Ahir va lliurar-se el Premi Barnils 2018 de periodisme d’investigació i els guanyadors en la categoria d’obra publicada van ser els periodistes del diari Ara Àlex Font Manté, Albert Martín, Natàlia Vila i Albert Cardanet. L’obra premiada és una sèrie de tres reportatges que van destapar la fuga massiva de capitals dels bancs catalans per ordres polítiques després de l’1 d’octubre, que va derivar en un èxode de seus socials d’empreses catalanes fora de Catalunya. Després de gairebé d’un any d’investigació, encara és impossible saber amb exactitud quantes empreses van marxar.

Quan comenceu a investigar aquest cas?

Àlex Font Manté: El gener de 2018, ara farà un any, vam dir “hem de veure què va passar l’últim trimestre de l’any passat”, perquè havien passat coses molt bèsties. Havíem anat explicant les notícies dia a dia però no tot el que va anar per sota i els moviments de fons que es van produir, dels quals no teníem ni idea en aquell moment. Ens vam marcar l’objectiu de fer-ho per quan haguessin passat sis mesos de l’1 d’octubre, però va ser senzillament impossible. Vam veure que el món econòmic i empresarial estava encara molt sensible i tothom es tancava en banda. Aquella primavera vam marcar l’objectiu de fer-ho per quan es complís un any de l’1 d’octubre i llavors vam veure que en el semestre següent, tot i que no s’obrissin de bat a bat, les fonts començaven a parlar-ne.

Albert Martín: Afegir que l’única pista que teníem de que hi havia hagut mogudes una mica sospitoses era una frase que va dir un representant sindical de SEAT, que va dir en una entrevista que el rei d’Espanya havia fet algun tipus de pressió. Això va ajudar l’Àlex a intuir que hi havia un tema aquí.

Amb quines dificultats us trobeu a mesura que avança la investigació?

AM: Una molt òbvia és que les empreses no volien explicar el perquè. Les empreses no volien sortir en cap sentit, ni tan sols aquelles que havien mantingut la seva seu a Catalunya. S’exposaven a patir un boicot a la resta d’Espanya, on totes operen de manera total. Els bancs són un sector molt regular i per tant no els interessava explicar gaire res. Quant a les administracions catalanes, ens ha quedat la impressió que desconeixien que hi havia hagut aquests moviments. L’Albert es va dedicar al tema de quantes empreses van marxar.

Albert Cadanet: Una de les fonts amb qui anàvem consultant sempre era el Col·legi de Registradors, que era qui donava les dades de les empreses que havien marxat. És una organització molt opaca que en cap moment volia donar dades, fins i tot un cop passat el terratrèmol de fuga de seus. De fet vam publicar una peça on la notícia era que no teníem notícia: és impossible, després d’haver parlat amb experts en dret mercantil i de consultar totes les fonts possibles, fins i tot les mateixes implicades, obtenir una resposta.

AFM: Quant al tema del nombre d’empreses que van marxar, les fonts privades d’empreses no volien parlar i les fonts oficials eren totalment confuses i molts cops estaven implicades políticament en el conflicte Catalunya-Espanya, com és el cas dels Registradors. A dia d’avui encara no sabem quantes empreses van marxar, el que sí que sabem és que són moltes.

AM: El reportatge no vol minimitzar el fet que n’han marxat moltíssimes. Es pot discutir si és una notícia molt dolenta o poc dolenta, però el nostre reportatge el que apunta és que és impossible saber-ne la xifra.

Natàlia Vila: En el cas de les multinacionals i de les empreses privades més enllà dels sectors regulats, hi havia el problema que dins els consells d’administració hi havien hagut enfrontaments. Malgrat haver passat molt de temps quan vam aconseguir que algunes fonts comencessin a parlar, hi havia una segona por a superar: la de no voler revelar qui ocupava una posició o una altra dins dels consells d’administració.

AFM: I que parlar-ne reobrís les ferides internes que hi havia entre ells.

A què recorreu per posar ordre a aquesta teranyina?

AFM: A l’expertesa de l’Albert Martín, que és qui va cosir el text. Vam ajuntar totes les veus que vam poder. Teníem clar quins eren més o menys els missatges importants però l’Albert és qui va cosir tot el text.

AM: No vam fer res molt sofisticat. Teníem un document mare, un recull amb totes les aportacions, i allà anàvem veient cronològicament què va primer, què va després… res gaire sofisticat.

Vau rebre pressions durant el desenvolupament de la sèrie?

AFM: Jo crec que no. El que vam tenir van ser grans dificultats per saber què havia passat. La qual cosa que no vol dir que no fossim conscients d’on ens ficàvem i que hi hagués un risc d’autocensurar-se, que sabem que pot passar perquè estem trepitjant ulls de poll.

Heu aconseguit el que buscàveu o han quedat coses al tinter?

AFM: Jo crec que bastant, però sí que han quedat coses al tinter. Encara no sabem tot el que va passar llavors, i això encara pot ser que surti. No dic que ho traiem nosaltres, pot ser que ho tregui algú altre, però pot ser que s’escrigui més sobre això.

NV: I del debat intern de moltes empreses, que també vam intentar gratar, però que no vam aconseguir o bé arribar tan endins com tocava del consell d’administració o bé no vam contrastar tant com convé en un reportatge d’aquest tipus per poder publicar.

AM: Jo crec que el mèrit d’aquests articles és que afegeixen una peça més al puzle de la pel·lícula de què ha passat amb la fuga d’empreses. Aquí hi va haver una bola de neu que comença amb els bancs, que és una cosa molt concreta i en un any ningú va explicar, que és la retirada de fons públics. També hem arribat a explicar detalladament que hi van haver pressions. Aquests són els dos elements que afegim al relat que ja se sabia.

Quines conseqüències ha tingut aquesta sèrie de reportatges?

AFM: Crec que ha ajudat la gent a ser més conscient del que va passar. No me les donaria de grandiloqüent pensant que hem canviat la història de l’economia catalana: simplement ajuda una miqueta a saber què va passar. Hi va haver una gestió al Congrés per demanar què havia ocorregut i el govern central va respondre que no ho sabia perquè entremig hi va haver el canvi d’executiva i el govern del PSOE diu que no sap què va fer el del PP, cosa que és poc creïble. Però és difícil que per aquesta via se sàpiga gaire cosa més.

NV: Pot ser que hagi servit perquè la classe política que va exercir les pressions sàpiga que hi ha maneres de saber què fan i què no fan per incidir en el món econòmic.

AFM: També crec que els ha sortit bastant gratis a qui va exercir les pressions. Potser a Catalunya ha tingut un cert impacte, però fora de Catalunya no ha fet gens de soroll.

Com afronta el diari una despesa com la que comporta tirar endavant aquesta sèrie de reportatges?

AFM: M’encanta que em facis aquesta pregunta. No existeix una partida “cas 1 d’octubre”, però sí que és veritat que la gent ha de ser conscient que per fer una cosa així, si no paga per la informació, és molt difícil. Si sumes les hores dedicades són uns diners. No hem fet el càlcul perquè no ens convé, però són diners i això si la informació no es paga és molt difícil que pugui fer-se.

AM: Nosaltres som quatre persones que treballàvem a la secció d’economia. En aquell moment hi havia quatre persones més que no estan aquí però que van tirar endavant la secció mentre nosaltres ens dedicàvem aquest reportatge. A Barcelona desgraciadament hi ha poques seccions d’economia amb vuit persones: això és un mèrit del diari. Les quatre persones, deixa’m citar-les, són la Paula Solanas, la Júlia Manresa, el Dani Cordero i el Xavi Grau. Sense ells hagués estat impossible.

A què ens hem d’aferrar els periodistes en un moment on la llibertat d’expressió i el dret a la informació es troben constantment atacats?

AFM: Jo crec que aquests atacs hi són i que són un problema. Però el principal problema és que la gent no està acostumada a pagar per la informació, més enllà que vingui a requisar-te el mòbil la policia, com va passar amb el Diari de Mallorca. Això és un cas, n’hi ha d’altres, i tant de bo que no n’hi haguessin, però el principal problema és que els periodistes no tinguin la capacitat financera per publicar, i que depenguin de terceres persones o empreses que els frenin aquesta possibilitat. Nosaltres no som millors periodistes que els que hi ha altres mitjans, el que passa és que afortunadament treballem a un mitjà que ens ha permès fer això. El problema principal és la debilitat de la professió periodística.

AM: Com a problema secundari jo diria que hi ha un punt d’autocensura. Als mitjans hi ha esferes de les que no es parla: hi ha protagonistes de les notícies que millor no tocar-los. Si superes l’autocensura i et pots pagar la festa de tenir 8 persones a una secció, 4 dedicades a un tema, doncs la feina surt.

NV: I un tercer nivell de rutines de producció. Cal que el teu cap t’alliberi un dia d’arribar a una roda de premsa perquè tu tinguis el temps per poder fer aquest reportatge, i per tant que algú dobli esforços, etc.

AC Jo afegiria també creure-s’ho. Quan dèiem a la reunió “això ho hem de publicar, això ha de sortir, ens hi posarem a totes”, ho vam fer. És una feina d’equip que no ha de fer cap mal perquè, al final, fer la feina ben feta suposa publicar coses com aquesta.