Hi ha històries que aglutinen totes les misèries. Aquesta n’és una: hi trobem racisme, masclisme, classisme i mal periodisme. Comença a Roma el passat 6 de desembre a l’estació de San Giovanni, un barri cèntric però força tranquil de la capital. A un costat de l’estació hi ha la basílica més antiga d’Occident, Sant Joan de Laterà, que ostenta el títol de “mare i cap de totes les esglésies catòliques de Roma i del món”. A l’altre, la plaça on els sindicats organitzen des de 1990 el multitudinari concert del Primer de Maig. Aquell dia, Giorgia Rombolà, periodista de la Ràdio Televisió Italiana (RAI), viatjava dins d’un vagó i va sentir una criatura que cridava i plorava sense consol a l’andana. Preocupada, va baixar a veure què passava. Era la filla d’una noia menuda i de no més de vint anys, gitana, a qui estaven apallissant brutalment.

Qui la pegava era un home alt i gros que l’acusava d’haver intentat robar-li la cartera. Mentre la immobilitzaven de males maneres dos guàrdies de seguretat, l’agressor la colpejava amb violència, fins i tot al cap. Una multitud envoltava l’escena, però ningú no hi intervenia, ni protestava, ni tan sols mostrava disgust. Giorgia, horroritzada, s’hi va apropar i va intentar aturar-lo. “Calma’t, para, para!”, va cridar. Però l’home no va parar. Va agafar dels cabells la noia i la va colpejar contra la paret fins a quatre vegades. La nena, de tres anys, va caure rebotada a terra com una nina de drap. Giorgia tenia la sensació que acabaria rebent. Era l’única que s’oposava a l’agressió.

La pallissa va finalitzar només quan els guàrdies de seguretat van endur-se la noia. L’agressor va marxar tranquil·lament i tothom va tornar a circular com si res. Giorgia va pujar al vagó, esfereïda pel que acabava de presenciar. I allà la seva incredulitat va tocar sostre. Diversos passatgers van començar a increpar-la, recriminant-li que hagués intentat ajudar la noia. “Tu, puta, per què la defensaves? És el que es mereixen aquestes rates gitanes!”, deia un noi. “Davant de la seva filla petita?”, responia ella, atònita. “Sí, així n’aprenen. Als nens gitanos se’ls ha de pegar, als adults, cremar-los!”, responia un altre, provocant riures i aplaudiments.

Ningú no va sortir a defensar-la. Arribaven crits des dels vagons del costat que l’increpaven a ella amb insults masclistes i a la noia gitana amb insults racistes. Dues dones, una estrangera, van sumar-se al linxament. Un home fins i tot va amenaçar-la davant de tothom: “Potser baixem a la mateixa parada. Ja veuràs, tros de puta bonista…”. Quan va arribar la seva parada, efectivament, l’individu va seguir-la. Morta de por, en estat de xoc, quan l’home es va cansar d’espantar-la i va canviar de carrer, Giorgia es va posar a plorar. I va decidir explicar els fets en un escrit al seu compte de Facebook. Però allà, de nou, la van cobrir d’insults i amenaces. Tan gran fou l’assetjament a les xarxes que va decidir esborrar l’escrit i blindar la privacitat del compte.

Cada dia hi ha agressions racistes a Itàlia i no fan gairebé notícia. Sobretot des que hi ha un executiu que ha dut el racisme a les institucions. Aquest estiu passat es va posar de moda disparar amb pistoles d’aire comprimit contra immigrants o contra qui ho semblés. Alguns cops, mentre disparaven cridaven “Visca Salvini!”. Hi va haver desenes de casos, fins i tot van disparar a una nena gitana d’un any. El Moviment 5 Estrelles, aleshores, va acusar els mitjans de comunicació de donar massa visibilitat a “casos aïllats” i va negar que hi hagués cap problema de racisme al país o que des del govern se’l fomentés.

En realitat, pocs cops acaben a la premsa les agressions quotidianes. Aquesta vegada, amb una periodista de la RAI pel mig, però, el fet ha transcendit, i els mitjans se n’han fet ressò. Il Corriere della Sera, el primer diari del país, ha explicat els fets amb aquest subtítol: “La història d’una periodista que va intentar aturar un passatger que estava pegant una lladregota”. Dins del text es llegeix, però, que l’agressor va marxar tranquil·lament quan els guàrdies van endur-se la noia “perquè evidentment no hi havia hagut cap furt”. Fins i tot quan la notícia ho desmenteix, els mitjans italians no desaprofiten l’ocasió d’associar persona d’ètnia gitana a lladre.

Il Primato Nazionale, un mitjà d’extrema dreta vinculat al partit neofeixista Casa Pound i a l’entorn del viceprimer ministre Matteo Salvini, ho explica així: “La periodista radical chic [l’equivalent a la gauche caviar] defensa la lladre gitana. I la gent l’omple d’insults. Quan una periodista bonista es fot de nassos contra la realitat, el resultat és un fart de riure”.

Itàlia és el país europeu on el racisme cap al poble gitano és més elevat. I indissimulat. Segons l’últim gran estudi que s’ha fet, del Pew Research Center el 2015, el 86% dels italians tenen una opinió negativa dels gitanos. A l’estat espanyol, un 35%. La manera com es representa la població gitana als mitjans hi contribueix, de ben segur. Com a norma general, si la persona que comet un delicte és gitana, l’ètnia surt al títol.

Matteo Salvini és el polític que més ha explotat el filó del racisme contra la població gitana. Quan va arribar al capdavant de la Lliga i la va transformar en ultranacionalista italiana, va canviar el “Primer els del nord” per “Primer els italians”. I els immigrants i els gitanos van substituir els terroni -la manera com s’anomena despectivament els italians del sud. El símbol que tothom identifica amb Salvini és una excavadora. Se’n venen amb èxit samarretes, dessuadores, tasses, xapes… I què representa? L’excavadora amb la qual promet a cada míting “enderrocar tots els campaments de gitanos”.

Quan fa uns mesos Salvini va parlar de fer un cens de les persones d’ètnia gitana, qui va confrontar-lo de manera més directa des de la política va ser la senadora Liliana Segre. “Duc el número d’Auschwitz tatuat al braç. Sé com comencen aquestes coses”, va dir-li. Nascuda el 1930, és una supervivent de l’Holocaust. Aquest any fa 80 anys de la proclamació de les Llei Racials de Mussolini i per això el president de la República va designar Segre senadora vitalícia. Qui s’esperava que es limitaria a tenir un paper simbòlic s’equivocava. Segre, de 88 anys, és de les persones que fa un discurs més lúcid i combatiu alertant contra el clima de racisme i de propagació d’idees feixistes que vivim. La batalla de la seva vida, diu, és contra la indiferència. Contra els indiferents.

De família laica, Liliana no va ser conscient de ser jueva fins que Mussolini no va posar en pràctica les Lleis Racials i la van expulsar de l’escola per aquest motiu. Tot i que oficialment el règim feixista deia que no els passaria res, el pare de Liliana -la mare havia mort quan ella tenia menys d’un any- va intentar fugir amb ella a Suïssa, però no ho van aconseguir. La policia feixista va detenir-la amb 13 anys i la va deportar a Auschwitz. No va veure mai més el pare -el matarien al cap de poc. Explica que quan va arribar al camp de concentració tenia enveja de les famílies de presoners gitanos, perquè els havien tancat tots junts, sense separar-los. Fins que un matí, al cap de poc, va veure com duien totes les famílies gitanes a les càmeres de gas.

Al camp va fer treballs forçats durant un any en una fàbrica de municions propietat de la Siemens. Va ser alliberada per l’armada roja russa el primer de maig del 1945. Dels 776 infants italians de menys de 14 anys que van ser deportats a Auschwitz, Liliana va ser una de les 25 que va sobreviure. Recorda que no va passar d’un dia a l’altre, que els jueus i les altres minories com els gitanos fossin criminalitzades. El racisme es va anar covant a foc lent. Un dels primers senyals d’alarma va ser precisament el cens de jueus, que es va fer el 22 d’agost del 1938. La intenció del règim feixista era crear la sensació que els jueus italians -que eren uns 47.000, només un 0,1% de la població- suposaven algun tipus d’amenaça, que eren massa. I va funcionar. Per això Liliana s’escandalitza davant la idea de fer un cens de gitanos. I s’horroritza davant dels qui ho minimitzen.

Aquesta setmana passada, només a Roma, han arrencat 20 stolpersteine, o pedres de topada, en record de víctimes de l’Holocaust i el partit neofeixista Forza Nuova ha atacat la seu de l’associació nacional de partisans. El cap de setmana passat, el líder més ben valorat del país, Salvini, va fer broma davant de 80.000 persones del fet que si citava la seva frase preferida de Mussolini els mitjans l’acusarien de feixista. Va citar la frase. El seu braç dret, el ministre ultraconservador Lorenzo Fontana, voldria que l’apologia del feixisme, el nazisme i el racisme deixessin de ser il·legals. “El delicte d’odi racial és una arma ideològica”, diu. I amb tot, encara són majoria els que consideren que no n’hi ha per tant.

“Ara les persones i els fets són diferents. Però els grans silencis, el gran desinterès, la gran indiferència, s’està repetint de la mateixa manera”, diu, preocupada, la senadora que ha sobreviscut a l’Holocaust. I ho explica: “He sigut odiada, exclosa. Simplement per ser culpable d’haver nascut, i d’haver-ho fet en una família jueva. Però el que m’ha colpit més profundament de tot ha estat la indiferència. I ara veig amb horror que hi tornem a ser”. Giorgia Rombolà també opina el mateix. La va impactar i ferir més la indiferència dels que observaven, còmplices, que la violència dels agressors actius. Segre, a més, és molt crítica amb els mitjans. “Molts fan de caixa de ressonància de polítics que van contra la democràcia, reprodueixen les seves idees, els han fet créixer”, denuncia. Vol deixar un missatge a les generacions més joves: “No deixeu que us continuïn anestesiant les consciències”. I una promesa que hauria de fer posar vermell més d’un: “Jo tinc el deure, que compliré fins que visqui, de fer de testimoni del que va passar, per tal de combatre el feixisme, la indiferència. Què fas tu per combatre-la?”. I és que la indiferència és, sempre, l’arma de propagació del feixisme.