La irrupció de Vox al Parlament andalús va sorprendre’m, ho reconec, la mateixa nit electoral i, vist en perspectiva, no entenc massa per què. De fet, la sorpresa més aviat seria com un partit com Vox no existia de fa temps. Suposo que ha calgut que el PP es descompongués seriosament, que certs sectors econòmics apostaren per aquesta via amb recursos suficients –i no aclarits- i altres etcètera perquè es donés l’oportunitat que finalment ha coincidit amb les altres andaluses.

Però per la resta? Estrany no és que l’extrema dreta entri als parlaments, sinó que li hagi costat tant d’aconseguir amb el gruix dels mitjans marcant dia sí i dia també la seva agenda política. Amb una immigració sota mínims –de fet ara mateix el problema espanyol és d’emigració-, continuen les notícies sobre unes «allaus» que no són sinó d’uns pocs centenars de persones; amb Podem cada cop més moderat i frenat electoralment, s’incideix una vegada i una altra en Veneçuela i l’amenaça bolivariana; amb un govern català que compleix escrupolosament la legalitat espanyola i un moviment popular que opta per vies pacífiques, Catalunya pateix una onada de violència civil indescriptible… i així podríem seguir parlant de feminisme, despesa pública, llengües cooficials o okupes.

Realment, amb el món tal com el plantegen els mitjans més seguits –o sigui, les principals televisions i ràdios i no digitals cutres-, la sorpresa no és que Vox hagi tret dotze diputats, sinó que no tingui ja la majoria absoluta.

I llavors arriba la segona part. El blanquejament definitiu. Ara tots els tertulians i analistes del broc gros, els mateixos dels «dos milions de nazis a Catalunya» o de «tots els musulmans són iguals», comencen a agafar-s’ho amb paper de fumar i a fer jocs de malabars semàntics per justificar no dir feixistes als feixistes apel·lant al rigor acadèmic i filològic; i que, a més, a Andalusia no hi ha 400.000 ultres –segur? Si només amb els elements que jo he conegut que em justifiquen Franco i que voldrien un nou cop d’estat Vox ja trauria dos o tres escons, i no estic parlant d’Andalusia, precisament!

En aquests moments, l’únic consol que em queda és que tot això respongui a un malèfic i orquestrat pla per imposar-nos una dictadura feixista i no sigui simplement resultat d’un seguidisme gandul, una irresponsabilitat supina i la inutilitat màxima. Perquè, ja posats, prefereixo que el feixisme me l’imposin uns malvats que uns imbècils.