Encara no m’han desitjat Bon Nadal. Som a mitjan desembre i no he sortit de cap botiga encara amb la felicitació de la dependenta ni tampoc cap contacte de feina m’ha engegat el “bones festes” de torn tot i que sabem que no tornarem a parlar fins després de Reis. Sí que he començat el meu Excel de regals i tinc alguna participació de loteria del futbol dels fills d’uns amics, he posat l’arbre, etc. Vull dir que d’ambient nadalenc –tot i l’anticicló d’aquests darrers dies–, sí que en tinc al meu voltant, però ningú no me l’ha verbalitzat expressament en forma de “Que passis un bon Nadal!”.

Un bon Nadal, però un mal Nadal també, perquè és l’època en què dolen més les cadires buides i les culleres de menys. Quan ens enfrontem a tiberis en què no li pots passar el pa o la barra de torró a aquell familiar estimat.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Les empreses audiovisuals i de publicitat, conscients que alguns anem amb la llagrimeta latent durant tot aquest període, aprofiten per fer esclatar les campanyes més sensibleres i lacrimògenes possibles. Però n’hi ha de dos tipus, segons la intenció amb què s’han dut a terme: les que fan servir aquesta circumstància per fer el bé –no en un sentit bonista, sinó per realment intentar assolir un bé que ens repercuteixi a tots com a societat– i les que són simplement oportunistes.

El primer exemple serien les campanyes solidàries que busquen un canvi social: com per exemple les maratons de TV3, en què s’incentiva la donació econòmica per aconseguir diners per a la recerca mèdica de malalties que ens poden afectar a tots, o el mític “Cap nen sense joguina” de Ràdio Barcelona, en què s’ensenya el camí als Reis d’Orient perquè puguin arribar a totes les cases.

L’altra cara de la moneda són les campanyes que només apel·len a la nostra sensibilitat nadalenca perquè consumim els seus productes. Acostumats ja al “Vuelve a casa por Navidad”, i hauria de continuar “que menjaràs torrons, que segur que allà on eres no n’hi havia, passerell”, aquest any ens hem topat nas a nas amb l’espot de Ruavieja. Per si no l’heu vist, us poso en situació: a una sèrie de parelles (amics, amigues, companys, mare-fill…) que no es veuen massa sovint, se’ls diu quants dies de la seva vida en total tornaran a passar junts. El càlcul el fan en base a les hores que s’estan junts cada cop que es troben, les vegades que es veuen cada any i el total d’anys que els queden de vida segons dades estadístiques. Tot amanit amb un llicenciat en Psicologia comentant una sèrie d’obvietats sobre el pas del temps.

L’objectiu de la campanya és, clarament, fer-nos plorar en moments clau, com quan veiem que a la mare i al fill només els queden 91 dies per estar junts. En total, un trimestre per estimar-se i acomiadar-se l’un de l’altre. Que es tracta d’això: la mort i el final de la vida van flotant en l’ambient durant tot l’espot. Però la intenció és tan evident que ratlla l’obscenitat: des de la música trista, fins al filtre de color blau-gris (tons freds) amb què està editat el vídeo, l’ambient plujós que s’intueix darrera la finestra i el primer pla dels enormes ulls blaus de l’home fort i tatuat plorant.

Tot això, sumat a la demagògia de comparar el temps que passem amb els éssers estimats amb el que passem davant les pantalles. Culpant la tecnologia i les xarxes socials del fet que no ens vegem més sovint cara a cara amb la família i els amics. I ho diuen, precisament, quan a l’anunci hi surten persones que viuen en ciutats diferents (Madrid i Barcelona). No se’ls ha acudit que si no fos per les xarxes socials i els programes de missatgeria gratuïta potser es veurien igual de poc, però almenys ara poden parlar més sovint? L’anunci és d’una marca de begudes alcohòliques, per cert. Sembla una sortida lògica –tot i que poc recomanable– a la depressió que volen desencadenar amb aquesta campanya.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019