esforços per desenvolupar plans i protocols per a casos d’agressió sexista.

Maria Àngels Vila, cap del gabinet de Seguretat del Departament d’Interior de la Generalitat, explica com el Govern treballa per formar els cossos policials i per desenvolupar polítiques de seguretat que es treballin des de serveis socials, àmbits de salut, escoles, agents turístics i d’oci. No obstant, Vila assumeix que “encara hi ha molta feina per fer” i mentre que les dones són la meitat de la població, en els àmbits de seguretat segueixen “infrarepresentades”.

Però ara, com està el panorama? Andrea García, cap del Grup d’Atenció a la Víctima dels Mossos d’Esquadra, afirma que s’ha de fer molta “autocrítica” per “millorar, que els agents no revictimitzin i s’apropin més a les necessitats de les dones que denuncien”. L’organització interna del cos estableix diferents procediments en funció del tipus de violència, ja sigui mutilació genital, un cas de matrimoni forçat, agressions i abusos, tràfic sexual, violència de gènere o domèstica i, fins i tot, detalla, per a casos amplis d’odi i discriminació. Tots els procediments, assegura, estan centrats en la prevenció, l’atenció en la denúncia i en el seguiment i la protecció de la víctima.

“El tractament és el mateix en casos de violència on hi ha o no indicis físics”, remarca, tot i que quan hi ha violència física s’insisteix en la importància de presentar un informe mèdic. Malgrat que explica que “no és imprescindible presentar-lo el mateix dia”, la creença que sí que ho és i els processos per aconseguir-lo poden convertir-se en impediments perquè, finalment, la dona s’atreveixi a denunciar. Com més vegades la víctima s’hagi de presentar a la comissaria més baixa és la probabilitat que denunciï. Però això encara no acabarà aquí.

Si finalment es decideix a fer-ho, no seran els grups d’atenció a la víctima  els qui recolliran la denúncia, sinó els funcionaris de l’oficina d’atenció al ciutadà. L’atenció especialitzada vindrà després. “A qualsevol víctima que ha denunciat o de qui tenim coneixement tot i que no hagi denunciat se li fa seguiment i valoració del risc per tal d’establir protecció policial o no”, relata García. Hores d’ara, però, aquests mecanismes encara resulten febles i no poden garantir la plena protecció de la persona agredida. “Nosaltres intentem empoderar amb la denúncia, per trencar amb la situació de violència, però elles veuen que en l’àmbit judicial el resultat potser no serà l’esperat per falta de proves o el que sigui”, lamenta García, que afegeix: “En qualsevol cas, la nostra màxima és informar la víctima de tots els drets que té, de què significa denunciar i que ella decideixi; però si ha d’escollir, és molt millor que denunciï perquè, si no, acabarà invisibilitzant allò que està patint”.

La psicologia que ha de posar “la dona al centre”

Un dels testimonis de l’informe d’Irídia explicava: “Em van preguntar coses com per què no vaig cridar, per què no vaig plorar. Doncs perquè jo pensava que l’únic que em quedava era una mica dignitat, i per això no ploro”. En un marc de violència sistèmica i institucional, la lectura que es fa de la víctima és molt més simplista. Ho sap bé la psicòloga especialista en victimologia Alba Alfageme, que parla del fracàs d’un sistema que havia de posar “la dona al centre”, però que ha acabat apartant-la’n. “El paper ho aguanta tot”, assegura, “però els processos i els timings policials, sanitaris i legals esdevenen processos traumàtics als quals elles sempre s’han d’adaptar”. L’atenció a la víctima, argumenta, és “freda” i “no té en compte la teoria del trauma”, és a dir, que la dona “necessita fer el seu procés i el seu treball personal”.

En aquest punt, Alfageme recorda que “una dona pot arribar desorganitzada a l’hora de presentar una denúncia i pot mostrar moltes reticències davant de determinades preguntes que sembla que la posen en dubte”. Per això, des de la psicologia s’ha de replantejar el procés i anar més enllà. “No podem preguntar-nos què busquem, sinó com ho busquem”, assenyala. Això és el que explica, segons la psicòloga, “que hi hagi víctimes que abandonen els processos” o que, en la seva declaració, hi pugui haver contradiccions o que no responguin a paràmetres de “coherència o cronologia”.

Per això, la psicòloga només veu solucions en el fet de “replantejar el sistema” amb “més informació i un canvi de perspectiva”, ja que, a part de victimitzar, la reparació dels danys tampoc s’està fent. Segons Alfageme, cal “flexibilitzar els processos judicials i mèdics que han estat construïts amb un enfoc androcèntric”, i cal modificar la metodologia. “Rebaixar-ho a la sensibilitat és fer un flac favor a les víctimes”, comparteix amb la resta d’expertes. En aquest sentit, s’han “d’escoltar les dones” i “canviar la lectura dels delictes”, tenint en compte que són fets que s’acompanyen de vinculacions afectives molt complexes. I aquí es troba el primer pas per començar a canviar les coses.

Malgrat que la violència institucional està aferrada al sistema, ja són moltes les veus que proposen alternatives: “No cal buscar objectius, sinó saber com t’has d’adreçar a la víctima”. Per exemple, explica Alfagema, no cal agafar una denúncia en calent i, fins i tot, els Mossos podrien ser qui s’acostessin a la dona, i no a la inversa. En el sistema sanitari, cal que se li expliqui què se li farà i quant de temps té per denunciar. S’ha de fer un seguiment i connectar el seu estat psicofísic amb l’episodi de violència viscut. I en el procés judicial, cal que intervingui la psicologia per entendre la complexitat del cas per poder reinterpretar els delictes, és a dir, que la justícia també tingui en compte el context, més enllà del codi penal. Quan no passa això, “clar que moltes dones et diuen que no haguessin denunciat”, lamenta Alfageme. Evident. És el fracàs d’un sistema. És violència institucional.