El periodista Eduardo Suárez reflexionava en un article publicat a Letras Libres al voltant de la decisió de la revista New Yorker de retirar Steve Bannon del seu festival anual arran de les crítiques rebudes a través de les xarxes socials. Diu Suárez que decisions editorials com aquesta –no censura­–, cada cop més freqüents per l’amplificació de la veu de la ciutadania a través de les xarxes socials, s’han de jutjar en funció del context. “No és possible (ni desitjable) formular una regla general”. L’historiador i periodista Timothy Garton Ash arriba a la mateixa conclusió en les més de 600 pàgines del llibre Libertad de palabra.

Suárez argumenta que l’editor del New Yorker, David Remnick, potser es va equivocar en incloure Bannon en el seu festival anual, doncs es tracta d’una cita molt estimada pels seus lectors, instaurada el 1999, que inclou converses amb diferents escriptors, artistes i polítics i que se celebra en diferents teatres de Nova York. A més, els lectors han de pagar un preu per l’entrada, de manera que se’ls estava demanant pagar per escoltar Bannon. Ben mirat, potser aquest no era el context ideal. Però la revista ha donat la paraula a aquest ideòleg conservador -que està al darrere, per exemple, del vet migratori que va generar el caos amb el tancament dels aeroports el 2017- en diferents reportatges i articles d’opinió.

Dit això, Suárez segueix l’argument raonant que no troba bé tampoc que Remnick cedís a la turba a les xarxes socials i li retirés la invitació un cop ja s’havia fet pública. “L’episodi de la marxa enrere de Remnick apunta alguns mals recurrents de l’espai públic dins i fora dels Estats Units, en ser desencadenat per la polarització de les xarxes socials, alliberat de la influència moderadora dels mitjans convencionals i sovint monopolitzat per les veus més extremes”, escriu.

La qüestió fonamental, des del meu punt de vista, és com els mitjans de comunicació han de donar cobertura a les veus de l’extrema dreta. No tant si els n’han de donar o no. Però, en quines circumstàncies? Amb quin objectiu? Amb quina freqüència? En quin format? Els polemistes saben de les dificultats econòmiques dels mitjans i de la seva necessitat d’audiència per sobreviure. Els discursos extremistes són els que més venen i generen clics.

Recentment, a casa nostra, el programa Preguntes freqüents ha estat qüestionat per convidar dirigents de Vox o de la Fundació Francisco Franco. Al mateix temps, Pilar Gutiérrez, “la dona més franquista d’Espanya”, com ella mateixa s’autoproclama, ha visitat tots els platós de les televisions espanyoles –a l’estiu, ja se sap, les cadenes van curtes de temes i d’audiència. Han estat encertades aquestes decisions editorials? S’ha d’oferir un aparador a les veus més radicals? Mentre que al programa Preguntes freqüents els portaveus de l’extrema dreta han estat qüestionats pels periodistes i han quedat retratats només obrir la boca, el tour de Gutiérrez per les televisions espanyoles ha estat poc més que un circ mediàtic i un aparador complaent amb el moviment ultra.

Més enllà d’aquestes pràctiques concretes, coincideixo amb el periodista Pedro Vallín, que recentment escrivia en un fil de Twitter que el més perillós que fan els mitjans envers l’extrema dreta és comprar-los l’agenda mediàtica. I això no és flor d’un dia. És una pràctica diària. Un hàbit. És a dir, si et passes el dia parlant de la immigració com una plaga o dediques hores i hores a tractar successos escabrosos com si tinguéssim un greu problema de criminalitat, la gent pensarà que cal endurir el Codi Penal. I és que la principal responsabilitat dels mitjans de comunicació rau en la selecció de temes que fan diàriament.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.