Si un partit no fa cap pas per tancar els Centres d’Internament d’Estrangers i segueix alçant el mur en la frontera, és d’esquerres? Si continua venent armes a Aràbia Saudita, avalant i perpetuant la monarquia i estirant el concordat amb el Vaticà en l’ensenyament, és d’esquerres?

Si una formació política tria de ministre d’Exteriors un senyor que va usar informació privilegiada per a folrar-se, en vendre les seues accions en una empresa de l’Ibex 35 de la qual era conseller delegat; o si col·loca a la cartera d’Interior un altre senyor que, essent jutge, va arxivar la causa del Yak-42 o es va negar a investigar les denúncies de tortures per les quals els Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat Espanya; és d’esquerres?

Si un govern anuncia la prohibició de la venda de cotxes dièsel i gasolina per 2040 (!) i, així i tot, recula: és d’esquerres? Si és incapaç de regular els preus de l’habitatge i continua sense acotar les responsabilitats i obligacions de la gran banca, és d’esquerres?

Si, en cada conflicte laboral, un partit es posa del costat de la patronal i desprotegeix un poc més les treballadores, és d’esquerres? Si pacta amb el Partit Popular la renovació de la cúpula judicial, si manté presos polítics a l’estat on governa, si no deroga la Llei Mordassa ni les darreres reformes laborals d’un partit de dretes, d’esquerres sembla que aquest partit no és.

Si nega l’entrada a les persones que han quedat a la deriva en el pesquer Nuestra Señora de Loreto, segur que és un partit d’esquerres?

Tot això ha passat en els darrers mesos i només és una petita mostra recent, però podríem remuntar-nos quaranta anys enllà. Des de la transició, els mitjans de comunicació insisteixen a situar el PSOE com una opció política d’esquerres, malgrat que les seves polítiques migratòries, penitenciàries o econòmiques no difereixen gaire de les de la Unió Democràtica Cristiana d’Angela Merkel o de les de qualsevol altre partit conservador europeu. De manera que, per al sistema mediàtic espanyol, els socialistes representen el límit i, al seu costat, tot el que hi cap és dreta. Amb aquest marc establert, doncs, el PP no és ultradreta si no només dreta; Ciutadans és de centre i Podemos, una esquerra radical desfermada.

Així, no és estrany que VOX hagi entrat al parlament andalús, més encara després de mesos en què els mitjans, grans i petits, han reproduït nit i dia els seus discursos amb cobertures acrítiques.

Ràdios, televisions i diaris no poden ara pretendre’s sorpreses: han desplaçat tant l’eix ideològic cap a la dreta, silenciant tota veu crítica que possibiliti un debat plural i realment democràtic, que han aconseguit fer creure a les seves audiències que Podemos, ERC, Dani Mateo o Wyoming són d’ultraesquerra, quan les mesures que proposen uns i els acudits que gasten els altres com a molt són socialdemòcrates. Potser, doncs, és l’hora d’exigir els mitjans que comencen a dir les coses pel seu nom i que ens deixen sentir, de veritat, les veus i les propostes d’esquerres.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.