Ho reconec, cada vegada em costa més escopir reflexions al voltant del periodisme i els mitjans de comunicació. Els “per a qui parlo?” o “a qui li interessa?” hi tenen, sens dubte, molt a veure. Però en realitat és el meu progressiu allunyament de l’actualitat informativa el que incideix de manera més significativa en aquesta, diguem-ne, desgana reflexionadora.

Al cap i a la fi, no pot existir reflexió mínimament consistent sense matèria primera de qualitat. I difícilment pots mirar de descriure i despullar el guinyol mediàtic quan ja no és que hagis deixat d’analitzar-lo amb la intensitat amb què ho has estat fent durant anys, sinó que fins i tot gairebé has deixat de consumir-lo.

En aquest cas, però, és precisament la ignorància la que, ben paradoxalment, atorga tot el sentit a això que heu començat a llegir. Així que… m’hi llenço.

Política i mitjans. Mitjans i política. Una llarga relació d’interdependència, tan eternament qüestionada com imprescindible en les democràcies representatives. Són els mitjans els que ens apropen les propostes dels diversos agents polítics –la substància que sotmetem al nostre acte deliberatiu–, i són també els mitjans els que ens escanegen l’activitat parlamentària dels nostres representants així com les accions governamentals.

Però també són els mitjans els vehicles a través dels quals se’ns esputen fantàstics globus sonda, missatges propagandístics i aquells marges discrecionals dins els quals cal que situem els pensaments i les actituds tolerables en societat.

La relació és viciosa. Sempre ho ha estat. Qualsevol partit polític, com qualsevol govern, necessita l’entramat mediàtic per explicar-se i vendre’s, però alhora considera la natural fiscalització periodística un destorb per a la seva activitat. I a la inversa, el periodisme necessita anar molt més enllà dels missatges oficials però sense arribar a posar en perill la confiança d’aquells actors que dia rere dia li proporcionen material informatiu.

Aquest és l’equilibri. I depenent de cap a on s’inclini aquesta balança de mútua dependència, els ciutadans obtindrem més aviat informació o més aviat propaganda.

Fins que arriba la gran escopinada.

L’escopinada és, sens dubte, això que ha rebut o no ha rebut el ministre Borrell al Congrés dels Diputats. Ho són també els “colpistes” o “feixistes” amb què Casado i Rivera es refereixen als independentistes. Escopir és també afirmar públicament que a la Catalunya actual es viu un règim d’“apartheid social” o que “abans marcaven amb estrelles grogues, ara amb llaços grocs”. De l’estil barroer i xulesc de parlamentarisme-tuitaire de Rufián també en podem dir escopinada. Com escopir és, segur, que Arrimadas exhibeixi una bandera espanyola des de la tribuna del Parlament de Catalunya.

Tot això i molt més conforma la gran escopinada. Són gargalls, en realitat. Fastigosos i repugnants gargalls públics que es cometen des de faristols de les cambres parlamentàries, en mítings, rodes de premsa o platós de televisió, però que evidentment no es dirigeixen a diputats ni diputades ni a líders de partits polítics, sinó a l’opinió pública, en especial a les respectives claques.

Gesticulació, pura escenificació de rabiüt enfrontament que uns mitjans en constant batalla per l’audiència exploten fins a la nàusea tant als informatius com a tertúlies cada dia més repulsivament futboleres. I amb aquesta “evolució” de la relació perversa que mantenen política i comunicació, doncs, la gran escopinada no pot fer més créixer i espessir-se.

Però mentre ens habituen a l’exhibició de la bronca, mentre ens ensenyen que el manteniment a ultrança dels propis posicionaments i la desqualificació dels aliens són servei a la comunitat, i els intents de trobar consensos, ignominiosa rendició, aquests que en públic es diuen el nom del porc segueixen fent política. Parlamenten, negocien i cerquen acords, és clar que sí. Però ho fan fora de les tribunes i lluny de càmeres i micros.

Política a porta tancada i educació en el fonamentalisme polític, un còctel extraordinàriament explosiu. Que empeny part de la ciutadania –com qui avui us escup– a desconnectar-se perillosament de l’actualitat, i a una altra part a connectar-se, encara més perillosament, a una concepció bèl·lica de la política –amb sagnants camps de batalla, vencedors, traïdors i capitulacions– que fan seva i la traslladen a les xarxes.

Potser ens n’hem oblidat, però el sistema sempre ha gaudit d’un excel·lent estat de salut en les grans escopinades. La discussió pública i la resolució democràtica dels afers que ens afecten li és, de fet, una veritable nosa. Si esperem, per tant, que siguin les empreses de comunicació i les rígides estructures dels partits –atents tots a l’estat de comptes i als resultats a curt termini– els que redrecin aquest rumb, ja podem posar-nos-hi còmodes.

Se m’acut que potser caldrà que hi fem alguna cosa. Des de baix, és clar, que és des d’on sempre s’inicien els canvis de debò. Com a ciutadans, com a militants, com a periodistes…

Però tampoc no em féssiu massa cas. Duc massa temps en òrbita. I, la veritat, res em fa pensar que hagi de donar per acabat el meu viatge orbital en breu.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.