Els millors programes de televisions públiques d’arreu del món es podran veure aquest dissabte al CCCB de Barcelona, en el marc del Miniput. Aquesta mostra acosta al públic català, des de fa 24 anys, el millor de l’INPUT, una organització internacional sense ànim de lucre que selecciona els formats més innovadors del planeta. La realitzadora, productora i assagista cultural Íngrid Guardiola coordina el Miniput des del 2002 i en aquest temps ha vist evolucionar els formats, les exigències i les fronteres de la televisió entesa com a servei públic.

El Miniput projecta en un sol dia -i amb entrada lliure- alguns dels programes considerats més innovadors d’una àmplia representació internacional. Com es fa la tria?

L’equip de programació del Miniput de Barcelona -n’hi ha a diverses ciutats del món- està format per membres de les cadenes públiques, institucions, universitats i empreses que l’impulsen. Escollim entre la selecció que fa a nivell internacional l’INPUT, que neix el 1976 amb la idea que els Estats Units i Europa poguessin conèixer mútuament què estaven fent en termes de televisió pública, i amb el pas del temps es va anar obrint a tots els continents. Arreu del món hi ha coordinadors nacionals de l’INPUT, a l’Estat espanyol és en Francesc Escribano. Cada país envia al jurat internacional unes 10 peces del seu país que creu que són interessants. Llavors, un comitè de selecció internacional tria els 80 millors programes de tots els que s’han presentat. La idea de servei públic – a vegades es cola algun programa que no és d’una cadena pública, però que manté aquesta vocació- és una constant.

TV3 i Betevé són les úniques televisions públiques que formen part de l’organització del Miniput. A la selecció internacional que fa l’INPUT hi ha sovint produccions catalanes?

Cada any solen seleccionar-ne dues o tres. Això s’explica en part perquè Betevé es troba en una situació bastant bona i arrisquen bastant. TV3 té una llarga trajectòria en nou formats, que es un dels temes d’interès de la mostra. En l’edició d’aquest any a Brooklyn, Nova York, van seleccionar un programa de l’Info K dedicat als atemptats de Barcelona i Cambrils, “Junts contra la por”, i un Sense Ficció que es diu “Jo també vull sexe!”, sobre les relacions   amb persones amb diversitat funcional. TVE, en canvi, s’ha abandonat a programes d’interès més comercial, tot i que abans havia tingut també bons programes que havien seleccionat. Revisem també les televisions de la FORTA, la federació de cadenes autonòmiques, però hi ha el que hi ha. Un dels criteris de l’INPUT són programes innovadors, que arrisquin en la forma però també en els continguts que exploren. Les graelles, a tots els nivells, del local a l’estatal, s’han acomodat molt als temes que ja interessen i no s’intenta oferir relats alternatius als més convencionals.

"Tokyo Black Hole" es projectarà al Miniput 2018 de Barcelona.

“Tokyo Black Hole” es projectarà al Miniput 2018 de Barcelona.

Aquest any el Miniput té com a eixos els programes adreçats a grups minoritaris, els que deconstrueixen rols socials, la memòria històrica… Quines projeccions recomanes especialment?

Els documentals que plantegen temes molt delicats i d’urgència social com “Human smugglers” o “National Bird” són importants. El primer perquè et dóna una perspectiva dels refugiats mai vista, des del negoci de les persones, en lloc de ser una estadística o un drama humanitari. El segon perquè parla sobre aspectes de la relació entre la vigilància i la guerra que no coneixíem, la guerra secreta dels drons. És important treure a la llum realitats incòmodes que poden molestar institucions governamentals. En una altra línia, “Tokio black hole” surt del presentisme -del fet que a la televisió només hi passen coses d’ahir i d’abans d’ahir- i explica com sobreviu la gent al Japó quan ja s’ha arrasat amb tot, entre les runes, a partir d’imatges inèdites i relats que no coneixíem amb un treball excepcional d’arqueologia mediàtica.

També hi ha molts programes d’humor, la gent necessita una mica de catarsi i de pujar la moral. “Give us a break!” posa cent persones amb tot tipus de discapacitats físiques i cognitives en un plató i també dins l’equip que fa el programa, i posen a prova gent que es considera “normal”. Des de l’humor es busca curar el rebuig. A “Gone Mum”, un programa sudcoreà, mares de família marxen i deixen al càrrec de la casa els seus homes, que normalment no s’ocupen de res a casa. Els filmen amb una càmera oculta i a les dones els donen diners perquè facin el que els doni la gana. És un intent de trencar els rols establerts però des de l’humor. També hi ha el suec “Grotesco”, a càrrec d’una companyia de teatre que explora des del musical l’arribada de refugiats siris al país sense victimitzar-los ni demonitzar-los.

Després hi ha un programa molt entranyable de la britànica Channel 4 que s’està passant a Movistar Plus, “Old People’s Home For 4 Years Old”, en què conviuen persones grans amb nens petits per analitzar si aquest tipus de relació pot millorar la salut física i psíquica a la tercera edat. És un experiment bonic perquè tracta la gent gran com són: no se’ls agafa per anar a un plató a riure’s d’ells, sinó que se’ls posa en valor i en primer pla. Això em sembla molt important, perquè és una excepció dins d’una programació televisiva molt dedicada als cossos joves. A la televisió tot ha de ser bonic i radiant: els cossos de les persones grans no es tenen en compte, són cossos fallits, que no importen.

Quins formats estrangers projectats al Miniput s’han acabat adaptant aquí?

A l’INPUT i el Miniput es van projectar, per exemple, els primers realities de fer proves. “Expedició Robinson”, que vam projectar l’any 1998, era el precedent del que després seria “La Isla de los Famosos” i tots aquests programes que es basen en les lluites per la supervivència, dinàmiques de grup, etc. Era un experiment sociològic per veure com es comporta la gent quan està obligada a treballar cooperant per un objectiu comú. Però clar, després això ho agafa una cadena privada i en fa carnassa. “Gran Hermano” diria que s’inspirava en programes dels anys 1991 i 1992 en què s’observaven les conductes d’un grup de joves en una casa. Però també ha canviat molt, al principi hi havia un psicòleg que analitzava els concursants i tot. Ara hi veiem gent barallant-se i cridant i ja està. Altres programes que s’han adaptat són “Radio Gaga”, una producció belga que va comprar Movistar Plus, en què amb una ràdio d’abast curt connectaven la gent d’un poble que explicava els seus testimonis. “Trinxeres” de TV3, sobre la guerra civil espanyola, és l’adaptació d’un programa sobre la primera guerra mundial recorrent Bèlgica i França.

"Grotesco" aborda el fenomen dels refugiats des de l'humor i el musical.

“Grotesco” aborda el fenomen dels refugiats des de l’humor i el musical.

Coordines el Miniput des de l’any 2002. Com has vist canviar la televisió pública en aquest temps?

Actualment hi ha una burocratització de les institucions i una excessiva vinculació amb el poder polític que ha fet que la gent no pugui treballar amb la llibertat que voldria. Això es nota. Hi ha bons professionals que no poden fer el que consideren que és necessari perquè la televisió pública faci la seva funció de servei públic i això suposa un desgast a llarg termini. Després, la lluita per ferotge per les audiències, que en principi era quelcom dels mitjans privats, ha passat també a les cadenes públiques: han de justificar molt bé els seus comptes i es comporten de manera similar a les privades, tot i que intenten conservar algunes característiques pròpies, com una presuposada neutralitat en el tractament informatiu. A Televisió Espanyola hi ha hagut una ingerència política molt bèstia als informatius i ara sembla, amb la figura de Rosa María Mateo i els nous equips, que això es redreçarà, ella ha declarat la seva independència respecte el poder polític en un posicionament públic, cosa que feia anys que no vèiem.

El control polític no passa només pels informatius. La televisió en general ha perdut esperit crític?

Hi ha un abús de la presència de la política en televisió. La major part de la graella està dedicada a l’actualitat, a tertúlies de sobretaula… Mai com ara els polítics havien tingut tanta presència als mitjans. Es parla de la política amb els mateixos termes que els talk shows parlen d’assumptes sentimentaloides i s’expulsa del debat tot allò realment “polític”: ens quedem en el personalisme, en els detalls més anecdòtics, en les relacions interpersonals, i no en allò programàtic o que afecta la vida de les persones. Hem de reconduir la conversa pública. I fer-ho té a veure amb els formats però també amb els continguts. La televisió ha perdut el vincle amb la realitat i amb el substrat social. Quan intenta apel·lar la gent ho fa amb docurealities de vides exemplars i poca cosa més, i fins i tot en aquests formats els famosos han ocupat el lloc de la gent: la “vida exemplar” ja no és la veïna del barri sinó un famós o, el que faltava, la mare d’un famós. D’aquesta manera, ens perdem la vida dels altres, de la gent que no té representativitat televisiva i que és el 99% de la població. Això, que han fet tant TV3 com TVE, desdibuixa la funció pública de la televisió. El que es parla a la televisió configura una visió del món i ens dóna eines per entendre’l i canviar allò que no ens agradi. Si tot això es limita a la política, estem venuts. Si no ens ofereix eines per pensar un món diferent, la televisió esdevé antidemocràtica.

A banda, a la televisió pública es xerra molt. S’ha relegat a la paraula tot el discurs audiovisual i no es confia en la imatge com una eina a explorar. El tertulianisme ho ha ocupat tot. S’ha delegat la relació que tenim amb el món a la suposada figura d’un opinador professional que dóna la seva visió absolutament subjectiva i personalista d’allò que passa. Accedim a la intepretació en lloc de les imatges dels fets.

Paral·lelament, arran de les xarxes socials, ens hem acostumat a participar constantment de converses sobre coses que ni tan sols ens interessen. Trobem en aquests espais televisius una zona de confort, perquè són una extensió d’allò que ja fem a les xarxes: el tertulianejar, l’opinar, el cloqueig constant. I ho fem amb un llenguatge impostat, que no ens és propi: parlem utilitzant la fraseologia dels titulars, dels tuits que s’imposen a la xarxa, etc.

Fa anys la televisió pública creava un relat coral sobre la societat que era compartit, o com a mínim rebut, per la majoria de la gent. Això s’ha perdut?

En lloc d’explicar les coses que passen, ara la televisió fa un relat de les coses que ja s’estan dient en altres mitjans, és una mena d’espai eco on ressonen els temes que es comenten a les xarxes socials. Fa d’spin off -o de camió escombraria- de les notícies que ja són a l’esfera pública i les que estan “de moda”. Ja sabem que hi ha tendències temàtiques, el que es coneix com l’agenda setting. Però és molt curiós com s’han multiplicat els mitjans de comunicació i alhora cada vegada s’expliquen menys coses sobre el món. Això és problemàtic. Tothom parla de les mateixes coses.

La televisió segueix fent un servei públic, en un context en què s’han multiplicat les pantalles que competeixen per la nostra atenció i les audiències s’han fragmentat?

La televisió encara funciona com a esdeveniment. “Operacion Triunfo” i altres talent shows que han rebentat audiències aconsegueixen a través del directe, de la idea de compartir un mateix ritual a temps real, funcionar com un lloc de trobada, que es complementa amb les xarxes socials i tota la pesca. A banda, els missatges il·lusionants o relats positius sobre el món on vivim es deleguen en programes d’entreteniment, de superació personal… En canvi, en formats documentals, que són els que taquigrafien el que passa a la vida del carrer, el missatge sempre és catastrofista. Això ens pot portar a fer-nos moltes preguntes. Per què els missatges il·lusionants o els exemples de superació i lluita individual i col·lectiva no es mostren en els espais documentals -informatius, programes de documentals, etc.- en comptes d’aparèixer als reality shows? A nivell social hi ha alguna cosa que l’espectacle ens roba. Amb l’1 d’octubre, per exemple, es va explicar molt la violència policial i molt poc el que va suposar a nivell de cooperació social. Es posa molt d’èmfasi en la victimització de la població i no se’n posa gens en un relat més constructiu, exemplificador i engrescador. Això genera deseperança. Però clar, després ve l’anunci de l’asseguradora o del banc de torn que t’ofereixen la solució a tota aquesta depressió inflingida pels editorials dels telenotícies! Tot forma part del mateix relat. L’última notícia és l’anunci. I després ve l’espai del temps, que et permet projectar l’oci amb garanties.

"Old's people home for 4 years old" posa a conviure gent gran i nens.

“Old’s people home for 4 years old” posa a conviure gent gran i nens.

Què ha canviat amb el consum de sèries a demanda? La visió crítica de l’espectador amb allò que veu s’ha perdut encara més?

El binge watching [empatxar-se de sèries] ja està diagnosticat i cal frenar-lo d’alguna manera, és com una patologia. Jo n’hi diria una “semiopatia”, o sigui, una ansietat per consumir més signes o informació cultural perquè sinó et sents com desemparat. D’altra banda, les sèries son faules, ficcions, la majoria tenen poc a veure amb les coses que passen al carrer; però alhora ens eduquen en els gestos, en les paraules, en la idea que tenim de les coses.

Hi ha un munt de sèries sobre el departament d’intel·ligència i de seguretat nacional dels Estats Units actuant a l’Orient Mitjà, com “Homeland” per exemple. És un relat sobre la guerra que vol fer-nos oblidar la guerra real. Això no és nou, evidentment. Des de Frank Capra, als anys 40 del segle XX, fins ara, la indústria de l’entreteniment s’ha convertit en una eina de propaganda política, ja sigui per donar-nos una visió alternativa dels fets o per fer-nos oblidar que existeixen els fets. És així. En aquest sentit, sí que ens fa perdre la distància crítica perquè construeixen un mon autònom del món real.

Netflix ho amplifica, en ser a la carta. Per una qüestió de narrativa, ja que al final de tot hi ha el cliffhanger: se’t planteja una incògnita que serà resolta en el capítol següent, que s’activa automàticament quan ja ha acabat l’episodi. I perquè tota la interfície està feta perquè no surtis d’allà. Amb la televisió no passa perquè hi ha una gestió lineal de la informació, en canvi aquí com que ho tens tot a mà es produeixen aquests empatxos. Però ja tendirem a consumir menys continguts a la carta, el canvi de tendència és a prop.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.