Vull parlar dels Estats Units, el país on visc des de fa uns mesos, però avui no em surt fer-ho sense parar atenció als resultats de les eleccions andaluses. Concretament, als 12 escons que hi ha aconseguit Vox, un partit que al seu manifest fundacional defensa les llibertats individuals, la indissoluble unitat nacional, l’autoritat dels professors, la competència entre centres educatius, la disciplina i el patriotisme crític i ambiciós, entre d’altres.

El president, Santiago Abascal, va militar anteriorment al Partit Popular -com d’altres membres de la formació- i té un discurs marcadament homòfob, masclista, racista i antiimmigració. Fins ara, Vox s’havia presentat a diverses eleccions -municipals, autonòmiques, generals i europees- però mai abans havia obtingut un resultat com aquest: gairebé 400.000 vots, és a dir, més d’un 10% del total de vots comptabilitzats.

Avui, molts ens preguntem com ha pogut passar una cosa així. Com un partit tan nou, clarament identificat amb l’extrema dreta, ha pogut passar del no-res a ser potencialment part d’un pacte de govern de dretes? I no puc evitar pensar quantes vegades, a casa, al bar i als grups de xat haurem formulat aquesta pregunta darrerament.

Als Estats Units, dos anys després de la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials, encara hi ha molts dubtes sobre el que va passar, però hi ha un factor que a ningú li ha passat desapercebut: la campanya que li van fer -sense voler-ho o amb tota la intenció del món- els mitjans de comunicació. Qui el considerava impossible, el va fer possible. I, així, mitjans mainstream i usuaris de xarxes socials que es van passar mesos alertant del perill d’escollir un president homòfob, masclista, racista i antiimmigració (vaja!) van contribuir a posar el focus en algú amb qui molts votants es van sentir identificats.

L’extrema dreta als mitjans: qüestionar-la, desmentir-la o comprar-li el relat?

Alhora, els seus seguidors i membres de campanya protagonitzaven incidents violents contra periodistes, ell els celebrava i així anava creixent el menyspreu a la premsa no afí. Un cop habitant de la Casa Blanca, Trump ha mantingut, sinó incrementat, els atacs a mitjans i periodistes, convertint-los en una de les seves dianes favorites a qui dispara mentides dia sí, dia també. En les últimes setmanes, a més, ha retirat l’acreditació de premsa a un periodista de la CNN, amb un pretext del tot injustificat, per no dir completament fals. El president utilitza els mitjans que li riuen les gràcies -com la Fox- per amplificar el seu discurs, mentre omple d’acusacions la resta, amb l’objectiu -com a mínim- de desprestigiar-los, sinó d’alguna cosa més.

Trump, a un periodista de la CNN: “Ets una persona maleducada i terrible”

Amb el pas del temps, doncs, ha quedat clar que televisions i diaris com la CNN o The New York Times van disparar-se un tret al peu quan van donar veu a allò de què volien alertar. Potser no van saber explicar-lo bé o li van permetre massa minuts de glòria, tal com apunta aquesta anàlisi del periodista de la BBC David Sillito. Potser també és que els periodistes -amb estudis universitaris, urbanites i majoritàriament liberals- no se’l van prendre mai seriosament, com explicava Margaret Sullivan, periodista de The Washington Post, l’endemà de les eleccions de 2016.

Avui a Europa ens preguntem perquè l’extrema dreta suma suports i, fins i tot en alguns casos aconsegueix llocs de poder, a països com Àustria, França, Hongria, Suïssa, Polònia o Finlàndia, entre d’altres, i ara també a Espanya. Cada vegada que això passa, ens fem els sorpresos. Ens envaeixen el desconcert i la por. Però, per què no aprenem dels errors? Potser pensem que això només passa als altres, però mai a nosaltres?

Si continuem donant per impossible allò que ens fa por, ho continuarem tornant possible. Com a periodistes, cal que reflexionem a qui regalem el nostre altaveu, perquè es pot arribar a convertir en el nostre propi botxí.

Amb F de feixisme: aprendre dels errors italians

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019