Enguany compleix 18 anys la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), un moviment social nascut a les Terres de l’Ebre davant les previsions de transvasar l’aigua del riu. Les amenaces venien de lluny però es van intensificar amb el govern del Partit Popular de José María Aznar, que el 2001 -amb el beneplàcit del govern català de CiU- va presentar un Pla Hidrològic Nacional (PHN) que preveia transferir aigua de l’Ebre a Barcelona, al País Valencià i a Múrcia. El que en un primer moment es va llegir com una lluita local, amb poc impacte informatiu, va evolucionar fins entrar a l’agenda mediàtica catalana i espanyola, qüestionant i fins i tot revertint el discurs imperant sobre la cultura de l’aigua a principi dels anys 2000.

La transformació del discurs sobre l’aigua que va tenir lloc entre el 2000 i el 2004 va venir motivada per diversos elements interrelacionats entre si. Per un costat, el fort poder mobilitzador dels activistes de la PDE; un discurs que cada cop més anava adoptant arguments científics, fet que el feia difícil de refutar; i també per la tasca dels periodistes d’alguns mitjans de comunicació que van ser capaços de situar el tema a l’agenda mediàtica. Això darrer ho van aconseguir tot i el contrapès informatiu dels mitjans públics de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3, Catalunya Ràdio i ACN) i en els dels espanyols (RTVE); així com en molts altres mitjans privats afins als governs de CiU i PP, que en aquell moment suportaven les tesis transvasistes de Madrid i Barcelona.

A principi de l’any 2000, el discurs majoritari entre els mitjans de comunicació i la població estava basat en el criteri de la solidaritat. “A la resta de l’Estat i també a Catalunya el discurs que més havia calat era el que deia que s’havia de ser solidari perquè l’aigua del riu es perdia al mar”, assegura Roser Royo, en aquell moment periodista d’El Punt. “Recordo quan anàvem a les manifestacions de València i te n’adonaves que els mitjans de comunicació del País Valencià sempre et preguntaven quants hectòmetres cúbics es llençaven al mar”, explica.

Les fal·làcies de ‘l’aigua perduda’ de l’Ebre que reclama Las Provincias

En aquells moments hi havia un desconeixement general sobre aquest assumpte mediambiental tant a les Terres de l’Ebre com arreu de Catalunya. “Sobretot les persones que viuen a la ciutat molts cops senten la natura molt lluny. Des dels moviments socials urbans s’han treballat molts temes com el feminisme, els drets socials i laborals, etc., però el tema de la gestió ambiental encara està allà. Mai és prioritari. Potser ara s’està començant a parlar del tema de la privatització de l’aigua, però moltes persones continuen sense preguntar-se com arriba l’aigua a l’aixeta i com se’n va”, diu Susanna Abella, activista de la PDE des dels seus inicis. “Crec que, a part de les mobilitzacions, el que hem fet la Plataforma és agafar discurs de gent que en sap, extern, i portar-lo a un llenguatge comprensible. I, en aquests moments, la societat de les Terres de l’Ebre és de les més enteses que hi ha en temes d’aigua perquè s’ha fet molt bé aquesta feina de traduir”, explica Abella, en referència a la tasca que es va començar fent als anys 2000 i que ha continuat fins a l’actualitat. “Una vegada vam quedar amb periodistes estrangers, i un periodista suec va anar abans de la reunió a donar una volta per l’embarcador d’Amposta, es va trobar amb xiquets i amb un home gran assegut en un banc i li van saber explicar millor que cap expert què era el que passava al riu. El 2003, aquella gent ja sabia explicar en termes científics el que passava al riu”, assegura Abella.

“A poc a poc van anar guanyant pes els arguments científics i anaves veient que, més enllà del sentimentalisme vinculat a la identitat del territori, allò que s’estava planejant era un disbarat ecològic”, comenta Royo. “El que va fer la Plataforma va ser fer arribar aquest missatge a la massa social. És cert que la gent defensava el riu per un vincle identitari, però també perquè estava carregada d’arguments”. “Crec que des de la Plataforma van tenir el poder de convèncer-nos als periodistes de tot allò que explicaven”, diu Royo. “El missatge sempre era: ‘Som pocs però tenim raó. I si continuen volent espoliar l’aigua és perquè som pocs’.”

Del 2000 al 2004 aquesta tasca pedagògica va coincidir amb una amplificació del missatge a través dels mitjans de comunicació, que vivien una època especialment dolça degut a la bonança econòmica. “Vam arribar a ser més de 160 periodistes a les Terres de l’Ebre”, comenta el periodista Jordi Marsal, que reconeix que la coincidència amb la descentralització territorial del govern a les Terres de l’Ebre va contribuir a un augment de la premsa local.

Els intents de silenciar el moviment

En la mesura que la informació generada a l’Ebre començava a tenir impacte als mitjans catalans i espanyols, augmentaven les estratègies del poder per silenciar-lo. “Hi havia un govern que exercia pressions des de nivells molts baixos als periodistes”, assegura Marsal, que va ser acomiadat de La Veu de l’Ebre pel seu posicionament crític amb l’assumpte i que després es va establir com a freelance treballant per El País. “Com que el moviment de la Plataforma coincideix amb el desembarcament d’una estructura de govern al territori, va augmentar l’intent de controlar mediàticament davant l’amenaça del transvasament”, explica Marsal. “En aquells moments, treballar per un mitjà públic o per un mitjà privat però amb suport econòmic del Govern era molt complex i t’obligava a fer moltes cabrioles dialèctiques”.

“La pressió era fortíssima. Encara recordo un article que vaig escriure a El País, i que Jordi Pujol va dedicar tota una roda de premsa a desmuntar-lo”. En aquell moment els governs de CIU i del PP volien amagar alguns dels discursos científics que contradeien el PHN. “Que un organisme científic emetés un informe com aquell els va molestar molt”. “També volien que es difongués que era un moviment violent”, diu Royo. “Hi van haver molts intents de manipular el discurs per fer-lo semblar un moviment violent. El llavors delegat del Govern va denunciar que li havien fet unes pintades i després un estudi grafològic va demostrar que les pintades a favor i en contra havien estat fetes per la mateixa persona”, explica el periodista.

Jordi Marsal: “El tractament informatiu se centra en l’alarma dels terratrèmols, després perden l’interès”

Aquesta disputa pels discursos mediàtics és un fenomen que es comença a fer visible després de la caiguda del mur de Berlín i que es fa més que evident a finals dels noranta. “Les manifestacions contra la cimera de l’Organització Mundial del Comerç a Seattle, conegudes com la Batalla de Seattle, marquen un abans i un després en la capacitat d’incidència dels moviments socials. Allà hi va haver moments en què alguns mitjans minoritaris varen esdevenir, en curts períodes de temps, els mitjans de referència. Els grans mitjans que es considerava que tenien el monopoli de la informació van perdre força precisament perquè estaven separats de la gent”, assegura Arnau Matas Morell, doctor en Filosofia per la Universitat de les Illes Balears especialitzat en moviments socials.

“Quan cau el govern de l’Aznar, quan arriba el govern socialista de Zapatero i deroga el PHN, la percepció ja canvia absolutament. Perquè tota la gent va canviar una altra vegada de parer i va posicionar-se en un altre sentit”, diu Marsal. De totes maneres, això va deixar una ferida molt gran a les files convergents que havien governat el territori per majoria des de l’inici de la democràcia. “Recordo que entre els polítics convergents es comentava: ‘Nosaltres ja no ens equivocarem més, no tornarem a anar en contra de la gent’”.

“Van veure que aquell era un moviment ampli i transversal, que incloïa un espectre molt ampli d’ideologies. Això va espantar el poder polític, que va intentar controlar sense èxit els mitjans de comunicació”, diu Marsal. “De fet, en aquell moment es va fer molt evident la mentalitat clientelar que fins aquell moment havia marcat les Terres de l’Ebre”, assegura.

Aquell moviment va permetre fer arribar la lluita a molts altres col·lectius d’arreu de la Península Ibèrica que en aquells moments també estaven fent les seves reivindicacions en qüestions mediambientals. “Durant aquells anys vam establir sinergies amb COAGRED, la Fundació Nova Cultura de l’Aigua, la gent del riu Xúquer i també altres moviments ecologistes com Salvem l’Horta de València”, assegura Josep Sabaté, activista de la PDE. “Tots aquells moviments estaven d’acord amb nosaltres ja que, en el fons, la gestió de l’aigua perseguia alimentar l’especulació, fer més camps de golf, més Marina d’Ors” explica Sabaté.

La lluita per evitar convertir l’aigua en mercaderia continua 18 anys després i se suma a altres batalles encara considerades “locals” i que no capten l’interès dels mitjans de comunicació generalistes, com la lluita per limitar els parcs eòlics a la Terra Alta o per augmentar la seguretat de les centrals nuclears a llocs com Ascó.

Comportes obertes a l’aigua privada a la Catalunya del Nord

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.