La televisió pot ser la caixa tonta. O la caixa llesta. O la caixa falsa. O la caixa crítica, i no acabaríem. Tot depèn del que miris dins la caixa. Jo fa dies que hi miro un programa d’animals on es parla d’orgies, serps, religió, papallones, guàrdies civils, carronyaires, monarquies, patates i funeràries. Aprendre, riure, pensar. Això passa si mires “Natura sàvia”, de TV3.

El programa s’estructura en espais intercalats que es complementen. El cos central és un reportatge rigorós on en Peyu descobreix les particularitats d’un animal amb el naturalista Jaume Sañé. Els músics Albert Pla i Quimi Portet el comenten amb ironia mentre el visionen a l’estil “Caçadors de bolets”. I n’acaben fent un “debat” surrealista i satíric, en Peyu, l’Albert Pla i en Quimi Portet; tres animals del riure, amb una personalitat molt marcada, que en cap moment es trepitgen.

M’agraden especialment els moments en què es comporten amb espontaneïtat i riuen de veritat. Potser perquè m’acosten a ells. Potser perquè veig menys el guió i més la veritat. Potser perquè hi tinc debilitat, en captar aquests instants. Veure en Quimi Portet fent de savi està bé. Però m’atrapa més quan se li escapa el riure, a ell i a l’Albert Pla, mentre descobreixen en Peyu navegant dins un “amagatall” per observar flamencs. M’atrapa perquè em trobo, de sobte, rient amb ells, com una més. L’altra debilitat és la crítica social.

Anem escassos de llibertat d’expressió. També de llibertat de premsa. Poder posar el dit a la llaga amb l’escàndol de La Manada, el tracte de favor a l’Urdangarín, el paper de l’Església o episodis foscos de la monarquia, mentre descobreixes curiositats sobre el comportament dels óssos, em sembla magnífic.

Potser hi ha una cosa que em crida l’atenció: la música. Tenint l’Albert Pla i en Quimi Portet, m’estranya que no estirin més aquest filó natural. Potser tindrà un paper més rellevant en endavant? Potser volien treure de context els músics i situar-los en un entorn que no els és propi però on encaixen com a mirades crítiques, a través del seu humor característic? Haurem de veure com avancen els capítols.

En tot cas, en els temps que corren, que la televisió pública cregui en programes d’aquesta mena deixa marge per a l’esperança. Llàstima que entre tanta diversitat, no hi hagi, també, una dona.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.