Gabriel Rufián: “¿Se avergüenza usted de algo?”.
Jaume Matas: “Sí, claro, por supuesto”.
Gabriel Rufián: “Es el primer compareciente que me responde que sí!”.

Qui va ser president del govern balear i ministre de Medi Ambient d’Aznar atenia per videoconferència des de la presó d’Aranjuez aquesta setmana les preguntes dels diputats de la Comissió parlamentària sobre el finançament del PP. L’inspector d’Hisenda Jaume Matas -a diferència de tants altres- no va sortir amb la cantarella dels contractes audiovisuals de l’Iran, les complicitats bolivarianes de Pablo Iglesias, la guerra democràtica contra ETA i l’honestedat insubornable dels qui defensen la unitat d’Espanya per a defensar-se. Res d’això: se’n penedeix i demana perdó, punt.

Sembla que l’única manera que té aquesta classe de gent de reaccionar contra l’escandalós lladrocini és que les seves martingales acabin sent motiu de reflexió en els deu metres quadrats d’una cel·la. Es despengen de la pròpia consciència tòpics autocomplaents com “qui la fa, la paga”, “ja era hora que s’acabés la impunitat”, i si et despistes entones ben convençut allò de “la llei és igual per a tothom”.

Ens han educat en el càstig, no hi podem fer més. Des de l’expulsió de classe a les multes de trànsit som objecte de càstig; i els principals avaladors del càstig per als altres. Acceptem com a societat la presó com a màxima expressió del càstig de l’Estat, el quarto de les rates convertit de manera pietosa en el “racó de pensar” per als qui ens sembla que no hi ha hagut manera de redreçar. I s’accepta perquè ens sembla normal un correctiu d’inspiració medieval.

Fa anys que les comunitats educatives han oblidat el càstig com a instrument pedagògic, explorant la comprensió, els incentius i el desenvolupament en positiu dels subjectes. Però no hi ha manera: com a ciutadans adults, saciem la necessitat de castigar les conductes que opinem condemnables. Com a consumidors de premsa demanem reixes i dieta de patates fregides per als dolents, aplaudim els canvis a la llei per a allargar les condemnes de presó, si cal, de manera permanent. I tot això, superant la mitja europea de població reclusa, amb la tercera taxa de criminalitat més baixa d’Europa.

El 2016 un govern de dretes a Holanda va decidir tancar 19 presons de cop i fer-ne restaurants, col·legis universitaris, districtes residencials per a famílies o allotjaments per a refugiats, mentre ja té programat tancar-ne d’altres. Són coses de ser un estat amb sobirania que decideix com i amb quins valors vol tractar els seus ciutadans. Potser mai Holanda ha estat tan lluny quan la proporció d’informacions de successos a TV3 arriba en els seus millors dies a fer una caricatura del setmanari El Caso. Ja se sap, el servei públic a la infructuosa cacera de menors no acompanyats entre uns agressors sexuals, per allò de posar en qüestió el poder i fer-nos ciutadans adults amb criteri. Amb ganes de castigar.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.