Time acaba d’escollir com a “persones de l’any 2018” quatre periodistes víctimes de persecució, empresonament i, fins i tot, assassinat per haver explicat la realitat objectivament. L’homenatge volgut de la prestigiosa revista a aquests col·legues és alhora un reconeixement implícit de la vulnerabilitat de la nostra professió.

L’agenda ha fet coincidir l’aparició de la publicació amb una altra malaurada mostra de la fragilitat del periodisme. El jutge Miquel Florit, amb el vistiplau de la Fiscalia, ordenà el registre de les seus de Diario de Mallorca i Europa Press Balears per decomissar els telèfons mòbils i els ordinadors de 2 periodistes que investiguen la corrupció del cas Cursach. Aquesta actuació judicial, aquest atac al periodisme, d’un sol tret ha envestit la llibertat de premsa, el secret professional i el dret a la intimitat de dues persones innocents! Tres drets específicament reconeguts a la tan ‘inviolable’ Constitució espanyola. Més encara, drets abonats per la jurisprudència del Tribunal Suprem i del Constitucional, així com pel Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, que fa extensiva la defensa de la integritat de les fonts informatives “als dispositius electrònics, informàtics i llibretes dels periodistes”.

El periodista de Diario de Mallorca explica com li van requisar el telèfon

El comportament arbitrari i desproporcionat del sistema judicial posa en qüestió el respecte al periodisme i el funcionament correcte de les institucions, que haurien d’estar al servei de la ciutadania i no en contra seva. Però, malauradament, més enllà de les protestes del gremi periodístic, no he apercebut cap exclamació de cap organisme social ni esglai ciutadà, el públic a qui la premsa serveix o hauria de servir.

La indiferència amb què la gent ha rebut la notícia només és equiparable al cinisme amb què l’ha comentada el ministre Josep Borrell. El seu condescendent “creia que parlàvem de Veneçuela” fa ben evident la consideració que li mereix la nostra professió, i l’agressió tan flagrant. Tampoc no es queda curt el fiscal en cap de Balears, Bartomeu Barceló, per a qui buidar els telèfons mòbils dels periodistes “no ha estat una mesura desproporcionada”, “no crea cap precedent perillós” ni “té major importància”.

Aquestes reaccions, o la seva manca, fan mal per acció i per omissió. La indiferència, la minimització, la burla dels fets demostra el distanciament, la desafecció entre la nostra feina i el nostre públic. Palesa el desinterès entre els mitjans i els seus usuaris. I encara que dolgui, potser ens ho mereixem. Tal vegada és la conseqüència lògica d’una trista i lamentable seqüència que comença amb la moda de la postveritat. Parafrasejant el llenguatge de la publicitat cinematogràfica, diríem: “En l’era de les mentides, després de l’èxit dels falsos relats, superant l’impacte de les ‘fake news’, ara arriba… l’agressió a les fonts!”. Per què s’atreveixen tant contra el periodisme? On és el prestigi col·lectiu?

Sense secret professional, sense fonts pròpies, el periodisme esdevé un simple altaveu dels poders, normalment econòmics i polítics. A qui li interessa fer malbé la llibertat de premsa? Uns mitjans devaluats, acrítics i reduïts a ser portaveus d’institucions, partits i organitzacions són la forma més eficaç de desprotegir la ciutadania dels desviaments i excessos del poder. Sense premsa honesta i valenta, la gent està molt més indefensa. Com és que no els preocupa gens el darrer atemptat contra uns drets que són de tothom?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Carles

    Les protestes del gremi periodístic que mencioneu, han estat escases i molt minoritàries. La foto ho diu tot: els 4 gats de sempre. La professió periodística està dominada per la docilitat, el conformisme, la rutina i l’individualisme més tristos.

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.